crònica del camí 3

Les fotos que ha fet Javi Guillén a ...
http://picasaweb.google.com/paunomada/Camino?feat=directlink

A la serenitat del meu castell, ja a casa, amb centenars de quilòmetres deixats caure com pluja sobre nosaltres, em dispose a concloure, d'alguna manera, la crònica del CAMÍ, DEL CAMÍ DE LA VIDA I DE LA VIDA FETA CAMÍ. Aquesta enjogassada forma d'expressar-ho és l'única que se m'ocórre desprès de tot el viscut i desprès de retornar a la seguida de la meua vida plena de gent i d'afectes tan variats. Una sensació magnífica i la humildat de sentir-se beneït per la vida i per haver abastat profundament una experiència difícil de transmetre.

Deixava la crònica a Portomarín, en un bar on tot semblaven folls, anats, amb el "sunyo" d'ells i les cares de lluna d'elles... No hi ha albergs amb internet gratuit per a pelegrins en tot Galícia... si "antics" els trobavem a Castella i solemnes a Lleó, "atràs" i bellesa ens esperava a Galícia, però cap servei tecnològic a l'abast. He hagut d'esperar, doncs, a retornar per comptar algunes petjades i alguns sentiments i haurè d'acodir a la crònica de Javi (a l'arca plena de coses interessants del xixonenc que m'acompanya - o millor a qui jo acompanye- i n'és tan bon AMIC) per tractar de posar ordre a tant pensament solt i tanta pluja i tanta humanitat viscuda.

El primer que em ve al cap són els gemegs i la llagrimeta que em feu soltar el so de la gaita a la plaça de l'Obradoiro mentre un crist crucificat en processó (segurament postposada a segon diumenge de Pasqua per les pluges de divendres sant) se n'anava cap a la dreta entre el retró d'uns tambors foscos i aterridors... Algo se'n va per sempre més i algo nou i més joiós em brollava de dins... Però començar pel final no és trellat ni orde per a qui vol saber els passos i les petjades d'estos dos folls amics.

Entre Portomarin i Palas aprendrem una lliçó que ens ha fet riure la resta del camí: que cal matinar si no et vols mullar. Travessarem preciosos boscos i humits prats en una etapa revestida de flors grogues i morades i blanques i els "milladoiros" i "cruceiros" ens donaven la benvinguda "d'atràs en atràs"... Ara si, l'aigua que cada capvespre arremullava els carrers i reblia els rierols, ens cau damunt amb la força d'un algavessó immens... Arribem a Palas davant uns pelegrins de cama llarga i senyera penjada a mode de capa que la motxilla tapa. Entrem al bar fets un remull desprès de 25 km de caminada i un vi de bona bóta ens retorna la calor. Pensavem seguir fins el poble de Casanova per recercar tranquilitat i fugir dels escolapis de Castelló, però Javi s'ha adonat que aquesta nit es quedaràn a l'alberg juvenil del poliesportiu... a la càlida entrada d'una casa de pedra ens espera la "maestra Yoda", la nostra guia espiritual del camí que ens dona la clau per no tornar a patir més el "Xubasco brutal" sobre els nostres pobres cossos: "se non os queréis mollar, mais habéis de madrugar"... son-nueve-dias-llevamos-cinco e chove a eso de la una todos os dias..." Ella ens inspira tantes coses i tantes rialles que no caben en aquesta crònica... Ate-la, com un gerronet d'olives com si no diguera res...!. A l'alberg de Palas de Rei ens peguem la dutxa millor del camí i trobem el carinyo en persona: la Rosa... catalana ella, companya de l'Anna que fa el camí amb un càncer al cos i un somrís a la boca... elles dues i les seues companyes ens omplin l'habitació d'olors d'encéns i cremes reparadores de músculs malferits, i la Rosa ens estima sense més, sense presentacions ni necessitat de cartes de recomanació: ens besa, ens somriu, ens afalaga, ens dóna tot l'afecte perquè si i prou... tal volta la noia més especial del camí...

Al dia següent fem cas de la nostra guia espiritual i matinem més, i a Melide, un futbolista com un campanar ens dona d'esmorzar amb suc de taronja i raig de sol al rostre. Recordem amb delit el polp a la galega que ens empassarem anit a "nostra terra" un lloc amable amb gent serena. Caminem per terra de "Pazos" i cases de pedra llaurada. Creuem 9 rius i ponts i pujem i baixem com llebres durant 30 km... i el darrer "amunt" sen's fa ja massa dur: per al genol de Javi i per a la central elèctrica de la meua esquena. Asseguts damunt un pont fem descansada i ens animem, però la pluja, indefectiblement arriba "a això de la una"... Ens refugiem sota un pont de la nacional i cau la pedregada. Ho tornem a fer baix d'un toldo i sota els balcons de l'avinguda principal d'Arzúa... i arribem eixuts a l'alberg... Poble lleig. Un sambullo enorme verd i marró ens dona la benvinguda. Ens deixem el motxillot a l'alberg (preciós i acollidor) i anem a dinar esbalaïts... La versió Argentina d'Alfredo Kraus ens serveix un vi amb el que agafem un pet com un destral, ens acompanya el "Macizo Galaico i la Central Lechera Asturiana" i "Los indeseables Vascuences" que s'han agenciat dues xiconetes "do Pais Galego" pa torbar-se... d'Orujo en Orujo compliquem la situació etílica i ens riem com xiquets... La dutxa ens retorna i decidesc anar a l'església del poble... Una Murciana, un Eslovac solitari i bona gent i jo mateix rebem la benedicció del jove rector del poble i la gent ens mira amb compassió veient amb quines traces lentes caminem... A la nit, les xicones valentes ens conviden a compartir taula amb elles i decidim seguir-les... Allà ens reunim amb el "rejoneador" de Xiva, les Lesbianes de Sabadell, la germana malferida del torero i el poeta Pepe aborigen de la Galícia profunda... Sopem com a marquesos o comtes i mengem formatge amb codonyat i un Britànic com una columna salomònica em cau al damunt la llitera... gran esglai i pensaments tortuosos... (acabarè la meua vida esclafat per un fill de la Gran Bretanya...?). El so del mòbil confirma dues coses: són les 7'00 i no he mort esclafat... el guiri està viu i en calçotets i jo embolique el sac de dormir a tota pressa perquè huí tinc moltes ganes de caminar...

Caminem amb passes de passeig fins a Salceda. Esmorzem i m'emocione davant el senzill altaret que han alçat a un pelegrí que no pogué mai arribar a Santiago... unes botes de bronze el recorden i jo m'adone que tinc el dia molt sensible... els meus pensament, pastats amb pluja galega i fang del camí m'omplin els ulls d'un aigua catàrtica i serena... A Santa Irene, la visió d'un tractor a la porta de l'ermita ens recorda el llaurador que vegerem pegar patades a un llegó amb la ràbia més gran del món... i tornem a riure com infants amb l'acurat accent gallec que el Javi ja ha aconseguit escarnir com un aborigen de debò...

En arribar a Pedrouzo, "el Macizo Galaico y la Central Lechera Asturiana" ens reben davant un alberg encara tancat: ell amb un somriure, ella amb cara de magranetes agres. La hospitalera ens obri i ens dona llit (que no llitera) i agraïm profundament la seua veu tranquila i pausada... I els "escolapis" baix una manta de pluja, arriben a trencar la nostra pau... Sempre recordarem aquell xaval valent i amb esperit de ferro colat que suportà la injustícia del matxirulo amargat que el feu dinar sota la pluja... i la ràbia profètica que ens sobrevingué en veure aquella escena. El poble de Pedrouzo (com l'any passat el Puente Villarente) no té res de trellat, i en parar de ploure anem a menjar pastissos, i beure i anem a vore l'església més infame del món (on el nostre senyor semblava una vedette entre el cos de ball, envoltat de la petxina de més mal gust del planeta...) I faig riure a Javi a doll amb les històries martirològiques de la santa barbuda i la santa local (la Eulàlia màrtir i el salvatgisme dels seus martiritzadors)...

Dormim com beneïts, però un ànsia extranya ens fa alçar-nos a les 6'00. No plou, però la bòira ho ompli tot... en eixir del poblet, l'última fletxa groga visible ens endinsa en un eucaliptal immens i la nit és fosca, com gola de llop... Però Toni de Torrent, ens ix al camí. És un xicot grandot i bo com fogassa de pa. Baixa de la bici, i fa el camí amb nosaltres per il·luminar-lo amb la llumeneta de la seua cavalcadura... És la persona autèntica i generosa que ve amb nosaltres i ens tracta amb una humanitat desbordant... Javi no vol que diga que era el nostre senyor en forma de ciclista, però la sensació fou com si tal fos... Desprès el trobarem a l'Obradoiro, dutxat i feliç de veure la seua xiqueta a qui portava tot el solitari camí en una foto menuda al manillar. I de nou es repetí la sensació de goig d'haver-lo conegut ni que fos per unes hores...

La bòira ens evita les infàmies de la darrera etapa: les pistes d'aterratge de l'aeroport, les antenes de televisió, la devastada muntanya de Monxoi... i també la mítica visió de les torres de la catedral des del "Monte do Gozo"... Entrem a Santiago i ens fem una foto al mateix lloc on André i Sangmi se la feren l'any passat. I el sol travessa la "Porta Itineris Sacti Jacobi" en un espectacular dia luminós.

Darrer esmorzar del camí a la porta dels pelegrins... canvi de roba plena de fang i entrada serena, pacífica, sense colpejar ja amb els garrots les pedres velles de la ciutat joiosa...

I a l'obradoiro... ja saps... xanglot, raig de sol, so de gaita... Un bisbe belga, milers de persones de tot el món... les naus mil·lenàries de la catedral plenes de gent que espera... El so de la veu celestial que canta "kirie eleison" i l'abraçada a "Santi"... amb tota la força dels barços i les galtes...
Busquem un plàcid hotel on reballar la motxilla i ens llancem a l'homenatge final: vi blanc de la terra, marisc i ferramental per asclar cada closca amb delit, i pastís de postre... Esgotats i feliços com ànimes agraïdes, gaiudim la ciutat en diumenge de vesprada... Els nou dies de pluja han deixat un dia fantàstic i tot compostel·la està al carrer... retrobem gent benvolguda i també ens fem els "galegos" quan veiem qui no voldriem... gaudim de cada passa i cada passeig per la ciutat, especialment a la nit serena de Santiago, entre estudiants que retornen dels pobles, i pelegrins que apuren cada minut a l'ombra dels fanals que il·luminen tímida i romàntica la ciutat...

Dilluns 20 d'abril... de mar a mar, amb bus i cotxe hem de travessar tota la Península en diagonal... El retorn a Astorga es fa llarg, però les darreres sensacions d'afecte ens esperen a Rabanal... La joia de la Lluïsa en tornar-nos a veure, la pau que respira l'aldea i el cordó de pelegrins que, vora la carretera, veiem allunyar-se i endinçar-se a les rouredes...

De la panxada de cotxe no cal fer memòria, ni de les bromes del gasoliner, ni de com arribem a casa sense un euro, ni mig, ni cap...

Una paraula més nomès una i prou... QUÈ BON CAMÍ...! quant de bo...! i ja no serem mai els mateixos... Tan de bo ens haja fet millors...! El temps i el veritable camí (el de la vida) ja diràn...