Tenia
poca salut.
Tal
vegada seria millor dir que la seva salut era feble, trencadissa,
fràgil.
I la
seva manca de bona salut el portava cada any a viure en aquestes
muntanyes. De lloguer, en la planta baixa que ara ocupen un gos i un
antiquari. Una planta baixa amb poca llum de sol i fresca per a
l'estiu.
Dos,
tres mesos... de vegades més. La humida calor del seu poble a la
Ribera del Xúquer era massa dura de suportar per a aquells braços prims,
aquells ulls sempre protegits d'ulleres fosques, aquelles cames
allargassades i aquell cos esquemàtic, fi, serè.
«No
és possible una veritable llibertat sense amor. Ni és possible un
veritable amor sense llibertat... El camí d'una porta a l'altre
perquè són un mateix camí». De Heidegger a Sartre, de Camus a
Bergson, Maritain, Scheller, Ortega i tants altres.
Aquell home, al matí, desplegava lentament la cadireta plegable sota l'alzina vella i en l'ombrívola gleva gran que projectava sobre l'era, s'asseia a llegir. La seva diabetis era un perill de ceguesa constant. Els ulls li feien falta, els necessitava per fer allò primer més important que volia fer cada dia: llegir. Quan ja havia passat unes planes els tancava, com volent estalviar-los, salvar-los d'apagar-se per sempre més. I feia la segona cosa més important del dia que volia fer: pensar.
Aquell home, al matí, desplegava lentament la cadireta plegable sota l'alzina vella i en l'ombrívola gleva gran que projectava sobre l'era, s'asseia a llegir. La seva diabetis era un perill de ceguesa constant. Els ulls li feien falta, els necessitava per fer allò primer més important que volia fer cada dia: llegir. Quan ja havia passat unes planes els tancava, com volent estalviar-los, salvar-los d'apagar-se per sempre més. I feia la segona cosa més important del dia que volia fer: pensar.
Encara
li restaven dues coses importants més per a cada dia. No importava
quin dia de la setmana fos. Cada dia havia de fer les seves quatres
coses importants. Ara, en caure un poc el sol d'estiu, a la
meravellosa fresca del carrer de la riera del poblet que l'acollia,
jugava a dòmino amb qualsevol que tingues ganes de fer la partideta
amb ell. Tots eren bons i cap era menystingut. Els ulls darrere dels
vidres foscos de les seves ulleres massa grans i antiquades i els dits remenant les
fitxes amb una pau envejada pels qui viuen ofegats per això i allò.
El
primer toc. S'alça, s'acomiada educadament dels amics de partida i
puja la costera de l'església. Parla amb amabilitat, acarona
suaument la galta d'un infant, saluda la veïna del cantó i entra en l'església del poble. Es posa la casulla verda que té
brodades roselles petites al centre del pit. És vella, fora de moda,
però no pesa i el seu cosset no està per a suportar ornaments
fastigosos ni rocalles. I ara, quan s'esperen paraules que encomanen
la por, que capfiquen els fidels en el sentiment de culpa. Quan se li
esperen rectes doctrines morals i garanties d'ordre establert i lliçons d'ètica catòlica, ell fa la darrera cosa important de cada dia: parla
de llibertat.
Les
pietoses dones del poble que tenen costum d'acudir-hi i senyar-se i
pregar la santa Verge no entenen res, però s'està tan fresquet en
aquell temple, mentre els pardals que viuen als oms de la placeta
trenquen el silenci amb el seu parrupeig a capvespre. S'està «en la
glòria» allà dins quan el dia ha estat fort per segar o collir
ametles. I parla de llibertat cada dia i d'amor. Amb la seva veu
tremolosa que els micròfons amplifiquen una mica. Una veu quasi
trencada, uns ulls acostumats a mirar el rompre el dia, uns dits acostumats a la saliva que ajuda a passar les pàgines, un cos a
penes sostingut per una bastida d'ossos que el mantenen dret... fins
que Déu vulga, que va volent.
«voler
i estimar són cosa semblant i voler és llibertat i lliure és qui
estima de debò, només qui estima veritablement sap quina cosa tan
bona és ser lliure»
I
demà més, perquè cada dia és un dia important perquè ell fa
coses importants: en un poble perdut, amb una gent que no l'entén
massa be, llegint, pensant, jugant, explicant... fins que el sucre
que li és verí de sang el deixe ceg i tot estiga ja sembrat.
A D. Manuel Camarasa Jover, una de les persones que em va ensenyar de petit quines coses són les veritablement importants... Quan jo l'escoltava parlar d'aquells filòsofs mentre els ocells cantaven i vivien lliures i bojos de joia sota les branques dels oms de la placeta de l'església del meu poble
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada