Assumint la veu d'un poble

Conten les velles cròniques que, passada la crisi enorme que va suposar la plaga de llagostes que, de poc més, acaba amb la vida d'aquest poble nostre; els seus habitants d'aleshores es van comprometre a repetir sense fi i pels segles un ritual d'agraïment; el ritual d'acció de gràcies a sant Gregori, el Pa Beneït.

Conten les noves cròniques que aquest poble nostre, ara mateix, en poc s'assembla a aquella antiga aldea de Xixona. I també conten que avui dia, els torrudans i torrudanes han «actualitzat» la vella promesa de repetir el ritual sense perdre ni la forma, ni el fons, ni l'essència d'allò que significa l'ofrena dels pans beneïts.

Cada cap de casa i família del poble, elegit després de la processó i proclamat públicament com a «Llumener» es continua comprometent a «assumir la veu del seu poble», a «ser poble» perpetuant el vell ritual. Ara be, hem aconseguit nosaltres, per la força de la nostra santa voluntat com a poble, superar velles barreres sobre el «qui» de la festa major. M'explique:

Qui podia i havia de fer la festa ?(des del punt de vista de l'antiga tradició) Havia de ser home, masculí i singular, pare i patriarca de família. Eixe semblava ser l'únic que podia ser considerat i escollit com a llumener en temps passats. Casat a l'església i garant d'una descendència que pogués perpetuar la tradició i el poble mateix. I si exigents haguérem estat amb aquest model majoritari i ancestral, no tinc cap dubte que la nostra festa hagués anat morint o seria una horrible pantomima de «quatre que es cregueren privilegiats».

Venim d'un terme ple de masos, famílies, gent. D'un poble habitat i una terra treballada, un paisatge ple de vida agrícola i ramadera. Molts anys fa que això ja no és així, dissortadament?

Si ens haguéssim entestat a mantenir la tradició i la festa amb aquells models de família i societat tancant els ulls a la realitat, la nostra festa seria (com ha passat amb tantes altres manifestacions culturals, religioses, populars, etc.) un record, una cosa ja morta, passada, recordada solament pels més vells i ensenyada en algun museu.

Però som aquí a 2016 amb la festa major al maig, amb els pans vestits i la tradició viva i reconeguda per les institucions. Estem vius encara i el nostre moment de major esplendor com a poble ens torna a fer moure per dins amb emocions difícils d'explicar si no es viuen.

Hem anat donant passos, poc a poc, un rere l'altre... I ens trobem en una nova societat on LA DIVERSITAT (totes les diversitats) ja comença a ser reconeguda i estimada com un be. I ja hem obert la possibilitat de ser llumeners i llumeneres (ja fa prou anys). I hem assumit la veu del poble com a persones, com a GENT D'AQUEST POBLE que vol seguir assumint la seva veu i el seu futur.

I hem normalitzat que homes i dones, fadrins o casats, separats o divorciats, amb parelles o sense elles, d'una raça o de l'altra, d'ètnies, procedències, parlars i sentirs diferents som EN IGUALTAT de goig i treball, LLUMENERS de sant Gregori. La preciosa diversitat de la feble humanitat és present a la nostra festa ja d'una forma plena: Hem vist i hem de seguir veient que models familiars diferents, diversitats afectives, estats «civils» de tota mena hi són ja ben representats. Fins i tot la suposada «incapacitat» o «discapacitat» (que és, més aïna, també simple diversitat) ha estat bellament superada definitivament. Totes i tots podem i volem ser llumeneres i llumeners. Per a ser clavàries no cal anar primer al gimnàs, que ja inventem maneres que el pa puga desfilar sense posar-nos límits. HEM OBERT LA FESTA I L'HEM MANTINGUDA VIVA i, segurament, molt més esplendorosa (des del punt de vista estètic i humà) que en temps antics on solament el «Mascle-Patriarca», amb diners i considerat capacitat podia portar avant la nostra ancestral tradició.

Cap suposada «autoritat» ens ha impedit renovar, obrir, diversificar i perpetuar la nostra particular manera de ser i celebrar-nos com a poble.

Cap tradicionalisme ranci ens ha sigut obstacle.

Cap intent de marginar, arraconar, distingir uns «sobre o contra» altres ha tingut èxit finalment. I els ha hagut i els hem superat. Perquè el tradicionalisme no és tradició, és traïció. Perquè entestar-se en no veure la meravella de la diversitat d'un poble és estar ceg i sord de cor.

I així totes i tots, nadius i renascuts, d'ací «de tota la vida – amb ocho apellidos torruanos» o que s'estimen açò (vinguen d'on vulguen i porten ací uns mesos o un cabàs d'anys).

Solament hem mantingut una condició: ASSUMIR LA VEU DEL POBLE, I RENOVAR EL RITUAL AMB ELS SEUS VALORS PERMANENTS: Compartir amb tots el nostre pa, sentir-nos lligats a la terra que estimem i renovar l'aigua que ens dona vida... I totes les demés coses DIVERSES I OBERTES a un futur, el futur de la nostra festa i del nostre poble... que solament serà futur SI SOM TOTES I TOTS veu del nostre Poble:

«Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

(...)

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res sinó s'és poble. (...)

(fragment de LES PROPIETATS DE LA PENA. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS)

Pau Francesc Torregrossa i Coloma

La Torre de les Maçanes. Preparant la festa de primavera a l'hivern de 2016