2013/03/05

FER SÀLVIA...



Si, ja se...el verb no és el que hauria de ser... però així m’agrada més.


Era una vesprada de principis de maig, la mateixa vesprada en la qual ja tot està preparat...
O quasi tot, perquè algunes coses no poden fer-se fins l’última hora, amb el temps just, amb la pressa i la emoció de les coses que es fan “quan s’han de fer”.

Quan un ja té uns anys, ha tingut l’oportunitat de fer moltes coses que van lligades a la festa del poble: un ja s’ha bufat i ha acompanyat nombrosos pans, un ja ha venut butlletes i ha vestit pans. També ha ballat les danses i cantat els goigs, ha tirat uns quants coets i ha penjat algunes banderetes... Però açò no havia ocorregut encara i, com totes les coses noves, les que un fa per primera vegada, té una especial emoció. 


Si, algunes coses es fan quan s’han de fer i les fa qui les ha de fer...i FER SÀLVIA, ÉS COSA DELS LLUMENERS.


Segons una antiga tradició del poble que s’amaga al capdamunt de la valleta del riu de La Torre, els peus de la multitud han de trepitjar sàlvia per a la FESTA MAJOR. El terra de l’església ha de ser cobert amb brots d’aquesta planta humil i muntanyenca, de ribassos ombrívols i patida de freds i neus, de temporals de llevant i boires que cauen al capvespre.

Sempre hem sentit que tot comença quan sentim la seva flaire, quan esclafem amb els nostres peus les fulles de verd esglaiat que fan de catifa sobre el marbre d’aquell sòl de terra.


Diuen els vells que, mentre hi havia qui feia de sagristà al poblet, l’home solitari pujava al Rentonar, recorria el vell camí amb cames febles i respirant l’aire pur i segava la sàlvia que s’havia d’escampar per al dia del sant. 

Allò era un temps i açò és un altre...però el vell camí és recorregut de nou cada mes de maig. Són altres peus, són altres mans...però seguen les “orelletes” verdes dels brots nous. Uns brots que aquells matolls s’esforcen en criar sota la boira, en retortes i secalloses branques velles donant fulles novelles...i flors... Però quan les collim no busquem les flors...busquem l’aroma, la tendresa, la forta olor prenyada de saó.


Pujàvem pel camí vell que voreja l’aiguavessant de solana del Rentonar. En girar per la Font dels Escacs, allà on Enric Valor va imaginar el Gegant de Romaní en les seves rondalles, allà on un cavaller es jugava als daus la vida amb el dimoni... On les plantes endèmiques del Rentonar ensenyen les seves rareses precioses... Allà, en aquell punt, comença a sentir-se la seva olor forta i grossa, antiga i familiar. I desprès d’anys i anys de descabotar-les, les plantetes que voregen el camí no llueixen esplendoroses, no... Decidirem, la petita colla de llumeners que anàvem a complir el ritual, recercar un poc més enllà, entre coscolles, sota les carrasques que el foc no va cremar o aquelles què han remogut negant-se a morir per sempre. I, bosquet endins i serra amunt, on els vents no tenen pietat i les neus s’enganxen per dies i dies...Allà, uns matolls de sàlvia ben parits i ben criats, com els fills de les dones valentes.


Són altres mans... les meves més acostumades a llapisseres i retoladors que a la corbella (o falç que també se’n diu això). Un cabàs gran, dos sacs, i el tall afilat de la corbella que l’amic gran m’ensenya a governar. No té massa misteri, la veritat, però un se sent formant part d’una llarga cua d’homes, d’un seguici de mans fortes que acaronen amb la terra entre les ungles, el vellut de la sàlvia nova i vella...la que sempre ha estat allà esperant-nos.


Tot el que ve desprès ja no fa bategar el cor amb tanta força...serà que sols la muntanya té aquell poder. Però també va ser bonic. Amb Maxi, Pepa, Llorenç, Tòfol, Marc i Pau, cistelles plenes llançant enlaire els brots segats davant el seguici de l’ofrena. La gent vella demanant tres fulletes per lluir-les al pit o per prémer fort entre les mans l’essència de la festa. Són coses que un viu, que sumen al patrimoni sentimental de qui s’estima la terra, el bosc, la muntanya i els seus habitants... Patrimoni de qui viu, amb la força sempre bella de l’amistat, una cosa que tants han viscut abans, però que ara ens ha tocat a nosaltres i l’hem fet nostra, amb claus de ferro vell clavats al centre del cor.   


Pau Torregrossa i Coloma

Març de 2013