RESOLUCIÓN
Resolución de ser feliz
por encima de todo, contra todos
y contra mi, de nuevo
-por encima de todo, ser feliz-
Vuelvo a tomar esa resolución.
Pero más que el propósito de enmienda
dura el dolor de corazón.
Jaime Gil de Biedma
Antología personal
Aquells ulls d’espant, aquell front ple de solcs, arrufat... i és solament un xiquet, un nen primet amb braços com brancam de salze que plora, amb cames de canyot i clavícules marcades sota la samarreta...
Si, només un infant d’uns sis o set anys.
Aquells ulls miren espantats els ullals del volcà, s’apreten quan les ràfegues de vent fort i fred escampen les cendres, la terra gris, i amunteguen les dunes i colpeixen els rostres.
Uns ulls d’un blau intens, immens, encerclats d’una pell blanca com la neu i espurnejada de pigues taronja...
El fre de ma ha esgarrat el sol. Un sol intens d’alta muntanya. El puny del pare colpeja el canvi de marxes i s’acosta el xicot que ha de cobrar l’aparcament.
Il Comune de Linguaglosa ha preparat totes les opcions: passeig en ase per les voreres del bosc arrasat per llengües de lava. Caminada guiats per un home experimentat en els perills de la terra que s’obre i glopeja foc. Remuntada en camionots serra amunt fins a les cotes que el sentit comú i les autoritats enteses permeten. I els peus, les cames i els colps de vent que capgiren flors grogues i morades, que arranquen cabells i treuen llàgrimes.
Plora, plora fent força contra la impossibilitat de mirar.
És l’hora... tot el grup ha d’ensenyar les butlletes i el paperet que descarrega l’organització de responsabilitats en cas que el gegant Etna comence a vomitar. A peu, als lloms d’un ruc, o a cavall d’una bèstia de ferro que brama petroli i remena la pols de l’aparcament fent fugir els que només miren cistells plens de joiells fets amb falsa pedra volcànica negra.
Les runes de la vella estació d’hivern devorades pels rius negres. Les soques abrasides dels avets que deixà cul-per-amunt o panxa-en-terra la embestida de la darrera erupció, quan la muntanya s’esbadoca i obri ulls negres per on s’hi vol. I les floretes que el pare tracta de fotografiar a traves dels vidres polsosos del camió. Aquells ullots d’infant, blaus de cel i mar propers ho miren tot, escudrinyen com si volguessin atrapar-ho tot per sempre.
El pare, de nom Jorg, un homenot fort i ben plantat. Amb parar de soldat i parlar de poeta. Amb la seua manota posada estratègicament entre el cristall i el cabet del xic, perquè les rebolcades del camió de rodes immenses no colpejen el seu infant, el fill únic que tant se li sembla i que es cria tan rovelladet.
La mare, de nom Helga, la dona més gran del món, la geganta que li ha ultrapassat els gens de cabells color de carabassa, la dels braons immensos, la dels pits generosos, la de les cames de creuera alta, la de l’abraçada que el cobreix per complet... el seu petit ocellet d’ulls espantats.
I ve el cop que el pare tractava d’evitar, i l’infant plora i gemega... Pobret!, xiquet de vidre i dacsa, de fang i núvol, de veueta de titella... infant suau i dolç, que plora i arrufa més si es pot el seny... i aquelles celles quasi invisibles s’arraconen al centre de la seua careta... Tan bonic!!!.
La mare estira els seus braços llargs com el mes més llarg de l’any, eixe mes en el que no sonava el telèfon ni s’escoltaven paraules d’amor des de l’altra banda de l’oceà. Amb aquella tendresa difícil de descriure, el rodeja de nou, com tantes voltes. Amb una veu tan greu com la notícia d’una mort, vol trencar-li el plor... però és el pare qui fa que cessin els gemecs i la plorimeca d’aquell pobràs... Tan boniquet!...
Només néixer ja degué posar aquells ulls d’espant. En portar-lo als braços de la mare i mirar-la per primera vegada es va espantar. És la mare més gran del món, la mare immensa, la dona que mai s’acaba quan es fa l’exercici de mirar-la de sud a nord, de baix a dalt... Ella ho sap, sap que és enorme i grandiosa com la muntanya que pujen, ara ja a peu, des del lloc on els ha deixat el camió.
El se sap fill de la mare més mare, la de la sonrisa que li dona calma, la que continua mirant amb espant d’amor, si és que és possible mirar així...
Aquells ullets miren així el cràter fumejant del volcà, a més de tres mil metres... El pare tracta de treure una foto del xiquet davant aquell monstre bell i grandiós... però el vent s’emporta el xiquet de palla, els ossets que abriga una samarra blanca amb caputxot... Ella el subjectarà, el refermarà contra les seues caderes amples i ben formades. Ella serà el seu recer segur, el seu refugi...
Flash!... ja ho tenim...!
La ventada para uns segons, i la visió de les floretes de colorets sobre la sorra gris entre les pedres negres torna a la seua memòria... les acaba de vore, però queden tan llunyanes camí avall... i aquells colors il·luminen els seus ulls d’espantadet... ara un raig de llum envolta aquelles dunes de cendra i els núvols s’esmicolen per un breu espai de temps i es veu la mar... a travès d’aquells ullets d’infant...
Al cim de l’Etna
Estiu de 2011
