-Dos camins se't
presenten al davant a cada pas. El camí del be i el camí del mal –
deia aquell prevere de faç blanca i cabells mullats-.
Ella i ell, havien
decidit assistir a una «jornada de reflexió quaresmal» a la
parròquia del barri.
En escoltar
l'afirmació del capellà, dins el sagrari dels seus íntims
pensaments, s'esdevenen conclusions diferents:
I pensa ella que el
mal camí és deixar-se portar pel seu anhel de desordre, de viatge i
fugida, d'acumular experiències de deixar-se portar pels sentiments
i els desitjos. I que el bon camí haurà de ser acceptar «el seu
destí» amb el nuvi que li fa de company de quasi tot d'ençà que
tenen setze anys. No n'ha conegut altre, no ha tingut ganes
d'embolics ni ha fet pràcticament res sense ell. S'acoblen be,
s'entenen i, en no parlant d'algunes coses, tot és una bassa d'oli.
I pensa ell que el
mal camí ha de ser deixar-se portar per les seves ganes de provar-ho
tot, de viure intensament, de posar-se en risc, de jugar amb la vida
pel llindar de lo temerari. Tal volta el mal camí siga el d'anar
calent a tothora, de beure amb els amics fins que cauen morts
d'embriaguesa, de no parar en casa i fer patir la mare, i que el bon
camí siga acabar d'una els estudis, fer una visita a aquell general
amic del seu pare, de quan va fer el servei militar (anar ben mudat i
amb cara de bon xicot) i demanar-li influències per a col·locar-se.
Si tot això surt be, es casarà amb la xica amb la qual va al
cinema, a sopar, a passejar des dels disset anys i tindran un parell
de fills i estiuejaran al poble d'ella i anirà al futbol els
diumenges amb els vells amics i tot estarà be.
Però aquell senyor
rector de cabells bruns i pell blanca diu el que diu i vol dir
altra cosa: Per a ell el camí del mal és el de la violència, el
camí que mamprèn «el món i la carn», el salvatge sistema econòmic,
competir, fotre cops de colze per pujar esglaons a l'empresa o a la
societat. El camí del mal del qual parla és el camí de discutir,
colar-se a la cua, demanar influències i buscar el profit propi...
és el camí d'esclafar a tots per aconseguir el que a un li convé.
I també troba que
és el bon camí el camí de la cooperació, el de la humilitat, el
de la recerca d'una vida senzilla i tranquil·la que no s'enfanga en
males arts. El bon camí és el de pensar en els altres i sentir
compassió, el de construir un mon diferent on no compta el que tens
sinó el que ets i el que pots donar en benefici de tots.
Ell parla i els caps
entenen el que entenen. Ell explica, però els filtres modifiquen el
discurs en arribar una mica més endins del forat de les orelles.
-Dos camins s'obren
davant nosaltres a cada pas, en cada decisió, en cada petita o gran
situació de la vida corrent: el camí del be i el del mal -repeteix
amb veu solemne-.
I ell pensa que ha
de deixar-se d'aventures i divertiments i centrar-se. Com el seu amic
que ha acabat d'encarregat de la fàbrica. Té més feina que abans.
Ja no el veuen al club ciclista els dissabtes a l'esmorzar. Però
s'ha comprat un bon cotxe i està en obres fet-se una casa al camp
espectacular. Molta gent li té enveja, malparlen d'ell, diuen que es
porta com un malparit amb els companys de la fàbrica, que els crida
i els tracta com merda. Però la gent és envejosa i mala quan veuen
que et va be...
I ella pensa en la
seva amiga que es va enamorar d'una xicona i va fugir amb ella a
Itàlia. Pobra, li va anar malament amb aquella noia i ara està allà
sola, no es veu amb fetge de tornar desprès de l'escàndol que va
donar al poble en saber-se que s'havia embolicat amb una... No, no és
bon camí aquell. I mira que va sentir enveja en veure-la tan feliç
quan va decidir anar-se'n. Però allò no podia acabar be. El bon
camí és el de l'ordre, la sensatesa, la prudència. Fer el que cal
i el que toca i no donar que parlar.
- Dos camins. No hi
ha tres, no hi ha un «camí del mig» que ens permeta ser neutrals.
El camí del mig és els dels tebis, és la indefinició. Dos camins:
el de l'egoisme o el de la generositat, el del «jo» o el del
«nosaltres», el camí de la pau o el de la violència, el de la
dignitat o el de la injustícia...
Així s'explica el
«ministre de Déu» davant un públic sord:
Aquella pensant en
com haurà quedat el capítol de la telenovel·la que avui ha
sacrificat per assistir, com a bona catòlica que és, a la xarrada
quaresmal. L'altra mirant-se les ungles que no han quedat al seu gust
(amb el que li ha costat la manicura!). Aquell rebecant el coll
mirant un clivell al sostre que ja fa dies li preocupa no caiga
damunt d'algú. L'altre que espera que acabe el rotllo per acostar-se
al regidor (de dretes, evidentment) per demanar-li que li busque
alguna feina al fill major, que només fa que donar disgustos i
freqüentar «fulanes». Aquells dos que sempre, en sortir, fan una
valoració de les paraules i prèdiques del rector amb una clau
intel·lectual profunda: - ha estat massa llarg el sermó... o massa
curt... i a sopar!.
I acaba. La gent va
alçant-se, van sortint, fa fred i enyoren un licoret, un faldó de
«mesa-camilla» o una tele de colors ben gran, que es veja ben be...
I se'n van.
I ella entra amb ell
de la ma a la sagristia (ell no volia, però amb el cap reblanit per
la prèdica acluca el bescoll i la segueix)...
-Senyor rector,
volíem preguntar-li: com hem de fer per apuntar-nos als cursets
prematrimonials?.(diu ella, evidentment)
-Vaja! Quina
sorpresa! (diu el rector). Pensava buscar-vos un dia d'aquesta setmana per
fer-vos una proposta... Anem a formar un equip de gent voluntària
per anar a alçar un projecte solidari a El Salvador (a Centre
Amèrica, vaja). Necessitem metges, mestres, gent disposada a
treballar de valent en una zona rural on no hi ha pràcticament de
res... Però clar, si teniu altres plans a la vostra vida ja no se
què dir...
Es fa un silenci
gran, molt gran, massa gran...
Al fons del temple
una dona que tots coneixen al poble entona una vella cançó
d'aquelles antigues de missa. Està una mica boja i sempre espera
asseguda als darrers bancs a que surten tots. Quan es queda sola,
abans que el rector tanque la porta i l'acompanye a casa, mou amb veu
tremolosa aquella vella cançó, sempre la mateixa cançó... «ad
te suspiramus, gementes et flentes, in hac lacrimarum valle...»
- Disculpeu-me (diu
el capellà de pell blanca i cabells lluents) vaig a acompanyar-la a
casa, pobra, i a posar-li el sopar al microones, que no es gite amb
la panxa «a l'espanyola».
Ja en parlem d'això
que voleu que parlem, val?.
«Ad
te clamamus, exsules filii Hevae, ad
te suspiramus, gementes et flentes»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada