crònica del camí 2

Davant una infussió de poliol, amb el cos pastat de quilòmetres i en el soseg de les vesprades plujoses de Galícia, em dispose a fer collita de sentiments i experiències de nou.
Anem acusant el cansament, però estem sencers... fets uns "matxirulets" resseguint el camí amb fruïció i delit. L'oratge ens respecta i cada parada a esmorzar es torna tot un premi de la vida... un premi que devem meréixer per alguna raó desconeguda, perquè gaudim com xiquets de cada glop de cafè amb llet i de cada somriure, sobretot del somriure dels germans que ens atengueren ahir a Samos...
Les cremes relaxen els peus i les cames quan arribem, i la pluja enfanga el camí que ens espera demà. Un camí que, de vegades és riu, torrentera d'aigues clares amb pedres per no banyar-se. Altres voltes és fangar, altres dolça catifa de fulles velles. Els arbres coberts de verd i molses, les mítiques soques velles ens fan de companys a dreta i esquerra. I anem avant sense sentir cansament. Enguany les coses són més suaus. Les costeres no ho semblen, les praderies biudes de vaques semblen senzillament serenitat infinita. Els alts on ja veiem el nostre destí no mouen vents violents ni bufarades que fereixen les galtes... Tot és suau, serè, intens, pacífic... Serà açò l'angulària de la tranquilitat?...
Hui hi som a Portomarín, a la Ribeira Sacra do Miño, hem entrat al poble travessant el riu grandiòs i cristal·lí i hem buscat les aigues reparadores de la dutxa de seguida. Desprès dinar amb pop, empanada galega, i ous de la gallina loca que aquest matí ens rebolava a Morgade mentre esmorzavem.
Des de la darrera crònica hem sobrepassat ja el quilòmetre cent (i li ho hem dedicat a Joanet)... A Triacastela dormirem en l'alberg més fantàstic del món i, en alçar-nos, cafenot al Xacobeo i cama. La ruta fins a Samos ha estat indescriptiblement bella: el riu a ma esquerra i la seua remor i força, els castanyers i uns xops com a coets infinits que s'enlairen, les aldees, i el Monestir. Un monjo de vella saviesa ens ensenyà el que les seues cames li permeteren, la resta ho haviem de descobrir nosaltres: els frescos del claustre, la font de les nereides, la llum entre els vidres del sostre. Desprès de veure O Mosteiro, cap a Sarria. El camí entre les pastures i els marges de lloses cobertes de molses i falgueres es feia més i més bell a cada pas.

En arribar a Sarria, a l'alberg de la Xunta, ens retrobem am molta gent ja perduda: el xicot del Camp de Gibraltar, els Xinorros... I el Nostre Senyor (versió Deutscheland) que ha ressuscitat... Jo sent la necessitat de seguir caminant pel poble i comence a fer bondat amb el farmacèutic, un xicot ciclista d'Eibar amb qui riure és un plaer, i quede amb Jose i Melisa (aquestos són els de Taiwan que s'han batejat amb noms espanyols perquè els seus noms autèntics són impossibles de pronunciar). Sopem amb ells i descobrim que són tan burletes com nosaltres i ténen moltes ganes de fer amics pel camí, però ja no els tornarem a veure perquè han d'afanyar-se a tornar a Madrid per coses de treball. La pluja nostra de cada dia cau de nit i asserena un gos que dorm fora l'alberg. En alçar-nos... cafè, cama i matí esplendoròs. L'aigua de la nit ha deixat el paisatge més bell encara i el tram fins a Ferrerias es fa en un pet. Menjarem el besciut més bo del planeta i beurem cocacola per a no patir de sucre i avant... Cada vegada ens trobem menys gent de camí... Molt ciclista, molt "macizo galaico" i alguna catalana amb falta de fer-se el farmatint i de callar un poc, que són com a ràdios amb peus... I una colla de xiconets i xiconetes de "cole de pago" de Castelló que van pels albergs fent por amb les seues feromones primaverals d'eixida... Guiris, molts guiris, això si... i uns pardalets boniquets que fan girimbel·les i ens saluden en passant.
Demà ens espera un dia duret, però, amb sort, tot anirà be...
Fa tant de temps que caminem que ja tirem a faltar molt la nostra gent... I això fa necessària la tecnologia per contactar amb el més enllà, amb els lligams del cor i l'ànima...
Ara surt el sol i entra per les finestres d'aquest "cutre-ciber-galaic" des del que escric... i l'alegria dibuixa en el rostre del francès que a vora meu tafuleja amb l'ordinador... Ens veiem nòmades