2012/02/21

Arsenal...



Alguns hem crescut utilitzant aquesta paraula sense el seu context original... hem gaudit d'un arsenal de xulles suquejant a les graelles al Mas, per primavera amb els amics, quan érem adolescents i lliures. A aquell arsenal l'acompanyava un altre: el què formaven les neveres blau cel farcides de gel, cervesa freda i bon vi per als de pap més fi... Teniem un arsenal de discos de vinil i, desprès, de CD's. Encara conservem un arsenal de fotos de tonteres, festes i reunions... Un arsenal de joia i vida despreocupada sota les flors dels ametlers o sobre la sorra de les platges a l'estiu. Un
arsenal d'afectes i efectes personals que posem en caixetes plenes de bons records... Un arsenal de llibres, folis, apunts de quan érem estudiants.
Pensàvem que aquella pila de coses i sensacions ens donaven un patrimoni per al futur de llibertat i joia. Pensàvem que els anys de la facultat i del descobriment de les llibreries, les tendes de discos i els cafès a l'ombra dels plataners de València eren els millors anys de la nostra vida... Perquè érem joves, lliures, bells i valents...
Un dia un rifle vell i rovellat aparegué a la vora del llit de la iaia al Mas, repenjat de la barra del capçal. vaig preguntar: -I això?... pare,
què fa això ahi?... -Eixe és el seu lloc (diu el pare). Ahi estava sempre l'escopeta en els vells temps de lladres, roders, postguerra i por. No, no era un arsenal... era només una escopeta de caçador. Dormien a l'ombra de l'arma aquells atemorits camperols...
Dormíem a l'ombra de les oliveres a l'inici de la primavera... aquells encesos jovençols...

I ara, avuí... detencions...
Les armes?: els llibres, les motxilles, unes lletres vermelles escrites en vells
llençols. Ja veus, tot un arsenal de raons, paraules, poemes, cançons. Demanant de nou respecte, cultura, trellat, educació.
La resposta ja la saps: de nou la repressió... aquella que nosaltres, als 80 ja no sentíem... perquè erem joves, bells, valents i lliures... o això creiem...




València... els anys d'estudiant... la ciutat vella i les assemblees al soterranis de la facultat...
Les flairades de la tarongina i el rebumbori dels coets a la porta del LLuis Vives per les mascletades...
La plaça Sant Agustí reblida de gent esperant que moga la manifestació...
I les llibreries plenes de gent. Però, sembla, eren altres temps...

2012/02/10

Grito hacia Roma (desde la torre del Chrisler Building)

Manzanas levemente heridas

por finos espadines de plata,

nubes rasgadas por una mano de coral

que lleva en el dorso una almendra de fuego,

Peces de arsénico como tiburones,

tiburones como gotas de llanto para cegar una multitud,

rosas que hieren

Y agujas instaladas en los caños de la sangre,

mundos enemigos y amores cubiertos de gusanos

caerán sobre ti. Caerán sobre la gran cúpula

que untan de aceite las lenguas militares

donde un hombre se orina en una deslumbrante paloma

y escupe carbón machacado

rodeado de miles de campanillas.

Porque ya no hay quien reparte el pan ni el vino,

ni quien cultive hierbas en la boca del muerto,

ni quien abra los linos del reposo,

ni quien llore por las heridas de los elegantes.

No hay más que un millón de herreros

forjando cadenas para los niños que han de venir.

No hay más que un millón de carpinteros


que hacen ataúdes sin cruz.

No hay más que un gentío de lamentos

que se abren las ropas en espera de la bala.

El hombre que desprecia la paloma debía hablar,

debía gritar desnudo entre las columnas,

y ponerse una inyección para adquirir la lepra

y llorar un llanto tan terrible

que disolviera sus anillos y sus teléfonos de diamante.

Pero el hombre vestido de blanco

ignora el misterio de la espiga,

ignora el gemido de la parturienta,

ignora que Cristo puede dar agua todavía,

ignora que la moneda quema el beso de prodigio

y da la sangre del cordero al pico idiota del faisán.

Los maestros enseñan a los niños


una luz maravillosa que viene del monte;

pero lo que llega es una reunión de cloacas

donde gritan las oscuras ninfas del cólera.

Los maestros señalan con devoción las enormes cúpulas sahumadas;

pero debajo de las estatuas no hay amor,

no hay amor bajo los ojos de cristal definitivo.

El amor está en las carnes desgarradas por la sed,

en la choza diminuta que lucha con la inundación;

el amor está en los fosos donde luchan las sierpes del hambre,

en el triste mar que mece los cadáveres de las gaviotas

y en el oscurísimo beso punzante debajo de las almohadas.

Pero el viejo de las manos traslucidas

dirá: amor, amor, amor,

aclamado por millones de moribundos;


dirá: amor, amor, amor,

entre el tisú estremecido de ternura;

dirá: paz, paz, paz,

entre el tirite de cuchillos y melones de dinamita;

dirá: amor, amor, amor,

hasta que se le pongan de plata los labios.

Mientras tanto, mientras tanto, ¡ay!, mientras tanto,

los negros que sacan las escupideras,

los muchachos que tiemblan bajo el terror pálido de los

directores,

las mujeres ahogadas en aceites minerales,

la muchedumbre de martillo, de violín o de nube,

ha de gritar aunque le estrellen los sesos en el muro,

ha de gritar frente a las cúpulas,

ha de gritar loca de fuego,

ha de gritar loca de nieve,

ha de gritar con la cabeza llena de excremento,

ha de gritar como todas las noches juntas,

ha de gritar con voz tan desgarrada

hasta que las ciudades tiemblen como niñas

y rompan las prisiones del aceite y la música,

porque queremos el pan nuestro de cada día,

flor de aliso y perenne ternura desgranada,

porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra

que da sus frutos para todos.

Federico García Lorca

Poeta en Nueva York

2012/02/05

capçana


No tot el món sap quina cosa és una capçana...

Comencem per explicar-ho...

És un objecte senzill, humil, artesanal. Una mena de coixinet elaborat amb fils de colors i punt de ganxo. Sol tenir forma d’estrella. Antigament, a l’aixovar de qualsevol xicona, hi ha capçana... La necessita per portar el taulell del pa i les mones al forn...


La imatge...

Una dona que porta un pes al cap... la seva capçana esmorteix el pes, el fa més suportable. El coll recte, l’esquena tesa, els braços correctament col·locats. Qui no recorda la imatge de la lletera del conte?... Si, aquella xicona somniadora que portava dalt del cap un gran sambullo ple de llet. No parava atenció al camí, als obstacles, a les pedres... solament somniava en quina vida portaria si els diners que obtinguera per la llet li permetien prosperar...

Una dona africana que porta pesos que semblen impossibles, fardells, tonells, gerres, llenya...


El món sencer a les espatlles, com Atles, el gegantò mític masculí que suporta el pes del món sobre l’esquena...i no és bona postura, no... lluir els músculs o caminar amb el món damunt...

Amb una capçana de draps caminant descalça sense baixar la mirada... Quan algú parla de la dignitat de la dona, així en abstracte, sempre imagine una d’eixes dones africanes transportant el món sencer sobre el seu cap, amb un menut repenjat dels seus pits dins un mocador de coll.

Elles saben més d’això... i ténen capçanes... heretades de mares o àvies, de la tieta o confeccionades per elles mateixes a l’amor de la llar en les llargues nits del cor de l’hivern.

El símbol...

Si el pa és l’ofrena, el resum dels sacrificis per viure i sobreviure, l’acció de gràcies perquè estem vius com a poble, família, gent de be... la capçana podria ser “aquelles coses de la vida que ajuden amb el pes”, amb la duresa de les circumstàncies, amb la impossibilitat de tanta càrrega... I la porten elles...

La vida és moltes coses, això no és cap descobriment... però, de vegades, pesa... i tant que pesa...!. Solament les coses senzilles i de colors fan el pes més lleuger, més fàcil de portar... els somriures, els afectes, les rialles...

Si, vull una capçana feta amb roig d’afecte, groc d’alegria, blau de veritat i paraules amables, taronja d’abraçades d’amics i bones converses, morat d’honradesa i blau marí de fidelitat...i un poc de verd de natura viva i aire pur... una capçana de tots els colorets que alleugerisca la vida, que la faça menys pesada, menys dura...

Amb ella, feta de fils de família, amistat, estima, alegria, esperança... em sent més capaç de tot, de dur-ho tot avant... No patisques, pararè compte amb el camí i les pedres i les costeres... sense abaixar la mirada, amb el coll tes mirant al front... i avant, sempre avant.