El sermó feia son,
molta son.
I passava fam, més
que un lladre.
Assegut a una vella
cadira de boga a les darreres fileres, prop de l'altar de sant Josep
feia com que escoltava, però no escoltava més que els crits dels
seus budells.
Fam i gana, molta
gana.
Un colom s'ha
enfilat sota les voltes per un vidre trencat.
No hi ha diners per
a posar bastides i arreglar els finestrals. La guerra ho ha esbadocat
tot.
El colomet parrupeja
i camina per damunt les cornises.
I ell el mira i no
pensa altra cosa: -avui dinarem arrós amb colom.
S'enfila escales
amunt pel campanar i entra en el cor. Ningú el veu.
Se'n puja dalt la
cornisa i s'arronsa poc a poc. Perill de mort.
I el colomet pega
botets. Ara, ara s'aquieta.
La veu del rector,
senyor capellà, es posa greu i ara crida. El colom s'allunya.
Més risc, cornisa
avant. Com una serp, com un soldat, com un foll allà dalt, sota les
voltes de l'església.
Acaba el sermó.
El colom queda
quiet, completament quiet.
Arrós amb colom...
un silenci absolut.
-Reflexioneu, ànimes pecadores.
Fam, molta fam. La
guerra, ja se sap.
Pols, guerra, fam,
silenci, pecats.
Arrós amb colom.
-Dominus
vobiiiiiiiiscum!...
Ho ha dit matant el
silenci sagrat. Ho ha dit tan fort que el colominet s'ha espantat i
ha revolat a l'altra banda del temple.
-DOMINUS
MERDAE... desgraciat del rector... que si no és per vostè,
l'agafe el colom, mecaguenjudes!!!
Arrós amb ceba.
Aigua, pa dur, llàgrimes amb pols.
-Et cum spiritu
tuo. Què difícil és viure, collons!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada