A
l'entrada de la ciutat d'Oriola hi ha un aqüeducte. És bonic, el
recorde bonic, entre palmeres altes i orgulloses. Al barri de «San
Antón» hi ha moltes de palmeres (o hi havia) fins arribar a la porta de la
ciutat, una porta que dona a les façanes de l'antiga Universitat de
«Santo Domingo». Un sol atemperat de tardor em ve ara al pensament
i, sota el sol, un llarg passeig entre aquelles palmeres.
Algú
havia decidit escriure damunt els arcs d'aquell aqüeducte una frase.
Ho va fer amb sentiment, amb cura i degué costar-li (o costar-los,
que semblava més feina de grup que d'un sol) gran esforç:
«ORIOLA,
SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ PERQUÈ ARA NO EL PARLES?», deia
l'enorme pintada mural. I així va romandre per dies i dies, tal
vegada mesos.
Els
motius pels quals Oriola, a les acaballes del segle XX ja no parla
valencià estan ben estudiats per aquella admirable gent que, amb
sentiment i cura, investiguen la història. Els arxius de la ciutat
estan ben guarnits de textos, llibres, documents en valencià i
arribat un moment, tot es bescanvia al castellà: els documents i la
parla de la gent. Un dels motius, sense dubte, és el caràcter
eclesiàstic i episcopal de la ciutat, una ciutat reblida de sotanes
i clergues, monestirs i convents com ninguna altra de les ciutats
valencianes (proporcionalment). Una ciutat que vivia de i per a uns
clergues que, a diferència d'altres ciutats semblants (Vic, Astorga,
Segorbe, Calahorra) els seus purpurats habitadors han demostrat poca estima per la ciutat que els acollia i els feia de seu i per la seva gent majoritàriament humil. El clergat valencià, ben sabut és, no és
gens valencià, gens arrelat a la llengua i la cultura pròpies i més
aïna instrument castellanitzador del nostre sud (alguna excepció hi
ha, però insignificant).
I
Oriola, la Oriola que ha lluitat sempre contra eixe excés de poder
eclesiàstic (que també ha existit sempre) ja ha esdevingut
absolutament Orihuela, ha creat una nova identitat de cap de comarca
de ciutat petita que voldria ser, seguir sent important malgrat les
sotanes, els ciris i el mantell de la Mare de Déu de Monserrate i
malgrat l'oblit d'uns i d'altres a casa nostra i a la meseta
espanyola.
Quan
el bisbe franquista Barrachina, fill de Xèrica i decidida i
públicament defensor de la «croada de la dictadura» va decidir
deixar la ciutat i marxar a viure a Alacant, va arreplegar quatre
coses del Palau Episcopal i de nit se'n va anar per sempre més. Al
dia següent algú va escriure als murs d'aquell edifici magnífic:
«SE SIERRA LA CUADRA POR FALTA DE BURRO». Amb el temps, una riuada
del Segura va inundar el Palau i va destrossar mobles,
quadres, canelobres, cobertors, vaixelles i estovalles de fil... Tot
amuntegat al mig del claustret enfangat, tot per a llençar-ho a la
brossa per inservible.
Les
històries i historietes d'Oriola van lligades sempre indefugiblement
a Canonges, Beneficiaris, Bisbes, Marquesos, sagristans i
seminaristes. També a hortes, sèquies, gesmils i pastissets dolços.
I la història de la pèrdua de la llengua pròpia dels valencians i
la seva substitució per la «apropiada» dels castellans, també té
molt a veure amb Bisbes, Canonges, sèquies i «tetas de monja»...
La
pintada del palau episcopal va ser esborrada de seguida i en morir-se, la capella
ardent del Bisbe Barrachina a la ciutat que continua sent seu episcopal malgrat l'absència del bisbe, no va tenir seguici del poble, com era
d'esperar per a un que tant els havia ofès...
Finalment
algú va afegir a la pintada sobre l'aqüeducte unes paraules que
l'arrodonien:
«ORIOLA,
SI ABANS PARLAVES VALENCIÀ, PERQUÈ ARA NO EL PARLES?... PORQUE NO
ME SALE LA GANA!!!...
A
més, probablement el mateix autor de l'afegit va pintar de negre el
cartell oficial que marcava l'inici del casc urbà de la ciutat, a
pocs metres de la «Puerta de Santo Domingo» I així, on abans
posava «ORIHUELA/ORIOLA» (que ho posava en les dues llengües
nostres per igual) per sempre més posarà ORIHUELA solament. Per in
saecula saeculorum, Amén.
Quan em sentien parlar en valencià en aquella Oriola de finals dels 80 em deien: "nene, i tu porqué hablas en sefardí"?... I m'ho deien amb afecte i ens pixàvem de riure mentre m'explicaven d'un tal Cardenal Belluga que posava la gent de genolls a la riba del Segura i els deia: "ale, to' los que hablen valensiano les cortais la cabesa, los tirais al rio y andando"... Una explicació prou salvatge (evidentment poc fonamentada) de perquè ells ja no parlaven el meu "sefardí"... i de perquè els feia tanta gràcia escoltar-me'l i trobar tantes semblances amb la seva "habla de la huerta de Orihuela"...
a Carmen Armengol, que és bonica persona,com aquelles palmeres i que sempre em fa riure, sempre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada