capçana

No tot el món sap quina cosa és una capçana...

Comencem per explicar-ho...

És un objecte senzill, humil, artesanal. Una mena de coixinet elaborat amb fils de colors i punt de ganxo. Sol tenir forma d’estrella. Antigament, a l’aixovar de qualsevol xicona, hi ha capçana... La necessita per portar el taulell del pa i les mones al forn...

La imatge...

Una dona que porta un pes al cap... la seva capçana esmorteix el pes, el fa més suportable. El coll recte, l’esquena tesa, els braços correctament col·locats. Qui no recorda la imatge de la lletera del conte?... Si, aquella xicona somniadora que portava dalt del cap un gran sambullo ple de llet. No parava atenció al camí, als obstacles, a les pedres... solament somniava en quina vida portaria si els diners que obtinguera per la llet li permetien prosperar...

Una dona africana que porta pesos que semblen impossibles, fardells, tonells, gerres, llenya...

El món sencer a les espatlles, com Atles, el gegantò mític masculí que suporta el pes del món sobre l’esquena...i no és bona postura, no... lluir els músculs o caminar amb el món damunt...

Amb una capçana de draps caminant descalça sense baixar la mirada... Quan algú parla de la dignitat de la dona, així en abstracte, sempre imagine una d’eixes dones africanes transportant el món sencer sobre el seu cap, amb un menut repenjat dels seus pits dins un mocador de coll.

Elles saben més d’això... i ténen capçanes... heretades de mares o àvies, de la tieta o confeccionades per elles mateixes a l’amor de la llar en les llargues nits del cor de l’hivern.

El símbol...

Si el pa és l’ofrena, el resum dels sacrificis per viure i sobreviure, l’acció de gràcies perquè estem vius com a poble, família, gent de be... la capçana podria ser “aquelles coses de la vida que ajuden amb el pes”, amb la duresa de les circumstàncies, amb la impossibilitat de tanta càrrega... I la porten elles...

La vida és moltes coses, això no és cap descobriment... però, de vegades, pesa... i tant que pesa...!. Solament les coses senzilles i de colors fan el pes més lleuger, més fàcil de portar... els somriures, els afectes, les rialles...

Si, vull una capçana feta amb roig d’afecte, groc d’alegria, blau de veritat i paraules amables, taronja d’abraçades d’amics i bones converses, morat d’honradesa i blau marí de fidelitat...i un poc de verd de natura viva i aire pur... una capçana de tots els colorets que alleugerisca la vida, que la faça menys pesada, menys dura...

Amb ella, feta de fils de família, amistat, estima, alegria, esperança... em sent més capaç de tot, de dur-ho tot avant... No patisques, pararè compte amb el camí i les pedres i les costeres... sense abaixar la mirada, amb el coll tes mirant al front... i avant, sempre avant.