El nom d'una ciutat.
Un paperet groc amb el nom d'aquella ciutat escrit.
La muntanya que sembla un barret,
un barret alt.
La roca que espera visita,
la visita i el tacte d'uns dits plens de petites ferides.
I que ja sempre se'l quedarà esperant.
I a l'altra banda la ciutat: lluenta, seductora, brillant com un diamant exposat al sol.
Entre els dits un fil de llana vermella. Entrellaçats, apretats, grocs ja de lividesa.
Un paper entre cinquanta, com les boletes d'un rosari.
Algú havia de mirar per darrera vegada abans de que tanquessin la tapa del taüt.
Li ha tocat... és "l'home de la casa". I sense plorar.
Hauria volgut recordar-lo assegut en la seva cadira, al terrat, desgranant magranes sota el sol de la tardor, al vespre, deixant el fruit en aquell gibrellet verd, amb els seus dits torts.
Ara quedarà impresa en la seva memòria aquella imatge de les seves mans, de la mort al seu rostre, d'aquells paperets enfilats al cordell roig.
Va arrencar un d'aquells trossos de paper d'entre tots els que formaven aquell collar estrany.
Un cordonet vermell lligat a la seva ma, com una polsera, farcit de petits bocins de paper.
El nom d'una ciutat,
sols això,
ni més ni menys que això.
Escrit amb la tremolor de la vellesa en un paper ple de solcs, com els nucs dels seus dits, com el seu front fred.
Desacanse en pau ell
i descanse la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada