Davant els músics

En dia de hui, obrint-se les Corts Espanyoles a una nova legislatura, dos diputats i una diputada de Compromís han acudit a l'anomenada «seu de la sobirania del poble espanyol» caminant dignament davant d'una banda de música valenciana (una de tantíssimes). 

Arribats al lloc on els periodistes esperaven, els tres diputats nostres han esperat respectuosament a que acabaren la seva interpretació a ritme de marxa mora. Fins ací el fet. Ara la meva particular reflexió.

Vaja per davant que en sóc ben conscient que allò que jo pense, sent fill, net, nebot, cosí, germà, oncle i amic de músics de banda estarà filtrat per la meva personal experiència que podria dir-se «criar-se entre instruments i partitures» i que això pot (segons per a qui) llevar-li valor a les meves paraules. Així i tot, m'expressaré a la meva manera i, com deia l'Ovidi; «perquè vull».

Primera crítica que he llegit: és folklorista, dóna una imatge «berlanguiana» dels valencians, és «de poca categoria». Primera reflexió: no hi ha res de més categoria a la meva terra que ser acompanyat per tota una banda de música. No es igual ni paregut anar darrere d'una xaranga amb un pet com un cadirer, que anar a pas ferm DAVANT la banda. Les coses més solemnes, les més «d'anomenar», els moments més importants de qualsevol poblet dels nostres, succeïx davant una banda. Podria comparar-se a algunes altres manifestacions de la cultura popular d'altres pobles de la mediterrània o del món, però, en el nostre cas, ningú interpretaria mai de la vida anar davant la banda com una cosa de «baix nivell o poca categoria», estic ben segur.

Segona crítica: que si les peces que han tocat són «de la caspa espanyola» o «de bufats de poble en festa major». Segona reflexió: clar, no tocaven Beetovens ni Motzarts (que ens saben molt els nostres músics d'aquelles fineses) tocaven un pas-doble i una marxa mora, música composada, feta a posta i arrelada a les nostres festes populars i, clar, popular és del poble, de poble, de botija i cossiol de gerani florit i això, per als paladars fins que ploren amb el Frank Sinatra, és molt baix (de la Plana Baixa, el Baix Vinalopó o el Baix Segura... molt baix si). Doncs veureu, avui el Ximo ha sonat com cal, amb la cadència pròpia de les bones marxes mores i ho ha fet al aquell carrer de Madrid fent seguici a tres diputats valencians i valencianistes que s'hauran sentit (estic segur) ben honorats.

Tercera crítica: això és "fer riure" "cridar l'atenció"...Tercera reflexió: Veureu: si, admet que ha tingut i té una clara intenció de fer-se notar, de ser cridaners i obrir-se pas en el món difícil dels mitjans de comunicació, però el simbolisme del moment, la solemnitat de l'acte, donades les actuals circumstancies en la política valenciana, demanava a crits un ACTE CLAR I QUE DEIXE BEN PALÈS QUI SOM I QUÈ ANEM ALLÀ A FER. Acudir «com toca i com cal» amb roba de mudar i rostre de circumstància ens hagués fet més invisibles encara del que ja estem. És un clamor: EL NOSTRE POBLE, LA NOSTRA LLENGUA, ELS NOSTRES DRETS, LES NOSTRES DIFICULTATS, SÓN SISTEMÀTICAMENT SILENCIADES AL SI DE L'ESPANYA CENTRALISTA I UNIFORMITZADORA. Ni som ni existim per a ells, solament volen saber quin oratge fa a Gandia o Cullera per organitzar-se «el puente de san Isidro». Solament els interessa de nosaltres que paguem i callem i que siguem ben dòcils. El Parlament espanyol durant anys i anys ens ha silenciat i ARA HO TORNARÀ A FER (i m'agradaria enganyar-me) perquè tenint vots i diputats suficients per a tenir una veu valenciana que defense els nostres interessos, FARAN I DESFARAN PER TRACTAR DE POSAR-NOS BOS I FER-NOS INVISIBLES, com de costum, com sempre.

Per a fer-nos escoltar hem portat músics (millor dit, els músics ens han volgut portar allà, que no és el mateix) i han acompanyat els diputats i diputada de COMPROMÍS: és a dir, no tot el grup compromís-podemos-és el moment, sinò Baldoví, Sorlí i Candela (un dels nostres per cada circumscripció).

Darrera reflexió: Les coses tenen la importància que tenen o la que les vulguem donar i jo, ja em disculpareu els doctes que us moriu de plaer espiritual escoltant coses més fines i de nivell europeu, li done el rang de SÍMBOL al fet que he relatat al principi. Si, no és «lo més gran que ha passat mai al Congrés del Diputats» que ja se que tinc tendència a exagerar, però ÉS GRAN, ÉS SOLEMNE, ÉS IMPORTANT. Més enllà del toc «folklorico-popular» de l'assumpte crec que hi ha un dir clarament SOM ACI COM A ALLÒ QUE SOM: VALENCIANES, VALENCIANS i venim a treballar de valent pel nostre poble i la nostra gent. AVANT «L'ENTRÀ», doncs... i poca broma que anar a treballar amb seguici de banda no és qualsevol cosa.