Algeps

T’has adormit entre els meus dits,

com l’algeps s’adorm dins un cabàs de goma.

Negra, fosca, nit de goma, rodona nit.

Havia pastat el nostre amor d’algeps i d'aigua.

Aigua neta de les meves llàgrimes, 

algeps blanc dels ossos teus.

Només jo semblava haver pastat aquell amor.

Amor era per a mi i un vent que fa volar plomes i paperets semblava que bufava per a tu.

T’has adormit i no despertes. 
No miren els teus ulls la blava llum dels meus.

No puc tocar la pell ni desitjar els llavis.  

Tu t’has adormit:

Algeps pastat i dur, abans més tendre i fresc mentre l’acaronava.

Jo reste ben despert.

I mire el cel ras de blanques voltes que em fa d’empara mentre la lluna brama.

No, no vull mirar-la la lluna. Per tu l’havia somniada i em digueren que ja en té d’amo la lluna, que no és meva, 
que ja no puc donar-te-la.

No puc desllapissar-me de tu, ni vull.

No vull ni puc treure’m el guix sota les ungles.

No se.

No sóc sens tu res més que un aigua blanca,
d'algeps esllavissada.

estiu 27/6/013