1. Un díptic en blanc i negre
El que vull
explicar, segurament, es podria comprendre millor amb dues imatges,
dues fotografies de cadascuna de les situacions observades, viscudes.
Però no en tinc de fotos d'aquestes dues situacions. No vaig voler
prendre imatges d'una i d'altra escena per una mena de respecte a l'espècie
humana que encara professe (malgrat que, de vegades, sembla no
merèixer-se aquest respecte).
Imagineu un díptic.
Obriu-lo amb veneració, com s'obre un llibre molt antic, amb la
mirada neta, si us és possible. Sense prejudicis, sense tenir al cap
res més que el sol d'estiu i les ganes de mirar la vida que ens
passa per davant.
A l'esquerra veureu
homes que estenen unes teles al terra. Una mena de llençols amb uns
cordells a les quatre puntes. En obrir-les hi és la mercaderia:
cinturons, perfums, sabatilles esportives, calçotets, bosses,
gorres, samarretes de futbol, ventalls, ulleres de sol... tot
«falsificat» (això diuen els que saben d'aquestes coses), de
marques prestigiades per la societat consumista i capitalista però; burlant les lleis i fet en tallers amagats qui sap on i en quines
condicions, han estat «copiats» (tots aquestos complements) fins a
l'extrem que és difícil de distingir els originals de les clonacions
il·legals.
Homes amb rostres
cansats, apuntalats contra qualsevol cosa que els sostinga per les
llargues plantonades al mig de la via pública. Són africans, no
tinc cap dubte, i aquesta és la forma que tenen de guanyar-se la
vida (de moment) en aquest lloc hostil i estrany per a ells. Parlen un castellà prou fluïd, suficient per fer-se entendre... i van fent...
Apareix la policia.
Estem a la «Plaza Mayor de Madrid» fa un calor difícil de
descriure en aquest juliol de sequera i vent de ponent. Ens hem
assegut a l'ombra de les arcades a prendre un aigua rere una altra,
amb glaçons. El cambrer (un senyor en el llindar de la jubilació)
parla amb uns turistes i els explica amb un to quasi funerari, que té
un fill emigrat a Alemanya... ací no hi ha res per a la joventut,
han d'anar-se'n a l'Europa més rica a buscar-se els cacaus.
Jo calle, bec,
mire... escodrinye pels cantons d'aquella enorme plaça porticada on
són els polis ara mateix. S'amaguen i reapareixen aproximadament
cada 15 minuts. Quan se'ls veu el bec els homes dels llençols plens
de gènere estiren les cordes, fan un bolic que es pengen al muscle i
fugen cap al cantó contrari de la plaça. En quinze minuts ho faran
de nou i es passen el dia i part de la nit fent-ho. Fan una cosa
IL·LEGAL... els comerciants que paguen els seus impostos i uns
lloguers immoralment cars per a poder oferir les seves mercaderies
estan suposadament dins la llei i exigeixen a les autoritats
«erradicar a los manteros». I la Poli fa la seva feina: vigilen,
emprenyen, juguen al gat i al ratolí amb aquells homes africans amb
rostre esgotat i alts com campanars...
En un terrat de la
plaça, un grup de gent, tots i totes vestits de blanc «rotllo
Eivissenc» alcen les seves enormes copes de gintònic i miren la
posta de sol en un «marco incomparable»... es distingeix alguna
càmera. Serà que roden un anunci per a la TV... un d'aquells
anuncis estiuencs que transmeten estats de felicitat transitoris i
ens fan creure que aquestes situacions són corrents, comuns,
normals...
Novament corren amb
els bolics al muscle cap a un dels arcs grans per on hi ha les
sortides de la plaça... els Polis no corren, el seu treball és
intimidar, fer patir, destorbar... «hasta que se cansen y se vuelvan
a su país» - diu un d'ells-.
A la dreta veureu
una altra imatge. És semblant i podria ben be ser simètrica. Però
ara són blancs, les seves camises i faldilles són blanques, els
seus pantalonets curts de colors dolços i suaus, com les magdalenes
de colorins que venen al passeig marítim de Calella de Palafrugell
(Costa Brava, Catalunya). Són infants. Nens i nenes de poca edat.
Estenen llençols al terra i «juegan a los manteros». Els seus
papis i mamis els miren amb orgull de burgesia catalana d'alt
«standing». Els ensenyen la importància de saber negociar, de
guanyar-se els cacaus, d'enamorar turistes i treure'ls els calés...
Els fan fotos des d'una distància de quatre o cinc metres. S'amaguen
rere els pilars del passeig i les arcades i els observen fent molt be
la seva feina. Als llençolets venen els cromos de futbol, els
pelutxos que ja no volen, polseretes d'artesania, magdalenes de
colors, pastissets amb gominoles, collarets de petxines i macarrons
tenyits, les joguines que ja se'ls han quedat fora de moda... I venen
tot a preus «populars». La llum del capvespre il·lumina els seus
cabells majoritàriament rossos. Seuen a terra i esperen els
«potencials clients». Parlen un castellà molt fi i saben com
fer-s'ho per tornar a casa amb les butxaques plenes d'euros per
tornar a invertir-los en «nous negocis» per a glòria de la
família.
La Poli no hi és,
no apareix, no destorba ni intimida.
Hi ha milers de
persones en un lloc i en l'altre, turistes principalment.
A uns els
«regategen» als altres els somriuen i els fan fotos...
vint-i-cinc o trenta
«venedors ambulants» que fan el seu negoci als llocs on tots anem i
passem els mateixos dies a les mateixes hores i amb els mateixos
objectius: passejar i «comprar-nos alguna cosa»...
En una terrassa
propera, un grup de joves vestits de blanc «rotllo eivissenc»
brinden amb unes enormes copes amb gintònic i riuen «afectadament».
I ens fan creure per un instant que TOT ESTÀ BE, que tot és com ha
de ser: QUE HI HA CLASSES I CLASSES, CATEGORIES... i que qualsevol
amenaça a la seva vida de gintònics i brials blancs està
CONTROLADA per una Policia que aguaita a pocs metres i manté l'odre
establert.
ARA TANQUEU EL
DÍPTIC i feu el que vulgueu... Jo continuaré caminant sense comprar
res. Seguiré mirant al·lucinat aquesta Europa malalta en la que hi
visc. I miraré el capvespre sense brindar... no veig motius...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada