Maria

De vegades a un li diuen tants noms...!. Eixe és el seu, malgrat que pel transcurs de la seva vida va ser nomenada de tantes maneres diferents... Darrerament li deien Victòria. Significa la que guanya, la que arriba en primer lloc, la que pateix i, finalment rep les llaors.

Fou un dia de tardor dels que costa d'oblidar. I ara, encara més... Un dia de vespra de festa i, a l'hora feiner. Els núvols eren tan grans i blancs sobre la mar que semblaven gegants de sucre.

No em coneix, ja fa temps que no coneix ningú. La memòria esborrada i solament ancorada en un passat llunyà de vida austera i parets de pedra i fang. No menja, sembla que li fa fàstic o, senzillament ja no recorda que s'ha de menjar si es vol viure... i si no ho recorda, què hi farem?...

Nomès s'havien de signar quatre papers... però queda tan lluny el poble que fa esguard de la mar!!!. Poble on s'ajunta l'aigua dolça i el salobre, una llengua i la veïna i tantes llengües del món. Un lloc tranquil i serè a voramar on el blanc dels murs omple de llum els espais.

Trajectòries... cadascú la seva. Amb l'extranya sensació de que s'ha viscut, de vegades intensament i d'altres la vida li ha passat a un com un tsunami per damunt sense més ni més...

Mai m'han agradat els panegirics, ni les frases fetes post-mortem... Quí sap res de la vida de ningú, de les intencions amb les que hem fet o deixat de fer!!!... Una cosa si crec saber... que l'únic que resta i dóna sentit a tot és l'afecte... una gota rere un altra fan un riu, i del riu a la mar.

Un nom: Maria. Un sobrenom: "Tendra"... i ara que pense en el seu "apodo" (heretat de la iaia) trobe més gran la tendresa, allò que fa estovar-se la vida... una abraçada, un bes... o dos o cent... El camí fou dur i la tendresa el feu una mica més lleuger.

Això volia dir i això he dit, recordant aquell dilluns d'octubre en el qual buscava ocells a una llacuna propera a la mar i inventava històries...