2014/07/17

Fred al poble

<<...D'ençà que ha arribat la tardor, fa mal de passejar aquí, a casa nostra, al vespre. És un poble ventós, aquest: el vant surt de la mar cada dia, bon punt el sol s'ha post; bufa d'una manera desesperada pels carrerons tortuosos, i per voler-lo resistir no resta sinò subjectar-se als passamans de ferro que la vella providència municipal va col·locar a les parets, en els punts de més risc. (...). El fred, en canvi, ara que ha arrepelgat a frec de roba amb els vestits lleugers, amb les mans nues, no deixa de semblar un intrús malèvol, al poble se'n parla amb aspror; con una cosa vinguda del nord, com un abús premeditat. (...) Ningú més no podrà sotir, crec, sense cridar l'atenció,talment corre el risc de semblar increïble cada pas sota una lluna tan enemiga. I fins i tot la terra ha sentit per un instant aturar-se el seu vell cor daurat. Les taronges maduren malament, romanen sense vendre i es marceixen, amb un color emmalaltit, dins les cistelles de vímet, atacades per l'agonia llefiscosa de les últimes mosques. Però els pagesos que cada dissabte tornen dels camps no creuen en el fred, ells consideren només un destorb l'aire, distret i passatger. Tenen unes manasses cansades i les alcen, mentre creuen a peu la plaça, murmurant el seu argot malenconiós i arcà. Demà tindran la seva festa: sempre hi ha un xarlatà, un fetiller, un venedor de roba confeccionada: amb ben poca cosa s'acontenten, sempre que puguin arrimar-se, estar calents, aixecant la cara trista i neta del diumenge cap als gestos enrevessats de l'orador, sentint con la roba nova els molesta el cos com quan de petits es feien grans.
(...) Imagineu-vos. doncs, si no hem d'enyorar l'estiu!. Aleshores els pobres dormien nus davant l'ajuntament, amb el cap recolzat damunt un roc, desvetllats a l'alba per les veus insolents i melodioses dels venedors de fruita; ens podíem perdre llavors pels veïnats aïllats, on els carrers són estrets i calents, mossegats per un sol inflexible; dones de llindar a llindar, amb una olor imperiosa de menjar, s'insultaven blanament amb mots inventats; en els patis, si una cara nova apareixia entre la roba estesa, era suficient per despertar totes les finestres.
Això fou l'estiu, per a nosaltres, ple de serenates, també. Són generalment els aprenents de barbers els qui formen les bandes: toquen instruments gentils, de senyor: el violí, l'oboè; se sentien sovint, des de mitjanit fins a les dues, els seus roncs i tendres esforços, veus d'una estrafolària desesperació. (...)
... en les octaves que ragen d'algun rondallaire. Són ells, els rondallaires, qui lliguen en una xarxa minúscula d'emocions i llàgrimes totes les províncies de l'illa: ronden per les fires, sempre a peu, com una espècie d'errant i domèstica crònica negra; a cada festa, si hi ha una multitud i se sent una veu, no et pots equivocar: és la seva veu que conta els fets dolorossíssims, les morts més importants del mes. Però en el seu llenguatge obstinat i fantasiós, quan romanen sols en un racó, el ven al seu voltant ja ha dispersat la plaça i els clava al mur com màscares lamentoses, hi ha alguna cosa més que una història de pietat: direm més aviat que s'hi adverteix el sentit obscur de la nit, el joc inútil de les estacions. Llavors més val tancar-se a casa i seguir darrere els vidres la cadència de la pluja, comptar les hores com una embriaguesa solitària. És el temps en què a l'horitzó la mort es converteix en un preciós i seductor paisatge, una nova i impacient pubertat: és el temps en què entre les cases s'alça una olor que podriem reconéixer entre mil. La vella olor fúnebre de Sicília quan té por. A la nit hi ha cent pobles de Sicília, i tots ells fan la mateixa olor de fred i de por: cent pobles com el meu, igualment perduts; cadascun amb el seu diluvi d'octubre, la seva follia dominical, el seu pobre desgraciat assassinat entre les figueres de moro, amb els ulls esbatanats. No cal enfadar-se amb ningú: tenim un cel difícil com destí...>>

Gesualdo Bufalino. La luce e il lutto. Oct 2013