Sóc conscient que quan us conte açò, pensareu que, una vegada més és producte o subproducte de la meva imaginació creadora de relats més o menys afortunats... M'agrada escriure, això no és cap secret i m'agrada la meua feina... massa, molt... Siga com vulga ho vull contar amb poca literatura i molta realitat.
Són les tres i pico de la vesprada. No és una hora bona per fer raonaments complexos, però cal contestar les inquietuds d'una alumna sobre allò
que en diem "l'altra vida", "l'altre barri", Una vida desprès d'aquesta vida. Un contesta com bonament pot, sap i creu... i pose tota la didàctica improvisada possible en una qüestió tan trencallosa... una de les grans preguntes de la humanitat en classe de sisè de primària... Uffff...!
El mestre comença a fer dibuixos a la pissarra per fer-se entendre i tria un paradigma a mode d'exemple tret del món que ells viuen amb intens deler: el món dels video-jocs. Dibuixe un moll rectilini de banda a banda de la pissarra que representa la trajectòria d'una vida humana. A l'inici un infant de bolquers, desprès un xiquet, més endavant un home i finalment un vell. Uns punts suspensius i un signe d'interrogació...
Imaginem la vida com un "anar passant móns i pantalles d'un joc de consola qualsevol"... Aventures, perills, monstres que destrossar i premis si va tot be. Personatges que aparéixen a cada "pantalla/etapa" i d'altres que se'n van quan s'ha superat un paisatge, un tram de trajecte... Amb tota mena de detalls i la participació dels xiquets i xiquetes inventem un joc imaginari de la vida i ens preguntem: en acabar la partida i superar totes les etapes surt un "Bonnus", un "game over"... ohhhh!!! el joc ha acabat...És la natura... Però ens hem quedat amb ganes de més i ara que? (a això la filosofia li diu capacitat humana de trascendentalitat). Podem fer altra partida o ja no s'hi pot?. Podem aconseguir algun premi si hem jugat ben be? una altra "vida" per jugar més i més i eternament?...
Cadascú pense el que vulga, el que bonament puga... Ja se sap; uns pensen que "game over" vol dir ja prou i res més... i que la vida no és joc. D'altres volen el premi, una nova partida, seguir jugant en un nou món més i millor... sense monstres verds que ecopinyen foc...
i diu Dani (respectuòs, alçant la ma fins que senta el seu nom i puga parlar): ... una cosa, però el premi no és la vida mateixa?... aquesta vida...!.
Ara salta Paquito: ¿qué ha dicho? yo no le he entendido...!. El mestre demana silenci i diu: Dani, ho pots repetir?.
- Si, que yo pienso que el premio, de momento, es vivir esta vida...
El silenci que s'ha fet desprès d'açò no el se descriure... sóc incapaç...
Els seus ulls clars, la mirada que el caracteritza, la seva forma de parlar... Aquell xiquet és especial... Sempre ho havia estat... Però en Dani Baldó hui m'ha deixat amb la veu badada... Hi costava seguir raonant...
Ara llegeixo açò que escric i se lo limitades que són les paraules per descriure moments així... No us ho he compartit amb la intensitat amb que ho he/hem viscut... Solament ho he intentat...
I ara, jo li pegarè voltes a la punyetera mania de veure la vida com una carrera d'obstacles, com un anar cremant etapes... i pensarè si el nano no té raó i serà ma de veure-ho tot com un premi que ens ha tocat i s'hauria de gaudir i prou...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada