És un sacrifici matinar més que ningú i sentir la fredor dels
matins d'hivern. Trencar amb els peus algun bassal de gel i rascar un misto per
botar foc a la pinotxa. Un sacrifici que paga la pena quan els dits s'escalfen
abraçant una tassa de sopes de pa, olorant el cafè acabat de fer que encara
bull dins l'olla.
El silenci encara. Perquè tot s'ha fet a les palpentes, sense
fer soroll, sense despertar ningú de casa. El pollastre s'ha desvetllat primer,
però eixe no compta, té la son lleugera. I el forner se'n va a dormir mentre la
dona ja posa el pa del dia als esquellers i les bambes a l'aparador. Prompte pujarà
la persiana del forn i començaran a saludar amb la veu tèbia encara i els ulls
mig tancats. Li demanaran una coqueta o dues barres, un pa rodó o un rotllet de
quart. Com ànimes que porguen el pecats en el fred del matinar baixen la
costera i tornaran redimits a casa amb el pa acabat de coure.
La cendra calenta del forn amaga encara alguna brasa i
l'abrigall de la calor d'aquella estança convoca les ànimes matineres, per
devoció o obligació.
No troben conhort més que a l'escalf de l'estufa ardent. I
així, la carn retornada a la seva temperatura, ja s'animen a fer besos i
salutacions.
El sol no desfà encara la crosta gelada de les basses i
llavadors, ni el gebre ni la rosada. L'alè és un fum que busca un altre alè i
els llençols encara fan esguard de la calor de cossos lents que trontollen amb tot sense dir res.
- Què ganes tinc que s'acabe l'hivern!. Diu la dona que pua
aigua freda de la font major entre dos clarors, tan matinera. Les gotes d'aigua
li han banyat el davantal i torna amb les mans com les cadenes del pou cap a
casa, a tirar un tronc al foc per a que atie i faça la seva feina com cal. Les
quatre potes juntes vora el foc fins que s'eixuguen els faldons i els dits
deixen de cruixir com sarments secs.
I al capvespre, sota el plugim de la boira que pixa i banya
els cabells, anirà costera amunt a posar-se la cendra a l’església. La fredor
del marbre i de les paraules del rector. Les mans no gosen eixir del cau de les
butxaques ni per senyar-se i els peus arrufats dins les sabates de mudar.
Abrics negres, cabells grisos, grisor de cendra sobre el front ple de solcs.
I en acabar, de nou la llar, torrant alls entre les brases.
Els peus sobre la cendra calenta i dos ous durs per sopar. Tot guarnit amb
molles de bacallà torrat, esgarrat amb els dits que venien de fer el senyal de
la creu aterrits.
La cendra farà un dibuixet en els llençols blancs i freds en
acostar el rostre al coixí. Demà, en alçar-se i veure entrar un raig de llum pel
finestró, se n'adonarà i portarà la taca al llavador gelat vora la font. Fregant be
per retornar-li la blancor més blanca. En rompre el dia, al dematí, quan s’alce la
persiana del forn, ja tindrà la roba rentada, la llar encesa i les sopes de pa
al banc de la cuina.
I veurà la flor dels ametlers on és la corda d’estendre la
roba. Les mirarà be i tornarà a dir, segurament:
-Què ganes tinc que s’acabe l’hivern!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada