Sempre li passa...
Cada setmana.
Sense falta.
Diumenge, millor dit, la nit que traça un pont entre diumenge i dilluns. Des que escoltà aquella cançò italiana “...dopo domenica é lunedi”.
Acabava d’entrar la primavera quan començà a passar-li. Desprès de tallar sense estridències una relació que fou com una mascletada: curta, intensa, fugaç i plena de fum i olor de pòlvora.
Ja se sap... els primers matins de dilluns de primavera una mandra especialment espessa deixa poc lloc a la reflexió sobre el perquè de tot plegat... Passa sempre, ho diuen al telediari: al·lèrgies primaverals, astènies, gossera sobirana que es fa ama i senyora del cos d’un sense demanar permís...
I costa alçar-se...
La primera volta no va fer ni cas i ho va atribuir tot a eixes coses que fan de la primavera el pretext ideal per posar excuses a la gent que reclama activitats i acomboiamentes amb la frase feta del típic: va, anima’t, que ja ve el bon temps!!!... anem, eixim, tornem, pugem...
Pep diu: xè, em sap greu però crec que m’ha entrat l’al·lèrgia o l’astènia, o la mandra, o la tensió baixa... ja se sap, les coses de la primavera... res greu però “cola”.
I es queda a casa cada diumenge, i planxa i neteja, i llegeix i beca, i lluita contra unes oronetes que s’han entestat a fer un niu a la volada de la seva teulada. S’estima ell els animalets de nostresenyor... però no està disposat a que li caguen a la porta de casa... Faran el seu niu, però no on elles vulguen... Oronetes si, però no ací... com els molins de vent, o com les antenes de telefonia mòbil, o com l’autovia que pretén travessar la valleta de banda a banda destrossant-ho tot...
I ocupa el temps, Pep... i amb coses “de trellat”... però arriba la nit i no dorm, ni gens ni miqueta, ni un xic, ni un pam...
Es rebolca i regira. Prova totes les fórmules conegudes pel que fa a postures correctes de bendormir (que igual era un moro sabut en aquestes coses)...
Valeriana, infusió, llençols nets i cos dutxat... ni res ni poc, ni gens, ni massa, ni un glop... No dorm...
Hui ha passat vora un jardí. Tirava fotos a les coses que veia el Pep i que li cridaven l’atenció... Les ha organitzades i ha esborrat les que no valien res. La imatge d’una d’elles s’ha fixat a la seua ment insomne de diumenge a la nit... i l’acompanya una
tonada obsessiva de “star wars” fent martell i boix al seu front...
Un mosaic primaveral de ronya, pètals i vida contaminada és el “fons de pantalla” de la seva memòria fixa i la música en “repetició incessant” el banyen en un toll de suor.
Un altra dutxa i el pensament constant de que demà, dilluns, és dia feiner i no estarà per a res... No podrà rendir a la feina, no podrà posar-hi atenció.
Diran tots: xè Pep, menut cap de setmana t’has pegat, no?... vens arronsan-te com un serpot a la feina, home... Posa’t una cremeta per al contorn dels ulls que fas cara de cadàver, home...
Pensaran que està turmentat, que no porta be la ruptura, que no menja i s’està ficant en un carreró perillós... Pensaran que els caps de setmana s’entrega a perdicions i vicis inconfessables...
Senzillament no pot dormir els diumenges a la nit, i solament diumenges, i sols a la nit...
La Núria, confident amiga i dotora compulsiva de vides i hisendes alienes (la típica que sap tot de tots i ningú saps res d’ella)... ja li ha recomanat una vident que li solvente la qüestió... El misteri s’ha de resoldre per mans de professionals...
Per què diumenge, cada diumenge, només diumenge...???
S’alça... no ha apagat l’ordinador aquesta matinada de diumenge a dilluns... mira de nou la foto, la retoca, fa proves amb el “photo-shop”... les quatre, les cinc... finalment es disfressa de corredor de fons i pega un tomb per la ciutat fet un tocacampanes. Córre, córre... com pot tenir eixa energia sense haver dormit gens?... Ningú el veu, és massa d’hora... solament el veuen els xicons del camió que airruixa les voreres i canvia la ronya dels carrers de banda a banda, deixant les flors de pensament de les jardileres com si un maremot les hagués arrabassat pel damunt... Desprès el sol les cremarà i transmutarà el seu color natural... Les pobres flors de ciutat que han vingut a aquest món a patir... a mal viure i malmorir...
Hora d’anar al treball... un dilluns més sense haver dormit, ni poc, ni molt, ni gens, ni encara...
Solament el tranquilitza la seua pròpia sonrisa a l’espill mentre es diu: Pep, no passa res... hui, demà, despús-demà i l’altre si dormiràs, home... dilluns, dimarts, dimecres, dijous...
Com diu el refrany: “diumenge, tot m’ho menge”... però no dormirà... la lluna se’l menjarà a ell el proper diumenge... si és que està...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada