Aquest és el títol...
Hi ha el costum d'assistir la vespra de Totsants a la representació teatral de l'obra "Don Juan Tenorio". No descobresc res amb això, que sembla saber-ho tothom. Però passejant la setmana passada per Xixona descobrim l'oferiment de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament: per a aquesta nit tan teatral podem anar a veure "MORIR (O NO) de Sergi Belbel, al Cine de Dalt; en una versió de la gent del Teatre Universitari de la UA - Universitat d'Alacant-.
Un que està darrerament amb gana de fer coses interessants fa la proposta i s'hi apunten Marquets i Javi.
Desprès d'un dia gloriós per les cresteres i aiguavessants de Cabeçó, cau la nit més matinera (és el primer dia del ditxòs canvi d'hora d'hivern). Un aire xixonenc arrastra unes fulles com a palmells de ma per la plaça i fem temps a l'entrada del teatre pelats de fred... No hi ha massa gent i l'entrada és debades.
Mudats com margallons (som xics de poble, què hi farem?) fumem un cigarret i ens disposem a tenir una experiència de les bones, de les que fan pensar...
L'obra ens sembla ben bona, i això sembla tambè a la seixantena de persones que acudeixen fugint de nanos disfressats de diables i bruixots que vaguen per les voreres demanant gominoles... alguns són alumnes nostres i ens saluden amb afecte...
Comença l'obra entre negres, grisos i blancs... Sembla la successió d'escenes inconnexes que sempre acaben amb una sobtada mort. I ens colpeix especialment la dona borratxa i el seu monòleg (Elena Candela, és l'actriu). Unes dones que seuen vora nostre al galliner sospiren i diuen: xica, somniarem
amb morts aquesta nit!...
Quan tot sembla enfosquir la història es capgira i els colors omplin l'escena. Tot torna arrere i es repeteixen fragments, ara amb sentit ple... I la mort nomès sorprèn qui no és escoltat, qui viu amb una persona que no l'escolta, que és com si no hi fos... Els braons d'aquell jove s'estiren i s'agafa el cor amb força mentre mira el buit...
Ens havien dit que l'autor és bo, que l'obra s'ho mereix...
I eixim d'aquell cinema (al qual hem anat tantes vegades entre crits de xiquetes i xiquets) amb la sensació d'haver assistit a un retall de la vida apedassat a força de patir i gojar... Amb les dues cares de la moneda ben paleses.
Una gran cosa a la porta de casa. No sempre passa i quan passa aprofitem...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada