Ponts que travessem

He passat molts ponts, com tu, segurament. De ponent a llevant o de sud a nord, d’una banda a l’altra del barranc, o del rierol... Molts.

M’he criat en un lloc on cal passar un pont moltes vegades cada dia. I l’he passat i el passe encara. Un pont que travessa un riu sense aigua, un riuet tan humil que sols porta cabal quan el malecó de la font major vessa, o quan plou dies i dies... Això que en diuen “un corrent intermitent”. Un poble sense riu, com deia el poeta Estellés del seu Burjassot. Si, poble sense riu, com deia Bernarda Alba que era el seu, aquell poble on es vivia amb por de què enverinessin els aljubs.

Però el pont hi és i serà... El pont que molts no semblen haver passat mai de curt que és el seu món, de petites que són les paraules amb les que copsen tot i jutgen tots. Jo si l’he passat, milers de vegades...

Hi ha un pont de ferros vermells a Sestao. Un pont de 120 anys que vaig passar una vegada... o dos. Des de la vora d’una platja menuda plena de rates i roques renegrides fins una altra platja anomenada de “las arenas”, a Getxo. Li diuen pont Bizkaia i se’ls unfla el coll vermell quan parlen d’ell els seus veïns. És un pont que no passes, és un pont que et fa passar. En una cabina que sembla un vagó de tren sense rodes, suspès damunt l’aigua de la ria, el pont et fa passar a l’altra banda penjant d’uns grossos cables d’acer... És un pont majestuós, fort, tan fort que mana ell. Ell és qui et porta, qui et duu a l’altra banda. No manes tu, mana ell i sempre manarà...

Hi ha un pont a Besalú de pedres fortes i ben tallades. Un pont fortificat que és més aïna un castell, un braç de la muralla. Allà vaig sentir per primera vegada aquesta sensació, la sensació d’un pont que em vol per a ell, que pretén deixar-me al centre de l’ullal més gran mirant a l’infinit, bocabadat. Aquell pont tort em seduí, em feu badar... Els peus no sabien a quina banda del Fluvià s’havien d’adreçar, i finalment creuaren a banda i banda, feren i desferen el camí d’aquell vell pont. Pensava que seria aquell pont, però no, no ho fou, no va poder ser-ho, per més que jo hagués volgut que ho fos...

El món és ple de ponts. Un pont bellíssim amb estàtues sobre el riu de Praga. Un altre llarg i poderós que travessa amb grosses cadenes el Danubi, a Budapest. Un pont impressionant et saluda quan arribes a Lisboa. Un pont vell a Florència que és l’únic que va sobreviure als bombardeigs de la guerra. Ponts que no miren amb els seus ulls ja cap riu perquè han desviat el seu curs i han quedat dempeus solitaris enyorant les aigües que els banyaven les potes.

I hi ha un lloc tan ple de ponts que arriba a trencar les cames... Pontets i pontons que travessen canals a Venècia... El soroll de les rodes de les maletes des de l’estació del tren fins als hotels es converteix en el soroll d’aquella ciutat cada matí i cada vesprada... Un riu de turistes entren i surten de la ciutat cada dia i recorren els carrerons i les places arrossegant aquelles pesades maletes pontet amunt i pontet avall, vint, cinquanta, cent vegades...  

I va ser allà, a Venècia on estava el MEU PONT, una sensació de passar d’una banda a l’altra i no estar fent una cosa qualsevol. Un passar transcendental, com si aquell pont m’hagués estat esperant a mi des del mateix dia que el van alçar. No se el seu nom, és un pont de tants, que deixa enrere el Dorsoduro i et deixa als peus de l’església de la Salute. Un pont de pedres blanques i ferros negres. M’agrada parar-me al centre d’un pont si puc, quan el travesse... i mirar el curs de l’aigua i els rodolins que fan fulles, pedres o peixos. I aquell matí d’estiu ho vaig fer també. Al centre del pont mirava les aigües tèrboles del canal i deixava els colzes sobre les pedres fresques de la barana... I el pont em va fer seu o jo el vaig fer meu a ell... El vaig passar i mai més tornaré a l’altra banda, a la banda dels carrerons foscos i les cases a punt d’ensorrar-se. El vaig passar aquell dia i el sol tebi del matí acaronava les pedres de la plaça mullades d’aigües netes. Unes flors penjaven d’un balcó i volia mirar-les. Assegut als esglaons d’aquell pont les vaig gaudir. Els amics m’esperaven a l’altra banda del pont... però jo no volia tornar, i no ho vaig fer... El vaig passar aquell dia que em va fer seu i jo el vaig fer meu. Una sola vegada, només una i definitiva. Per sempre d’aquesta banda des d’on s’albira la mar més enllà de la llacuna.  

I ARA el PONT I JO SEREM EL MATEIX... de banda a banda, de llevant a ponent, de sud a nord, no a l'inrevès.