Les nits del desert...

... Les últimes hores de la tarda acostumen a ser molt agradables, però el veritable encís es reserva per manifestar-se amb tots els seus enigmes a les nits del desert. Les paraules se m’escapen, rodolen quan les enfilo per descriure aquelles nits. Intento trenar-les amb tendresa i em brollen emocions desbocades que les confonen i les buiden de significat. Desisteixo, tanco els ulls i veig la foscor que avança tímidament. Reclama la seva nit amb rostre ruboritzat i el cel li demana compartir-la. Li parla amb dolçor. La segueix, s’abracen i es fonen l’un en l’altra. S’estenen sobre la terra agafats de la mà i conviden els desvetllats a celebrar junts la seva passió. Les estrelles es treuen el vel una rere l’altra i els seus alegres semblants platejats es congreguen com lletres lluents. Parpellegen, dansen, s’ajunten i se separen tot dibuixant els mots d’un poema resplendent. Unes quantes tracen ratlles fugaces mentre s’apressen a ocupar-ne el lloc. El cel i la foscor esdevenen poesia. L’aire xiuxiueja la rima, i la sorra i jo guardem silenci per escoltar-lo. La màgia se m’enduu i floto, anhelant convertir-me en una lletra entre les estrelles.

Pius Alibek. Arrels Nòmades . p295.