2017/08/01

De dignitat i desmemòria

Venien per la punta del carrer. Assegudeta en la seva cadira de rodes. Des de lluny vaig saber, però no se si volia saber. Havia escoltat que... però ara estava allà, prop, amb els seus cabells completament blancs i els braços una mica elevats sobre aquella mena d'artefacte amb rodes que permet a la seua filla (la meva cosina) treure-la de casa de tant en tant per a que li pegue el sol, l'aire...
Estava ací, velleta i pansida com una flor que ja ha fet el que ha de fer: ser bella. Estava com si no estigués... Ja fa temps que no està. Si està, però no està... No coneix, no fixa la mirada, no sap ni recorda.
Sense dir absolutament res la vaig besar. - Rosalia... i la seva pell suau va rebre el meu bes. És com si m'hagués besat jo mateix perquè l'afecte que porten els besos aparellat va sortir de mi i a mi va tornar intacte, subtil, simple, profund.

Venien pel mig del mercat.
- Josep, vaaaa, adelanta! - li va dir el xicon-.
Ell mirava tot, somreia. Amb la seva camisa blanca i neta i les mans creuades a l'esquena, a l'alçada del crepó. Lleugerament corbat cap avant.
- Josenet, com anem? - li vaig dir. Amb un somriure, com sempre, com cada vegada que ens havíem trobat abans, em va respondre:
- Anem!... que ja és!!!.
- Vinga, Josep, anem fins a la punta a vore si encara comprem alguna cosa – va insistir el xicon-.
Però just en eixe moment, un altre home vell, d'una edat aproximada a la de Josep, el fa girar-se, li toca el muscle delicadament i li diu: - Em coneixes?, Saps qui sóc?... - Clar, -li diu- tu eres tu, home (rialla)...
No, ja no coneix. No reconeix. No cal fer proves per veure si encara pot saber qui és qui. Ja no cal. Els seus ullets vius, de «pillet» són els mateixos de sempre. Mira, repassa, contempla i cada segon que ho fa és present. Perquè ja no hi ha passat ni probablement massa futur.

Ja fa temps que diuen pel poble que estan perduts. Que eixos caps ja no estan per a res. Que per a què viure tant si s'arriba així a la vellesa, que per a què...



Ella li va col·locar els cabells a sa mare. D'una palmellada li'ls va redreçar cap arrere. El vent els havia desordenat un poc... I va seguir el seu camí parlant de gossos i de coses que tenia entre mans. La vaig veure seguir carrer avant amb els llavis lleugerament caiguts, amb les cametes eixutes. Amb la digna humilitat de qui està acabant la vida com bonament sabem, esperant sota la brisa.

Ell li va estirar la ma. La seva ma d'home que treballa la terra. La brillantor de l'anell li dona un cert prestigi a aquella ma del xicon. Eixa ma (ell no se'n recorda) em va agafar fortament una vegada que quasi em mate baixant per un ribàs. Érem joves, adolescents. Baixàvem a banyar-nos al riu en colla. Jo davant, ell immediatament darrere de mi. En veure que relliscava i el cos se me n'anava barranc avall es va tirar a salvar-me. En el punt just d'agafar-me la ma i estirar per a que el tos no em colpejara contra una pedra gran. Sempre he recordat aquell moment i sempre li he guardat, malgrat tot el que porta la vida, un afecte especial. Però ell no ho recorda això. Quan li ho vaig contar una vegada vaig comprovar que aquell record tan important per a mi no estava en el seu catàleg de records.
Ara eixa ma, la mateixa d'aquella volta, s'estira cap a la del seu pare desmemoriat. L'agafa amb tendresa l'estira suaument i l'atreu per a que continue carrer avant... - va, Josep, anem que és tard.

El treu dels ulls curiosos, de les misericòrdies sinceres i de la impostura dels qui pregunten «per quedar be». Se'n van agafats de les mans, com els xiquets que són amiguets, com els qui s'estimen... I es perden en direcció al pont: dignes, mudats, que és diumenge. Amb la digna humilitat de qui accepta el que ve sense més... esperant.



"Per això tenim tietes en cadira de rodes per atacs d'apoplegia sobrevinguts. Bavejen educadament i miren la televisió. En canvi, en les famílies d'eixa gent, avis amb vestits tallats a mida estan suspesos tràgicament de bigues de les quals es penjaren per sobrevinguts desastres financers. De la mateixa manera pot ocórrer que un dia troben al cosí amb el cap obert per un cop ben pegat, caigut de daltabaix a la cornisa d'un apartament florentí - l'arma homicida: una estatueta helenística que representa la temperança. Nosaltres, en canvi, tenim avis que viuen eternament: s'encaminen tots els diumenges, fins i tot el darrer abans de morir, a la mateixa pastisseria, a la mateixa hora, per comprar les mateixes pastes..."
(Emaús. Alessandro Baricco. Fragment)