2015/02/18

Cendra

Poals de ferro plens de cendra que s'ha de treure de casa en rompre el dia. Algú matina més que els altres. Escombra la llar i treu la cendra al carrer. Agafa gèlides branques i prepara el foc per a què la casa comence a estar calenta quan el despertador arranque a desfer somnis i desvetllar cossos sepultats sota les flassades.
És un sacrifici matinar més que ningú i sentir la fredor dels matins d'hivern. Trencar amb els peus algun bassal de gel i rascar un misto per botar foc a la pinotxa. Un sacrifici que paga la pena quan els dits s'escalfen abraçant una tassa de sopes de pa, olorant el cafè acabat de fer que encara bull dins l'olla.
El silenci encara. Perquè tot s'ha fet a les palpentes, sense fer soroll, sense despertar ningú de casa. El pollastre s'ha desvetllat primer, però eixe no compta, té la son lleugera. I el forner se'n va a dormir mentre la dona ja posa el pa del dia als esquellers i les bambes a l'aparador. Prompte pujarà la persiana del forn i començaran a saludar amb la veu tèbia encara i els ulls mig tancats. Li demanaran una coqueta o dues barres, un pa rodó o un rotllet de quart. Com ànimes que porguen el pecats en el fred del matinar baixen la costera i tornaran redimits a casa amb el pa acabat de coure.
La cendra calenta del forn amaga encara alguna brasa i l'abrigall de la calor d'aquella estança convoca les ànimes matineres, per devoció o obligació.
No troben conhort més que a l'escalf de l'estufa ardent. I així, la carn retornada a la seva temperatura, ja s'animen a fer besos i salutacions.
El sol no desfà encara la crosta gelada de les basses i llavadors, ni el gebre ni la rosada. L'alè és un fum que busca un altre alè i els llençols encara fan esguard de la calor de cossos lents que trontollen  amb tot sense dir res.
- Què ganes tinc que s'acabe l'hivern!. Diu la dona que pua aigua freda de la font major entre dos clarors, tan matinera. Les gotes d'aigua li han banyat el davantal i torna amb les mans com les cadenes del pou cap a casa, a tirar un tronc al foc per a que atie i faça la seva feina com cal. Les quatre potes juntes vora el foc fins que s'eixuguen els faldons i els dits deixen de cruixir com sarments secs.
Cendra que es gela a poc a poc a la terrassa.
I al capvespre, sota el plugim de la boira que pixa i banya els cabells, anirà costera amunt a posar-se la cendra a l’església. La fredor del marbre i de les paraules del rector. Les mans no gosen eixir del cau de les butxaques ni per senyar-se i els peus arrufats dins les sabates de mudar. Abrics negres, cabells grisos, grisor de cendra sobre el front ple de solcs.
I en acabar, de nou la llar, torrant alls entre les brases. Els peus sobre la cendra calenta i dos ous durs per sopar. Tot guarnit amb molles de bacallà torrat, esgarrat amb els dits que venien de fer el senyal de la creu aterrits.
La cendra farà un dibuixet en els llençols blancs i freds en acostar el rostre al coixí. Demà, en alçar-se i veure entrar un raig de llum pel finestró, se n'adonarà i portarà la taca al llavador gelat vora la font. Fregant be per retornar-li la blancor més blanca. En rompre el dia, al dematí, quan s’alce la persiana del forn, ja tindrà la roba rentada, la llar encesa i les sopes de pa al banc de la cuina.
I veurà la flor dels ametlers on és la corda d’estendre la roba. Les mirarà be i tornarà a dir, segurament:
-Què ganes tinc que s’acabe l’hivern!.