2012/03/16

Treu-lo a ballar!



Ja sembla que hem arribat a la punta... Si, això sembla.

La fagocitosi per a la qual s’han ensinistrat els polítics que ens desgovernen en aquesta pseudo-democràcia en la que vivim, ja s’ho ha berenat tot... Si, tot allò ja sembla digerit i escopinyat desprès.

Anys arrere, temps era temps... Algunes i alguns vam fer una aposta decidida per dedicar-nos en cos i ànima a la recuperació i difusió de la nostra cultura popular “ab-origen valenciana”... Cantàvem, ballàvem i retrobàvem rondalles, dites, peces de roba, costums i versos perduts... I semblàvem feliços en aquella tasca. Més d’un se sentia important damunt l’escenari o a peu de plaça. No se qui pagava la gasolina, però vam fer quilòmetres i més quilòmetres de poble en poble i de festa en festa. I jo cantava i ell ballava, i ella tocava el llaüt, i ells remenaven faldons buscant l’agulleta i tots gaudíem. PERQUÈ ALLÒ ERA I ÉS GRAN, MOLT GRAN...

Entre romanços, jotes, fandangos i rascar de guitarres hi havia la memòria col·lectiva, la identitat, la llengua i el País... “Ai País que ara recorde, son de llàgrimes vermelles!”.


Però allò no podia ser... no es podia suportar que aquells grups que sortien per tot arreu tractaren de ressuscitar els morts. Perquè n’eren molts els qui els volien morts i ben morts els nostres romanços i cançons, la nostra llengua i la nostra cultura.
I ELLS ES REPRODUIEXEN MÉS... COM LES PANDEROLES... i nosaltres i la nostra dignitat, no tant...

Prompte començà la fagocitosi...

Si volies sentir-te com “La Piquer” arrossegant faldons i bosses i saragüells i espartdenyots, si volies “anar de gira” per pobles de dos-cents o de dos-mil, si volies fer intercanvis amb grups semblants a l’estranger i, de pas, ensenyar la teua cultura per on s’hi vol... HAVIES DE DEIXAR-TE FAGOCITAR... Com la “nina de sal” que s’endinsà a la mar per fondre’s amb ella i deixar de ser “si mateixa”, per ser “lo més gran”.

I així vingueren les coses... les serps de la “Di-Puta-Ció Provincial”, de la Conselleria de Cultura que sempre viu “per ofrenar nuevas glorias a España”, els fardatxos de la política... Animals de sang freda que, quan comença a calfar el sol, es tornen perillosos, et xuclen la sang, mosseguen i es rebolquen per la pols que tan be coneixen...

I ens xuclaren l’energia jove i les il·lusions... subvencionaven, organitzaven, donaven i llevaven oportunitats, concedien o vetaven, prohibien o promocionaven...

Alguns vam fugir “com el dimoni a la creu”. I se’ns omplien els ulls d’aigua (i encara ens passa) quan sentíem de nou aquell retrò de guitarres i les cançons que teníem. Però vam fugir perquè es van fer amb tot, ens ho van manipular fins al punt que “si eres de los míos, actúas... si no...” desert, silenci, por.

Ja se, ja se... també es pot fer cultura sense diners, sense plegar-se a les exigències de la cultureta oficial i sense fer genuflexió en cas de dubte... però ells poden amb tots. I ara, de nou, sembla que ens han guanyat el pols... O no?...

Si alguna cosa té bona una catarsi és que queden dempeus els més autèntics els millors... O no?...

I ara s’ha acabat la festa... no hi ha diners, se suspenen els circuits de “música popular”, les escoles de dolçaina, les subvencions a colles i danses. No donen “actuacions”, no organitzen festivals, ara miren “l’era vertadera” i “pim-pam-fuera!”.

La gent del grup Sant Jordi, amb la què em trobe de tant en tant, em diu que ja quasi no poden seguir, que no els hi donen cap actuació més que “a ni vell local”... Sembla la fi de les Trobades de Gegants, dels Aplecs de Dansa i de l’intercanvi cultural, les trobades de música de la Mediterrània, el Festival de la Corona d’Aragó, les dansades populars, les obertes de Fira i (el millor de tot) les autèntiques danses a peu de plaça als poblets de la muntanya amb TOT EL POBLE com testimoni, gaudint amb nosaltres i ressuscitant... O no?...

“Ja s’ha mort Miquel de l’Àngel,

ja s’ha acabat l’alegria:

aquell retruc de guitarres

i les cançons que ell tenia.”

“Si mon pare fora alcalde

I mon tio regidor,

jo portaria la vara

i als fadrins a la presó”.


“I en l’any de les barrancades,

se m’emportà la barraca.

No plores més, Maravilla,

que en quatre bastons hi ha un altra”.

...Si, treu-lo a ballar, a ell, a mi a tots. TOTS A BALLAR... “macarena” “asi vosé me mataaaa” o “el tractor amarillo”... que això si que és bona cultura OFICIAL subvencionada, patrocinada i recolzada perquè l’estupidesa no mori mai...

I...

“Allà va la despedida,

amb arròs i carabassa.

I que no diga ningú

que no sóc l’amo la plaça.”