...Per ací passava el camí (...) sempre ple de gent. Els veies tallant llenya. En burros se l'enduien a feixos, cap avall. Pujaven a treballar-ho. Collien guixes, llentilles, cigrons. Blat i oliveres n'hi havia pertot. Des de la figuera véiem les perdius menjant-se el blat. Vés ara i busca'n una. Ho han fet tot a banderes. Les guirres s'han acabat. Els ramats ací eren quasi tot d'ovelles guirres. (...)Les cabres blanques tampoc han pogut anar avant. Si te'n trobaven una dins un pinar, et feien pagar una multa que valia més que la cabra. Netejaven la muntanya. Les argelagues, les rosegaven i les feien redones com una pilota. Ara tenen ulls com si les regaren. Fan unes punxes llargues com el dit. No es pot passar per allí, és tot un argelagar. La muntanya ha tirat amunt com els esbarzers. Tot ho han malvat. Ni els sarvatxos poden viure ací. Una altra cosa que s'ha perdut. Ja no se'n veuen. N'hi havia de bonicos. No se que ha passat. Els focs no els han acabat. El foc no acaba res. Només la malea. Passa com les xonetes. Les portaves a grapats i ara no en trobes una, ni per medecina. Tot s'ha acabat. Volen acabar-ho i ho acaben.
Van estar un temps que arrancaven les oliveres i els garrofers. Plantaven ametlers i es veu que no donaven resultat. Arrancaven els ametlers i van provar les pruneres. Tampoc no van traure profit de les pruneres. Passa el temps, les arranquen i comencen a plantar-ho d'oliveres una altra vegada. Jo li deia al de la màquina, escolta, no estava be com estava a primera hora?. I ell què em respon? Si ho haguérem deixat com estava, jo no hauria guanyat diners. Veges tu.
Els vells mantenim el món. Què pot ensenyar un jove a un vell? No saben ni beure en botija.
I encara diuen que hi ha un Déu.
(Victor Labrado. No mataràs. p189-90)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada