L'esquerra que abdica de la terra

M'he pres la llibertat de fer una versió «valenciana» d'un article interessantíssim de Lluc Salellas, publicat a CRÍTIC (elcritic.cat) dimarts 22 de desembre 2105

(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2015/12/22/lesquerra-que-abdica-de-la-terra/#.Vnk0E-3blPx.twitter)

Ahí va:

L’esquerra que abdica de la terra

A finals de la dècada dels 80, els joves i adolescents que teníem ganes de militar a les Comarques Centrals Valencianes i a d'altres comarques de l'anomenat «món rural» en allò que avui es sintetitza amb la “ruptura amb el règim” ho fèiem als col·lectius joves universitaris, als que bategaven en defensa de la llengua, a les colles ecologistes, anàvem a l'Aplec dels Ports o ens acostàvem als grups de recuperació de la nostra identitat cultural, mitjançant la música, l'associacionisme de tot tipus (salvem això, salvem allò...)

Desprès vingueren els moviments lligats als corrents “okupes” i antiglobalització del moment, les assemblees d'estudiants, dels col·lectius independentistes comarcals o, directament a Maulets, el Jovent Revolucionari. I finalment vingueren els moviments massius omplint places al 15M i les manifestacions multitudinàries per la dignitat, en defensa d'allò públic etc... Però tot això passava més a les ciutats.

En aquell context (aquells anys ens els quals tot sembla «començava», recorde com la defensa de la terra era un dels puntals del discurs dels moviments revolucionaris. Es lligava a la importància d’entendre el territori com un dels pilars bàsics de la lluita per l’alliberament social i nacional del País. Sense terra no hi ha revolució, per entendre’ns. Amb el formigó no tenim futur, per fer-ho més clar. De ben segur que influïts per l’herència de llauradors que molts havíem mamat a casa a través dels avis, alguns, i dels pares, d’altres, bona part de l’esquerra revolucionària no metropolitana entenia que no hi podia haver un pas cap a la ruptura sense que hi hagués també un pas endavant en la defensa del territori, dels ecosistemes, la flora i la fauna però també de l'agricultura i dels agricultors. Era i és el nostre entorn. Allà on ens hem forjat com a persones, com a col·lectius.

Campanyes com la de “ESTIMEM LA NOSTRA TERRA I NO ESTÀ EN VENDA” promoguda contra les barbaritats del Pla Eòlic Valencià o «Tanquem Cofrents», «Xúquer Viu» i «salvem l'Albufera», van ser experiències on aquesta esquerra incipient va ser capaç de teixir aliances tàctiques amb tot tipus de persones i col·lectius superant així marcs predeterminats a tots els nivells. En entorns reduïts, era fàcil haver de sortir dels nostres petits i imprescindibles espais d’autoconsum per mirar l’horitzó i desenvolupar campanyes polítiques de tot tipus amb agents estratègicament fins i tot contradictoris amb les posicions de l’esquerra rupturista formada, especialment, per noves generacions de jovent.

Tot això passava al mateix temps que el PP engegava la maquinària del ciment i la bombolla immobiliària amb la complicitat de tots o quasi tots els agents polítics del moment. Val la pena recordar-ho.

En tot cas, aquesta era la realitat també on creixien les primeres “noves” EXPERIÈNCIES COMPROMÍS. El Bloc, Iniciativa. Els Verds, cadascú fent el seu caminet d'implantació territorial i aconseguint determinades «places» de posicionament a nivell local, especialment el BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ i la seva experiència des del Municipalisme i la política en petits pobles i present en molts altres no tan petits.

Un marc mental i polític representatiu de zones molt diferenciades entre sí i que, com ja era habitual, tenia poc recorregut en els ambients de les grans ciutats i àrees metropolitanes amb alguna excepció com la de València, per exemple. Una línia de treball que combinava molt bé amb tot el que sorgia de l’àmbit metropolità lligat a tots uns altres paràmetres igualment necessaris en el desenvolupament d’un projecte d’esquerra transformadora i emergent. Així, i de la fusió necessària i imprescindible d’aquests dos espais geogràfics de lluites es va anar bastint el discurs de l’esquerra transformadora emergent.

Es tractava de beure de totes les tradicions i extreure’n i compartir el millor de totes elles a través d’una proposta municipalista que trencava amb les lògiques establertes amb el règim del 78.

Prioritzar l’àmbit urbà i oblidar el camp

Ha plogut molt des de llavors i l'esquerra s'ha capficat a treballar per eixamplar el seu suport electoral amb candidatures diverses. I COMPROMÍS ha volgut i vol ser el motor VALENCIANISTA, D'ESQUERRES I ECOLOGISTA del canvi, front a la dreta espanyolista i rància que ens ha afonat el País fins a límits impossibles d'imaginar.

Ha sigut en aquesta dinàmica que la lògica poblacional, de les majories i les minories, ens ha passat factura en un eix que hauria de ser vertebrador de l’esquerra revolucionària com és la terra, la seva sobirania i, evidentment, la defensa del medi ambient com un pilar imprescindible de tot canvi profund en la societat. El discurs ha prioritzat la pota de ciutat, on viu la majoria, i ha oblidat, en certa manera, l’àmbit de la minoria, el camp.

I EL CAMP VALENCIÀ, ELS POBLES PETITS, SÓN LA MAJOR PART DEL PAÍS VALENCIÀ, en quilòmetres, en nombre de municipis i en profunditat identitària. Som de poble uns i d'altres, fins i tot els qui han esdevingut de ciutat (que les quatre grans ciutats valencianes – deixant de banda els cassos especial de Torrevella i Benidorm- s'han fet ciutat a base d'acollir gent dels pobles)

Així, ens plantem a finals de 2015 sense que haguem estat capaços ni de desenvolupar lluites ni discurs en l’eix del territori des de fa temps.

Els crits de Justícia Social, Revolució, Feminisme, Construcció Nacional i d'altres eixos imprescindibles no troben l’eco del camp en el seu interior. 

No l’hem posat en els primers punts de l’ordre del dia de les nostres assemblees. La metròpoli i les seves artèries “provincials” marquen el ritme i nosaltres hi som immersos. És a dir, no és tan sols que en la campanya de les espanyoles els COMPROMESOS i la seva aliança amb Podemos, clarament fundada al cor de les ciutats, no hagi situat el debat del territori, el clima, l'agricultura i el medi ambient com una política estratègica de primer ordre, sinó que aquells que havíem sabut combinar el discurs ciutat-camp i extreure’n la millor experiència de cadascun d’ells esdevenim cada dia més presoners de les mateixes lògiques. Ho fem sense adonar-nos-en i mentre aquestes festes de Nadal, estrenarem hivern i podrem anar amb les sandàlies contra la corrupció en un cap d’any primaveral, canari... rar.

Plantege aquest debat poc abans que s’acabe l’any com a reflexió col·lectiva per l’esquerra del País. 

Qualsevol proposta que tingui per objectiu la transformació d’arrel i la proposta política de la ruptura haurà de tenir, sens dubte, un suport important a les zones rurals del País. Així, avui qualsevol proposta d’esquerra de transformació al País Valencià que vulga esdevenir majoritària i, per tant, guanyar, s’ha de plantejar urgentment quin relat oferim també a les zones no urbanes i, sobretot, situar l’eix del territori, de l’aigua, de la sobirania energètica, alimentària, l'agricultura i el medi ambient com un dels elements imprescindibles i transversals. Els pobles se'ns moren i el relat fals del PP del «turismo de interior» com a solució de tots els mals ja no se'l creu ningú.

Arreu i a tota hora. I és que no és només una qüestió d’estratègia política sinó que és també una qüestió d’urgència política davant el capitalisme ferotge que ha decidit destrossat el planeta i, a nosaltres, assignar-nos el rol d’espai residencial i turístic sense cap altra alternativa econòmica que la precarització del jovent i la terra.

Sabem que sense L'Àrea Metropolitana de València no hi ha revolució. També que sense els barris d'Elx o de les nostres zones industrials no bategarem ni aconseguirem ser un motor de canvi per a les classes populars valencianes. 

Ara, caldrà entendre també que sense els pobles del Maestrat o l'Alcalatén o la Foia de Bunyol o les valls de la Marina i els poblets de l'Alcoià-Comtat i tots els de l’interior sense el món rural del Baix Segura o l'Horta més autèntica del Xúquer o de València i la seva gent tampoc podrem ser motor de canvi, proposta aglutinadora, eina de transformació. 

Reconnectem els discursos. Refem la balança. I no abdiquem de la terra perquè més enllà del formigó hi ha vida. Molta vida.

20D o llibre dels nacionalistes que "insulten" a altres dient-los: "nacionalistes"

...i de les noves formes que pren el nacionalisme espanyol per seguir vivint "rotllo ave fénix"
Si, observe, recapacite, faig enllaços entre conceptes, pense ( a la meva manera, però pense)... i veig EL NACIONALISME ESPANYOL SEPTIFORME, com els caps del drag-bèstia de l'Apocalipsi, més o menys d'aquesta manera:
1. Forma de "laicisme-progre de guapet madrileny que quan mane (si és que ho fa alguna vegada): "arriba España y aqui no cambia nada". Marca PSOE, que com la cocacola té un ingredient secret que mai no dona a conéixer... (capitalisme neoliberal disfressat d'orgull gai)
2. Forma de "teja-mantilla-España se rompe y por encima de mi cadaver". I a fer el lladre en el "yate de Suso&Lula". Dreta capitalista amiga dels bancs i enemiga dels altres bancs, els que fan de llit a la pobra gent desemparada. Catòlica i sentimental amb "funda mental" opaca. Marca PP, imPPutats, emPPresonats, enxamPPats... ladres beatos, vaja.
3. Forma de "pijo-postmoderno-fascista-que ya no va a misa porque acabó hasta los h... de les Escoles Pies del Mossén aquell de SentMenat". Com ve de Barna sembla més modern i olímpic, però Barcelones hi ha moltes i aquest és dels de "la bolsa sona i és bona". Marca C's. De ciutat, si... i als de poble que ens donen butifarra.
4. Forma de "me-cambio-de-partido cuando me conviene para vivir asi que es morir de amor a la patria". Marca UPyD. De l'Espanya més rància i dels trasvassaments Tajo-Segura-Guadiana-Guadalaviar... o siga "chaqueteros de toda la vida" amb pose d'honorables demòcrates.
5. Forma de "yo-soy-la-unica-izquierda-verdadera-tres-personas-solo-un-dios". Marca IU (canviant de marca tota una vida). Rojos de La Roja. Bandera Pasionaria i sempre mirant enrere i copiant programes electorals de "rojillos europeos". De forment ni un gra... que quan toquen poder esdevenen com els socio-listos aquells... (per norma general espanyola)
6. Forma de "yo-no-soy-esa-que-tu-te-imaginas", "puede-ser-mi-gran-noche electoral. Marca Podemos. Sense la gent ni són ni seran res... Pel moment sembla que la gent apuntala, que a Espanya hi ha de bona gent també, què us creieu?... Una oportunitat?... La gent la mereixem, i ells...?
7. Forma de FEIXISTA ESPANYOL de tota la vida. Marca VOX, España2000 i totes les demès maneres d'amagar-se per no semblar i ser al mateix temps nazis, malparits i gentola... Donen bosses de menjar als pobres i celebren misses en honor al Franco aquell... diuen que són pocs, però els hem de posar a la llista, que aquests estan amagats aqui i allà i mai se sap.

En fi..  TOT MOLT ESPANYOL, que no té res de mal, ni de bo... Però ÉS NACIONAL, o siga: cafè & mantecao. RES DE NOU
I ara ELS NACIONALISTES SOM ELS PERIFERICS "de pueblo"... ah, si, si... preparats per al show nacionalista espanyol? ... COMENÇA LA MASCLETÀ...
20D, a vespres de Nadal...
i la gent comprant loteria i gambes congelades sense centrar-se en assumptes electorals... ai mare... SERÀ CERT ALLÒ DE QUE ANEM A RE-TRANSITAR ESPANYA?

Comiat

Una ciutat.
El nom d'una ciutat.
Un paperet groc amb el nom d'aquella ciutat escrit.

La muntanya que sembla un barret,
un barret alt.
La roca que espera visita,
la visita i el tacte d'uns dits plens de petites ferides.
I que ja sempre se'l quedarà esperant.

I a l'altra banda la ciutat: lluenta, seductora, brillant com un diamant exposat al sol.

Entre els dits un fil de llana vermella. Entrellaçats, apretats, grocs ja de lividesa.
Un paper entre cinquanta, com les boletes d'un rosari.
Algú havia de mirar per darrera vegada abans de que tanquessin la tapa del taüt.
Li ha tocat... és "l'home de la casa". I sense plorar.
Hauria volgut recordar-lo assegut en la seva cadira, al terrat, desgranant magranes sota el sol de la tardor, al vespre, deixant el fruit en aquell gibrellet verd, amb els seus dits torts.
Ara quedarà impresa en la seva memòria aquella imatge de les seves mans, de la mort al seu rostre, d'aquells paperets enfilats al cordell roig.

Va arrencar un d'aquells trossos de paper d'entre tots els que formaven aquell collar estrany.
Un cordonet vermell lligat a la seva ma, com una polsera, farcit de petits bocins de paper.

El nom d'una ciutat,
sols això,
ni més ni menys que això.
Escrit amb la tremolor de la vellesa en un paper ple de solcs, com els nucs dels seus dits, com el seu front fred.
Desacanse en pau ell
i descanse la ciutat.

La Filla del Barber

Entrava una llum dolça pel balcó. Com la llum que travessa el pot de la mel, o un got amb infusió de poliol. Llum que besa les vores d'una platera blanca, de metall, neta, tan neta com els seus dits mentre trosseja bolets asseguda en una cadireta baixa, deixant que el sol li acarone les cames crues. Si, encara no és temps d'abrigar-les tant les cames. El sol de primeries d'octubre encara fa el que ha de fer: escalfar i donar ganes de viure.

- Vés, tira cap a fora, lleva't del mig, mare de Déu, Reina Santa, quin calvari de xiqueta. Vés, agrana cabells una mica i deixa'm estar que em poses negra de veure't bambant!.

I la nena surt de la sala i va cap a fora, a l'entrada de la casa, on és la barberia.

Un espai menut però suficient. Dos grans sillons blancs, elegants. Un espill i un rebanc de marbre per deixar els atuells d'afaitar. Unes plantes de cintes a vora i vora de la porta i una filera de cadires senzilles i de bona fusta. Al fons una cortina i al darrere la granera i la pala d'arreplegar cabells.

Cabells blancs i negres, grisos, alguns rogencs o esgrogueïts. Cabells d'home per sobre les llosetes rosades del terra. Confosos de vegades amb el dibuix d'aigües de moaré que fa el paviment. Cabells de qui sap qui. D'aquest o aquell, de jove, de vell.

I allà està ell, el client que espera... El tos ple de rinxols caragolats barrejats de blanc i negre i ronya i pols. La testa calba amb unes corfes que repugnen i taques blanquinoses. El coll ple de solcs i penjolls, de pèls durs i clarícies.

- Ja li toca, passe per ací faça el favor. (diu el barber).

Seu, s'espatarra panxa en amunt. Li resulta difícil pujar a aquella trona, però encara li resulta més difícil mirar-se a l'espill. S'ha fet vell, un home com un campanar i ja no val res. Acostumat a que el miren amb por, amb respecte diu ell, ara ja no alça pols ni remolí... Amb el que ha sigut abans. Heroi del bàndol vencedor, home de confiança del Governador Civil. Per casa seva han passat membres destacats del «Movimiento», gent important, tios amb collons, diu ell. Ara per casa seva passen encara uns i d'altres a demanar favors, però ja no és igual. S'ha fet vell, porta la mort pintada al front. I com que saben que no durarà massa, ja no li tenen aquella por o respecte, que diu ell...

- Ara, Pare, ara que el té agafat del coll... Ara és el moment, talle-li el gallet. D'un «sense voler», ara que té la navalla en la ma. Va, talle-li el coll, ara que el té gitat panxa en amunt com un escarabat...

- Xiqueta del dimoni!. Entra-te'n dins, veges la mare quina feina et mana. Mecagu'en Judes, falta de vara que tens! Dir eixos destrellats davant els homes. Au, entra, no siga que t'atente amb la granera...

Aquella olor a sabó d'afaitar... aquell cabdell de cabells d'home. La navalla sobre el marbre, les fulles, la pedra d'afilar, les brotxes i el clau de la ma ple de colònia forta, d'home... Li passa les mans suaument per les galtes. Li fa menudes palmellades perquè la colònia pique una mica i amb l'alcohol es tanquen les petites ferides que la navalla ha fet per les arrugues del pap. Colpeja l'os de la barbeta... Què coses, un home com un xiprer i ara, mireu-lo, quasi sense dents, amb les galtes fredes i el nas arrufat. Amb el llavi inferior despenjat i els ulls sense lluïssor.

- Aprofite, Pare, ara que el té davant. D'un tall sec. Talle-li el coll!!!. (Crida la filla des de dins, mentre la mare s'alça d'un bot per fer-la callar d'una mullada, d'una espardenyada, d'un calbot)

Amb el peu, el barber fa baixar el silló prement el pedal i amb la ma apreta fort el mecanisme que incorpora el respatller.

- Ja ho tenim açò. Disculpe vostè la xicona. No faça cas. Està com un cabàs de gossos de loca, què farem?.

L'home calla, es cala el barret negre. Deixa amb gest orgullós unes monedes sobre el banc de marbre i se'n va. Carrer avant, quasi trontollant refermat amb el gaiato. Ningú diu res. Parlen de la collita propera d'olives. Ve un any roí, poc i cucat ve enguany. L'oli farà gust de cucs, diu aquell. Bo, què farem?, anys hi ha de moltes classes...

Ningú no diu res però el Barber té cada tres dies assegut el qui va signar la seva sentència de mort, el malparit que va inventar les mentides que el van portar a la presó, al tifus, a la depressió, a beure, a jugar-se els diners... El barber havia estat perseguit desprès de la guerra, per Republicà fou empresonat, indultat desprès. Ara patia el menyspreu dels vencedors, el silenci dels veïns, la fam i els malsons.

Cada dos o tres dies el té davant, a tall de navalla... Cada dos o tres dies espera el seu torn en silenci, seu, es deixa toquejar i surt ben afaitat. I abaixa el ulls per no mirar-se a l'enorme espill de la barberia. S'ha fet vell, li tremolen les mans, quasi no s'hi veu... Què coses! Un home com un baluard... I ara, ja no fa por, ja no el respecten, com ell diu a la por.

I el cabdell de cabells d'home, blancs, negres, rogencs, esgrogueïts, cau de la pala al poal del fem i del poal al corral i del corral a les soques de les oliveres barrejat tot amb cendres fredes i pells de taronja o bledes o fulles de col...

- Ajuda-li a la mare dins, que treure el fem no és cosa teva, filla.

- Vaig, pare. Vol que avui anem al riu a per bolets en tancar la barberia? Ens agraden tant a vostè i a mi els bolets!.

- Au, filla, anirem...

Aigües lliures, mare Mar

Sóc un d'aquells que enyoren sempre la pluja i en sóc ben conscient que no pas l'únic que sent aquest enyor. De pluja i tro, d'algavessó i boira terrera, de neu i tormenta, de gotes que cauen suaus per les fulles lluentes quan plou.

Visc a un lloc quasi fronterer amb deserts i secarrals, terres àrides que crien espart i escobelles. Mediterrani pur prop de la mar, però no massa. I l'aigua ens és sempre benedicció, regal del cel, treva en la lluita... Aquí, on em viuen i visc, la joia als rostres quan plou amb coneixement és ben evident. Cada planta que alça les orelles en sentir la fresca pluja, cada teula vella que recupera el verd antic, cada canaló riuen quan plou, que no és massa sovint, convertint l'episodi en un goig per als sentits. En el meu cas, especialment per l'olfacte... La terra que fa bassals, l'herba prenyada d'aigua quan la trepitges, els terrossos argilencs badats i amerats, els plats que hi ha sota els testos florits en punt de sobreeixir...

I sóc jo d'aigües lliures, de sèquies, rius i rierols humils, de fonts pobretes i tolls de riu... No veig goig en els pantans, en les aigües plenes de llimacs de tan "aprofitades" per persones sense seny. Aigües lliures que saben on van, sempre ho saben, malgrat roques i xops partits, malgrat maleses i cudols gegants... sempre van on volen anar, a la mare mar.

Per a mi, el símptoma més clar del món de malalts, orats, folls en el qual venim vivint com bonament podem, és la diabòlica idea de convertir l'aigua, les aigües en PRIVADES... Gestió privada del be públic, privatització de l'accés, malbaratament de milers de milions de litres d'aigua, sobreexplotació dels aqüífers, rius morts impossibles de recuperar, taxes, tanques, corporacions transnacionals al front de la distribució i repartiment de l'aigua... No, no aprofundiré ací en cap d'aquestes qüestions, solament les nomene, les deixe caure com cauen els xops podrits al llit del riu... sembrant la mort de milions de persones omplint les butxaques d'uns quants malparits... els de sempre, ja sabeu els seus noms.

Ací, on jo visc, fan una festa de l'aigua... un poc trellat divertit. Per l'agost, els fadrins s'encaramiten dalt d'uns camions cisterna, obren tots els xorradors de la font del poble i durant una estoneta fem una lluita lúdica i festera amb poals. Un coet diu prou, fins el proper any... que aigua, per aquí, no hi ha de sobres... El carrer és un riu, els peus de la gent i les xancletes fent xop-xop per uns minuts, que fa costera i l'aigua sempre sap on vol anar... torna al riu, avall, sempre avall, prenya la terra i la fa somniar.

Ací, on jo visc, vam recuperar la gestió pública de l'aigua fa uns anys (aquells ecologistes idealistes que vam obrir un parèntesi en mig de la foscor infame per uns anys!), desprès d'haver-la privatitzat, com feien tots, poble rere poble van anar caient a la trampa... Ens cobraven car i en servien mal... i amb els nostres diners es pagaven un veler al port esportiu d'Altea, unes ratlletes de coca i una festota amb fulanes i gamba de la millor, mentre ens fotien d'aixerdor... Ara, abastits per fonts humils i pous profunds, ens la companegem millor, com bons germans, l'aigua que ens regala la muntanya. Ara, i esperem sempre i a tots els llocs, anem aprenent a viure amb l'aigua que tenim i no somniem amb colònies de xalets plens de piscines i fontanes de colors... Sabem que ens tornaran a assetjar, que tornaran a intentar foradar el terme buscant aigües per especular, per tornar al paradís que s'havien construït abans de que explotés la bombolla immobiliària... Si, no us enganyeu, volen tornar-nos a aquella follia... El món sencer brega per tornar a aquella follia... la follia de les aigües en mans d'uns pocs, per tenir-nos el gallet sec i els genolls a terra demanat una mica d'aigua

...

Ella plou, ens és regal dels núvols... aigües lliures, que saben sempre on volen anar... a la mare mar

Carta oberta a Vicent Marzà DE MESTRE A MESTRE

DE MESTRE A MESTRE

Carta oberta a Vicent Marzà, d'un mestre d'escoles rurals valencianes

Hei Vicent, bon dia. M'he alçat amb ganes d'escriure i això faré. i SI TENS UN RATET (estarà difícil) DONCS LI PEGUES UNA ULLADA...

Et vaig conèixer a una assemblea comarcal de Compromís a Alcoi. Teníem entre mans les primàries i et vas deixar caure amb un company per contar-nos que havies decidit encapçalar la llista de Compromís per la circumscripció de Castelló per a diputat a Corts. Em va agradar que et posares a parlar de l'escola perquè jo sóc mestre i, aquella nit estava en l'assemblea fet pols desprès d'uns dies durs a les escoletes de poble en les quals treballe... Relleu, Sella, La Torre de les Maçanes... Escoles menudes que viuen sota l'amenaça constant de la Conselleria (hei, que ara tu ets el nostre Conseller, xè!) de tancar-les i enviar les xiquetes i xiquets a un poble més gran. Ja saps, escola tancada, poble assassinat. Però ells en tenen igual d'això. Hem lluitat amb tota la força de la nostra vocació de mestres per a mantenir vives les nostres escoles de poble malgrat tot i cada fi de curs s'assembla prou a un «enguany hem resistit, veurem l'any vinent»...

He fet classes de tot, de valencià, de religió, de Coneixement de Medi, francès, d'història, d'educació artística... a Primària a Infantil a Secundària... i sempre a l'Escola Pública. He tastat també això de fer classes a joves universitaris, ensenyant-los didàctica i he fet cursos i cursets de tota mena per estar en formació contínua... Com tu, a que si?... Recolzaments, atenció a alumnes amb necessitats educatives especials, acollida d'alumnes estrangers, patis, claustres, hores de preparació de materials didàctics... Com tu, veritat?.

Per això, Vicent, estic especialment content que sigues el nostre Conseller. Els companys i companyes, com que saben que milite activament a Compromís des de fa molt de temps, em fan preguntes. Coneixes el Vicent? Molt jove, no? Diu que festeja a Banyeres... Hehehe... ja saps, volen saber i troben que jo igual tinc alguna resposta. Fins i tot una companya ha comentat:- Ah, aleshores la Català se'n va ja al carrer per a sempre, no? Hehehehe. És una mestra tan, tan capficada en fer be la seva feina que quasi no s'entera que passa al món exterior.

Tens uns reptes que la gent no imagina. Els de Compromís ens hem mullat en el govern de la Generalitat per redreçar camins perduts desprès d'anys i anys de foscor i tens (tenim) un repte que no s'aconsegueix fàcilment: «TORNAR A L'EDUCACIÓ PÚBLICA VALENCIANA LA SEVA DIGNITAT». La colla de personatges indignes que ens han governat darrerament han aconseguit un objectiu que tenien ben claret: desmantellar i desprestigiar l'escola Pública. Ho tenien més fàcil amb la sanitat perquè ja la gent pensa generalment que si vols bons metges «els de pago són els millors». Amb l'escola no passava tant i menys encara a les escoles rurals. L'única escola de cada poble era la referència. Prestigiades per mestres sacrificats que, en condicions penoses, van aconseguir que aquells vells camperols de la postguerra comprengueren com és d'important portar els xiquets a l'escola i que aprengueren. Amb molts anys havíem aconseguit crear una clara consciència col·lectiva de la importància de les nostres escoles de poble. Totes i tots hem passat per elles i d'elles han eixit jutges, conductors d'autobús, filòsofs i llenyataires... I ara venen els fills del diable i ens suprimeixen, retallen, tanquen aules i escoles i ens aconsellen portar els alumnes a escoles concertades «que tenen de tot» I la maleïda mentalitat que ja campava per les ciutats mitjanes i grans que l'educació és millor «si és de pago» arriba fins els racons més amagats de les muntanyes. Han degradat tant la nostra feina, l'han desprestigiada tant que hem començat veure com els nostres alumnes s'amunteguen a les aules com ramat i com fem la nostra feina en unes condicions cada vegada pitjors.

Bo Vicent, que no vull cansar-te, que tu açò ho has viscut igual com jo, imagine...

Tu a la feina dura a la Conselleria i nosaltres al tall, a tractar de tornar a les escoles dels nostres pobles al centre de l'afecte dels nostres veïns i veïnes. A caminar, malgrat els entrebancs, amb un mateix objectiu i guiats per la mateixa idea: que no hi ha una feina més bonica i més important per a fer persones lliures que la d'educar.

Salutacions afectuoses, company.

Que no et manquen les forces que, com deia aquell, «el camí fa pujada i me'n vaig a peu»; com van els xiquets dels masos a l'escola del poble, amb un somriure i a peu.

Pau Torregrossa i Coloma. Mestre d'Escola

Fugint de les Fogueres

Sant Joan, bacores fresques i coca amb tonyina. Si sou del sud us sona, estic segur. Alacant fa festa major i es converteix en una ciutat al carrer. Com a bona mediterrània Alacant crida, passeja, beu i menja en uns dies sense nit i unes nits sense dia. Amb música i músics omplint avingudes i carrerons.

I comença també L'EXILI I LA DIÀSPORA dels alacantins que fugen de la ciutat, el soroll, la invasió de turistes, els crits a les barraques i la calor humida que et fa anar arrossegan-te com una serp per aquells carrers plens de contenidors sense buidar i de pixum de bufats.

El meu carrer s'ompli d'alacantines i alacantins quan arriben les fogueres. La densitat de població arriba a les seves quotes més elevades en aquestos dies. 

Uns posen una piscina de plàstic al mig del carrer i els xiquets es banyen i criden i riuen. Els nanos aborigens participen de la festa i practiquen el castellà i els altres el valencià (més lo primer que lo segon, però ahi va l'intercanvi cultural obrint-se camí). Els gossos de ciutat coneixen la llibertat veritable: caguen on volen i van i tornen penyes amunt i avall. S'han criat dins un pis en un d'aquells barris i ara el món és seu i cap perill els amenaça.

Els autoexiliats fan barcella amb les veïnes i es posen al dia de coses i succeïts d'un any ençà. I compren botifarres i les torren i planten taules al carrer i sopen i parlen i fan tot allò que estan fent els seus veïns a la ciutat, però amb banyador i samarreta vella i a la fresca de la muntanya, sense suar ni patir.

Bacores fresques que han portat de la ciutat i coca amb tonyina del forn del poble, que la fornera és alacantina i en sap d'aixó.

Hi ha qui es queda i passa ja tot l'estiu i hi ha qui torna per sant Pere a la ciutat, a veure esclatar els focs artificials al port, a la platja, coets que semblen eixir de dins la mar.

I els gossos ploren al balcó del pis, i els xiquets al campament d'estiu o a la tablet... com abans de les festes... enyorant aquelles xiquetes de poble que parlaven diferent entre elles i que els van portar a fer farcellets de camomilla passejant pel camp en xancletes.

Els fills del poble que té les xiques com les palmeres, fan fogueres per sant Joan o dormen al fresc de les cases velles que s'enganxen a les muntanyes d'ací dalt des de fa segles

Fugint de la millor terreta del món ens acosten una mica la mar. Ells pugen, nosaltres baixem. Així va la vida, quan les formigues surten del formiguer i els geranis demanen aigua per no deixar de florir, tornen els alacantins...

  

REFLEXIONS DES DEL WC. De canvis a tres al País Valencià

Si, em notareu que m'he situat clarament del costat de la COALICIÓ COMPROMÍS. En un projecte polític al qual vaig voler sumar-me fa ja molts anys enrere des del Bloc Nacionalista Valencià i ara amb Valentia, com a COMPROMÍS, per les persones, pel País Valencià.

Per això, aquestes reflexions post-electorals, desprès de la gran joia col·lectiva de les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2015, estan fetes des de les meves conviccions... No són ni més ni menys que això... coses que penses mentre li dones repòs al cos...

Ací les posaré juntes i per ordre...

REFLEXIONS AL WC. Capitol 1 ELL VOL EL SOLI REIAL, LA PRESIDÈNCIA PER TOT I PER TOT. Ben mirat el Ximo Puig té un parell d'avantatges respecte a Lerma, Saplana, Camps i Fabra... als Ports i al Maestrat fa fred, es crien amb flaons i mengen bon embotit. Això fa que, en principi, estiga millor preparat per a patir? No se... En fi, així va la cosa... Jo, per si de cas, vaig a buscar una faixa morellana que tinc per dalt, per si em cal posar-me-la, que marca bon culet i amaga la panxa... QUANTA GENEROSITAT, XE... provem sort

REFLEXIONS AL WC. Capítol 2. ELL NO VOL EMBOLICAR-SE..Montiel, com la Sarita Montiel... què seran parents ella i Antonio? ... "fumando espero" diuen els de Podemos, i recolzen, però no entren als governs. Així no s'embruten de fang ni sang. És intel.ligent això, sip... Més encara tenint en compte que s'espera ronya per omplir un tràiler... I ho faran be a Madrid o a Compostel.la, sembla ser... però aci "fumando espero, al hombre que màs quiero... ", que serà, dic jo, el Iglesias... que, per cert, si li soltes la melena i el mires de cul, li té una retirada a "la Geperudeta"... no? ... En fi, faça cadascú el que comprenga, però "per omissió" també hi ha pecat. I qui no es mulla, es remulla...

REELEXIONS AL WC. Capitol 3 i final. ELLA, QÜESTIÓ D'ÈTICA, NO D'ESTÈTICA
Perquè la major part dels salons de plenaris dels nostres ajuntaments semblen temples protestants del culte presbiterià? Amb facistols i regidors amb medallons "de las hijas de Maria" i cortines de l'any de la picor?. Juren per Julio Iglesias i per Snoopy uns i d'altres prometen per Calvin Klein. Amb vares de comandament i centres florals, la parafernàlia és coenta. Tots els salons de plenaris folrats de fustes lluentes o marbres freds. Mònica, tens raó, xicona, s'han dedicat uns i d'altres a gastar diners en plaques, insígnies, marbres i escons de pell i han passat del poble, de la gent a la que s'han compromès a servir. Ara hem de capgirar això i prometre "per la gent i la seva dignitat, pel be comú, per una societat més justa i solidària, amb arrels i alegria de viure. Les margalides blanques que portava Joan Ribó amanollades amb la bandera de tots els colorins m'ha agradat molt... i se que a tu també

DOMINUS MERDAE

El sermó feia son, molta son.

I passava fam, més que un lladre.

Assegut a una vella cadira de boga a les darreres fileres, prop de l'altar de sant Josep feia com que escoltava, però no escoltava més que els crits dels seus budells.

Fam i gana, molta gana.

Un colom s'ha enfilat sota les voltes per un vidre trencat.

No hi ha diners per a posar bastides i arreglar els finestrals. La guerra ho ha esbadocat tot.

El colomet parrupeja i camina per damunt les cornises.

I ell el mira i no pensa altra cosa: -avui dinarem arrós amb colom.

S'enfila escales amunt pel campanar i entra en el cor. Ningú el veu.

Se'n puja dalt la cornisa i s'arronsa poc a poc. Perill de mort.

I el colomet pega botets. Ara, ara s'aquieta.

La veu del rector, senyor capellà, es posa greu i ara crida. El colom s'allunya.

Més risc, cornisa avant. Com una serp, com un soldat, com un foll allà dalt, sota les voltes de l'església.

Acaba el sermó.

El colom queda quiet, completament quiet.

Arrós amb colom...

un silenci absolut. -Reflexioneu, ànimes pecadores.

Fam, molta fam. La guerra, ja se sap.

Pols, guerra, fam, silenci, pecats.

Arrós amb colom.

-Dominus vobiiiiiiiiscum!...

Ho ha dit matant el silenci sagrat. Ho ha dit tan fort que el colominet s'ha espantat i ha revolat a l'altra banda del temple.

-DOMINUS MERDAE... desgraciat del rector... que si no és per vostè, l'agafe el colom, mecaguenjudes!!!

Arrós amb ceba. Aigua, pa dur, llàgrimes amb pols.

-Et cum spiritu tuo. Què difícil és viure, collons!

La culpa

La culpa, la culpa, la gran culpa.

Arriba un dia que tot el que passa, ens passa. Tot allò que fem o ens fan. Tot el que pensem o sentim es tracta d'explicar des del concepte de culpa.

No vull explicar les arrels culturals del concepte en si mateix. El dret romà i tot el seu artifici lingüístic han amerat la nostra vida de persones mediterrànies. I gastem conceptes jurídics fins i tot per explicar els afectes i els sentiments. Les religions que per aqui han plantat tenda (jueus, cristians i musulmans), les normes i lleis, els llibres de costums i els preceptes, les formes de govern i d'organització social i judicial. Tot això i moltes més coses ens han acostumat a fer camí emprant paraules que, tretes de son context, no han fet més que complicar-nos la vida.

Una vegada algú va definir un feixista dient: "aquell que et veu, et mira, et torna a mirar i et fa sentir pecador".

Jutjar com a feina quotidiana. Sentenciar, qualificar i "fer sentir" (la major part de les vegades, malament) a qui amb nosaltres conviu. Redempció, pena, culpa, delicte, pecat, penediment. Doblegar la voluntat a allò que se suposa és socialment correcte o patir les punxegades d'una consciència sotmesa a la creu pesada de l'acceptació dels altres.

I tota una sèrie de paraules condemnades al racó de les teranyines: desitjar, gaudir...

Un cos nu revestit de ferro i cuir. Per protegir-se de la mirada del jutge (que són/som tots). Un rostre exercitat a posar el gest correcte, adient. Fent tot el temps el que cal, el que s'espera de nosaltres. O be el contrari, absolutament el contrari del que hauria de considerar-se bo i acceptable, per pur gest d'escandalitzar, de fer veure que no s'és com tots, que no es vol seguir lideratges d'opinió o d'acció. 

Pensaments, paraules, obres i omissions. Culpa, culpa, gran culpa. I pel carrer de l'amargura a l'escarni públic, a que les mirades jutgen i sentencien a mort el cos nu i humiliat. I unes lletres explicatives sobre el cap: aquest mereix això per aquest o aquell motiu. Mereix la mort o la vida segons s'haja ajustat o no a allò que la gentada ignorant i bròfega considere.

I sentim dir i diem: - ho mereixes. - la culpa és teva. I darrere tot un discurs "justificador" de la injustícia radical d'haver-nos de sotmetre si volem viure sense patir, sense que ens miren i remiren i ens facen sentir brossa, gentola, marginals, diferents.

Mitja vida fabricant la cuirassa, el casc i l'espasa per defensar-nos. I mitja vida per treure'ns-ho tot del damunt per tornar a la nostra nuesa natural, la del principi. Aprenent a ser com tots per conviure, a fer el que tots fan per ésser "normal" (de norma, ja saps) per a desprès deixar de banda tota la carrega de la culpa. La que ens han penjat al muscle i la que nosaltres mateixos hem alimentat durant anys que semblen segles, de tant que han arrelat dins nostre.

I ve un dia que s'obre el cel i cau la llosa de la tomba. I la paraula "culpa" ocupa el seu lloc, el darrer dels llocs en el camp semàntic de l'afectivitat. Fins i tot desapareix. I un s'agafa a si mateix com un nadó que plora, i li canta a l'infant una bella cançó de bressol i dorm en pau, sense cap culpa de res, pobre innocent. Aleshores, és bon moment per reprendre tot de nou i començar a créixer renovellat, sense dur al coll cap sentència que explique el que no hem sabut o pogut fer be abans. I callen les veus que ens volien crucificar i que s'omplien de goig en veure la sang regalimar pel nostre cos. Callen o no, però ja no ens importa. Perquè la culpa s'ha canviat en llibertat.

Hauran de veure el cos nu, escàndol dels correctes ciutadans, i callar. Perquè com va dir Ponç Pilat escoltant de quantes coses l'acusaven, el sentenciaven i el jutjaven (El Crist): - Jo no trobe cap culpa en aquest home.

Jo tampoc en trobe cap de culpa, gran culpa, maleïda culpa. I no la trobe perquè ja no la busque. Visca cadascú com puga, que això ja és prou treball.

VOTA I CALLA?

“Ells dubten i es lamenten i, algunes vegades, supliquen; però no fan res seriosament i que tingui efecte. Esperaran, ben disposats, que altres posen remei al mal, per tal que ells no hagin de pensar durant gaire temps més. Com a màxim, dipositaran només un simple vot, li faran un lleu signe d’aprovació i li desitjaran sort.”  (La desobediència civil. P.13. Henry David Thoreau)

Un nou temps començava. Ha mort el Dictador i la força d’una gent oprimida, exiliada, compromesa en la clandestinitat, callada per por comença a crear un nou temps, un nou “artefacte polític” per encarar el futur. DEMOCRÀCIA diuen que diuen que es diu.

“La votació és un tipus de joc d’atzar, com les dames o el backgammon, amb un suau matís moral (...) Fins i tot si es vota pel que és correcte no s’està fent res per aconseguir-ho. És només un acte d’expressar dèbilment als homes el teu desig de que s’imposi. Un home savi no deixarà el bé a la sort de l’atzar, ni desitjarà que s’imposi al poder de la majoria. Hi ha, però, poca virtut en l’acció de les masses. Quan la majoria finalment voti per l’abolició de l’esclavitud, serà perquè són indiferents a l’esclavitud, o perquè queda molt poca esclavitud perquè es necessitin vots per abolir-la.”(Id. p.13)

Esperant, sempre esperant per votar a veure si a la propera bescanvia la cosa. Un vot, quatre anys, un altre, quatre més. Entre queixes i injustícies viscudes en carn pròpia o aliena, s’ha d’esperar a votar, a que vinguin les eleccions, que “seran quan han de ser”.

És poc això de votar. Molt poc, quasi res. Deixar que les coses passin com han de passar, marcar la meva opció i acceptar l’esdevenidor.

Ningú està cridat a fer de la seva vida una lluita inútil contra la majoria (tantes vegades consagradora de les injustícies i les coses més terribles). Ningú ha de fer del seu curt espai de temps disponible vital una mena de guerra contra tot i tots. Sense mitjans, en solitari, pegant-se cabotades contra el murs, sense interlocutors que escolten ni mitjans que difonguin. Per això SUMAR-SE a un projecte col·lectiu, COMPROMETRE’S, donar de si mateix el que bonament es pot, li dóna al vot un “pedigree”.

Si, jo vote, tots ho fem (bo, alguns ni això), però a més, no espere que les figues caiguen madures en la meva ma amb paciència de sant o conformació de present. Jo vote i vaig i vinc i escric i dic i reuneixo gent. Parlem i dibuixem projectes i escrivim cartes, pintem pancartes i expliquem i difonem, tractem de convèncer i ens expressem. I  discutim, dialoguem i fem broma o ens entossudim. I llegim, llegeixo i diem, dic. Em propose per a la llista de candidats i pregunte i escolte i faig palesa la meva llibertat. Em queixo i denuncie. Faig valdre els verbs, substàncies que han de fer que el be, la veritat, el que és just i admirable acabe imposant-se i canviant-ho tot.

No vull que un trist atzar perpetue esclavatges i situacions que fan de la vida de tanta gent un atzucac. No em quede tranquil si no acabe dient com aquell: “a veure si puc deixar-me açò una mica millor de com m’ho he trobat”. No, no és ambiciós, ni em faré ric així, ni m’apunte al partit dels qui no volen canviar res; perquè si canvia, els seus privilegis ancestrals podien acabar en “repartir, compartir, igualar”...

I tampoc vull esperar a que el pas de les hores digui la seva i la justícia divina al final dels temps faci el que no ha estat capaç de fer la manca de justícia humana. No vull esperar més, ni vull que ens ho enllesteixin ells. Que m’agrada més “fer-ho que manar-ho a fer”.

I no em tornes a preguntar per què m’he compromès políticament, com si fos jo el rar. Que el que em sembla més trist és que tu, si no se t’oblida o tens millor pla per al dia de les eleccions (que ja se que t’ha passat alguna vegada), vas a votar i PROU. A queixar-te quatre anys més. És rar això, si... Si provares a participar, a proposar, a dir i a discrepar, a aportar i construir... Igual t’agradava més que solament gemegar.

Cendra

Poals de ferro plens de cendra que s'ha de treure de casa en rompre el dia. Algú matina més que els altres. Escombra la llar i treu la cendra al carrer. Agafa gèlides branques i prepara el foc per a què la casa comence a estar calenta quan el despertador arranque a desfer somnis i desvetllar cossos sepultats sota les flassades.

És un sacrifici matinar més que ningú i sentir la fredor dels matins d'hivern. Trencar amb els peus algun bassal de gel i rascar un misto per botar foc a la pinotxa. Un sacrifici que paga la pena quan els dits s'escalfen abraçant una tassa de sopes de pa, olorant el cafè acabat de fer que encara bull dins l'olla.

El silenci encara. Perquè tot s'ha fet a les palpentes, sense fer soroll, sense despertar ningú de casa. El pollastre s'ha desvetllat primer, però eixe no compta, té la son lleugera. I el forner se'n va a dormir mentre la dona ja posa el pa del dia als esquellers i les bambes a l'aparador. Prompte pujarà la persiana del forn i començaran a saludar amb la veu tèbia encara i els ulls mig tancats. Li demanaran una coqueta o dues barres, un pa rodó o un rotllet de quart. Com ànimes que porguen el pecats en el fred del matinar baixen la costera i tornaran redimits a casa amb el pa acabat de coure.

La cendra calenta del forn amaga encara alguna brasa i l'abrigall de la calor d'aquella estança convoca les ànimes matineres, per devoció o obligació.

No troben conhort més que a l'escalf de l'estufa ardent. I així, la carn retornada a la seva temperatura, ja s'animen a fer besos i salutacions.

El sol no desfà encara la crosta gelada de les basses i llavadors, ni el gebre ni la rosada. L'alè és un fum que busca un altre alè i els llençols encara fan esguard de la calor de cossos lents que trontollen  amb tot sense dir res.

- Què ganes tinc que s'acabe l'hivern!. Diu la dona que pua aigua freda de la font major entre dos clarors, tan matinera. Les gotes d'aigua li han banyat el davantal i torna amb les mans com les cadenes del pou cap a casa, a tirar un tronc al foc per a que atie i faça la seva feina com cal. Les quatre potes juntes vora el foc fins que s'eixuguen els faldons i els dits deixen de cruixir com sarments secs.

Cendra que es gela a poc a poc a la terrassa.

I al capvespre, sota el plugim de la boira que pixa i banya els cabells, anirà costera amunt a posar-se la cendra a l’església. La fredor del marbre i de les paraules del rector. Les mans no gosen eixir del cau de les butxaques ni per senyar-se i els peus arrufats dins les sabates de mudar. Abrics negres, cabells grisos, grisor de cendra sobre el front ple de solcs.

I en acabar, de nou la llar, torrant alls entre les brases. Els peus sobre la cendra calenta i dos ous durs per sopar. Tot guarnit amb molles de bacallà torrat, esgarrat amb els dits que venien de fer el senyal de la creu aterrits.

La cendra farà un dibuixet en els llençols blancs i freds en acostar el rostre al coixí. Demà, en alçar-se i veure entrar un raig de llum pel finestró, se n'adonarà i portarà la taca al llavador gelat vora la font. Fregant be per retornar-li la blancor més blanca. En rompre el dia, al dematí, quan s’alce la persiana del forn, ja tindrà la roba rentada, la llar encesa i les sopes de pa al banc de la cuina.

I veurà la flor dels ametlers on és la corda d’estendre la roba. Les mirarà be i tornarà a dir, segurament:

-Què ganes tinc que s’acabe l’hivern!.

    

MORT a la impremta

Escrivien amb un bastonet sobre fang tendre, o sobre fulles de papir o fulls preparats amb cuiro. Escrivíem i contàvem coses. Coses de poderosos cavallers i batalles, coses de la vida i la mort. Il·lustràvem els escrits amb bells dibuixos i imatges que solament podien contemplar uns pocs ulls, els ulls dels qui tenien accés a la cultura: monjos, bisbes i senyors de castells forts i espases llargues, comerciants de sedes fines i joves deixebles d’un o d’altre mestre de saviesa.

I en el món dels invents algú composa un artefacte per fer còpies i més còpies d’escrits nous i vells: LA IMPREMTA. I els arbres pagaran amb la vida per fabricar més i més paper, que no hi haurà mai prou per fer milers de milions de còpies que arriben de part a part del món. Bon invent, sens dubte, per a alguns, el millor i més revolucionari dels temps moderns.

Ara podrem copiar i difondre les més belles poesies, i els més infectes pensaments. Podrem llegir ben fàcilment tot allò que sigui imprès. I les idees de Lutero i de Marx, d’Einstein o Rousseau podran recórrer el món traduïdes o traïdes de llibreria en llibreria, de ma en ma, omplint-se de pols a les prestatgeries o encenent fogueres. Proclames, fullets, pamflets o revistes. Cartells, paràgrafs i oracions devotes... I amb les bones idees i els grans pensaments criats en passejos romàntics per boscos de somni, també trobarem ben fàcilment llibres i llibrets escrits a cop d’injúria, maledicència i odi per la humanitat. Els cucs podrits de cranis com el de Hitler o la brossa argüida per éssers dominadors i les idees parides vora les brases de llibres prohibits.

Un invent més, tal vegada... sens dubte, mare de la universalització de l’accés a “les coses escrites” (que no és el mateix que la cultura). Ara puc, si vull, llegir i llegir i acumular pels racons de casa fulls i més fulls impresos plens de paraules. Solament jo decidiré quines paraules vull beneir i quines maleir... quins camps vull llaurar i quins deixar lloma. Això, aproximadament seria “l’esperit crític”, que m’ajudarà a escollir. No vull llistes de llibres prohibits, ni recomanats, no vull fulls seleccionats per qui troba tenir bon criteri. Vull que tot estiga imprès i triar, solament això.

Fou el Rector del poble qui va fer la tria de llibres a ca l’Alonso Quijano (més conegut com el Quixot). Ell va decidir quines coses eren bones per cremar i quines per guardar. O foren mans enguantades en cuir negre les què botaren foc a tantes biblioteques. O mans amb randes judicials (punyetes de Jutge, vaja) les que signen per ordenar il·legalitzar un diari o una revista. Són mans de Ministre les que tanquen en un calaix un informe amb el segell de “secret oficial”, i mans de banquer les que posen els diners per mantenir oberts diaris que diuen el que ells volen que es diga, i que difonen el que ells volen que es difonga... “Qui paga mana” i qui creu tenir la veritat absoluta ens la imposa.

Gener de 2015. Dos terroristes que havien matat a trets uns humoristes gràfics, gent que portava a la “màquina d’imprimir” allò que els venia de gust; ara romanen en una nau d’una empresa d’impressors, envoltats d’un exèrcit i centenars de policies. Són morts a trets... entre capses plenes de fulls en blanc i papers impresos. Els infants d’una escoleta propera surten per fi i són agafats de les mans per soldats i policies. Els seus pares alenen tranquils.

I els ingenus com jo mateix, que creiem amb fermesa en la llibertat i en el poder de l’educació, seguirem treballant per ajudar a formar l’esperit crític, eixa arma interior que ens farà saber triar, entre totes les coses que passen per les rodes negres d’imprimir, les que ens fan millors, més humans, més bons, amb la llum clara i serena de la LLIBERTAT.