Follia. Homenatge a Tereseta

 Jo ho havia sentit dir... I avui, en eixir de l’escola a migdia, ens ho hem trobat enllestit. Un grupet de veïnes i veïns de Xixona esperaven junt a les escales del pixador, a la Plaça. Un cobertor amagava l’escultura. Un raig de sol ens tornava la il·lusió d’una primavera que ja esperem amb ganes i farts de tant d’aire... Un aire xixonenc que fa bojos i torna folls... Amb FOLLIA ella cridava per aquell carrer ample que anomenen “plaça”. Amb la bogeria d’un cap desportellat per qui sap quins patiments, quines neurones fluixes o quins somnis trencats.

Avui hem fet un senzill HOMENATGE A TERESA... No, no estic de nou fent ressonar la cançó de l’Ovidi Montllor: que no és aquella Teresa sinó la Tereseta dels cabells pentinats amb dues pintetes d’oli net. La de l’abric verd i el cabasset. La que, en la seva bogeria, demanava a tots els qui es trobava plaça amunt i plaça avall: “VOLEU-ME”.

Ferran ha parlat be, senzill, amb la veu trencada quan ha repetit aquella frase de la Tereseta, la boja amable de la Xixona de fa uns anys, la dona que demanava amb les mans obertes i els braços desplegats que tots la volguerem a crits pel carrer, la que donava i demanava  besos en la seva passejada quotidiana pel carrer ample dels plataners, entre les parades del mercat.

Fou un dimarts, dia de mercat. Jo era un adolescent, no se fa quants anys... Des de l’altra banda de la vorera d’enfront, em mira i em va dir: “guai, quin xic més guapooo. Guapo, besa’m. I tots, voleu-me”. La meva mare em digué que no li fera cas, que era una dona que no estava massa be, que el terrat el tenia badat i que sempre repetia el mateix: que la volguéssim tots... I mai l’he oblidada a aquella Tereseta. La del cos ajupit, la de les calces grosses i la camisa de floretes menudes. Tornar-se boig i  cridar obsessivament: “VOLEU-ME”... no cal dir més. I sembla que el meu record és el de molts, el de tots, el de tota la gent que alguna vegada se la va trobar per aquells carrers de Xixona... El mateix record, la mateixa frase, la mateixa sensació d'haver-la estimat ni que fos nomès un poc.

I tenia un fill...avui estava. Pell bruna, ulls plens de pluja i content. S’havia criat a aquells llocs on es crien els infants que tenen mares malaltes, presoneres o absents de cos , de cap o de cor... Alguna dona del poble havia procurat que fos un home de be... I allà estava, donant les gràcies perquè s’havien recordat de la seva mare... La que no el va poder cuidar perquè els seus ulls miraven l’infinit i els seus llavis escridassaven demanant afecte, voler, estimança...

Era pobra, pobreta, pobrassa... Era dona, doneta, menuda i gran alhora... Qui no la recorda?... Qui pot oblidar aquell crit i aquell somriure desdentat: “voleu-me, xicots, voleu-me”.

Jo avui l’he volguda. I, amb ella, a tota la gent que “no està be del cap”... als qui veuen llums i senten veus, als qui viuen absents de tot i nomes somriuen quan ningú ho espera. A tots aquells que tenen necessitat de sentir-se estimats mentre se’ls diu bojos, folls, destarifats. Jo també he sentit avui ganes de cridar per aquella plaça en nom propi i en el de tants... Ja veus, però la gola anava massa seca, i els ulls massa cansats.

I si, els acords del valset que l’Ovidi va escriure per “una altra Teresa” han sonat dins el meu cap... “com un record d’infantesa, sempre et recordarè a tu, Teresa...” cridant: VOLEU-ME!!!; Perquè encara crec  (si no em roben aquesta fe feble) que el voler, l’afecte, l’amor, en qualsevol forma de totes les que pot prendre... és la salvació de la nostra follia, del nostre destrellat, de la nostra bogeria, la meva, la de tots, la del món.  

                Inauguració de l’escultura a “Tereseta”. Xixona. 14 de febrer de 2013