Descarregaven ametla
a la porta del molí. Ametla torrada i fregida. I rància!. Tota la
partida d'ametla s'havia fet malbé.
Qui no coneix els
xixonencs (millor dit, qui no sap com s'han fet rics alguns xixonencs) ha de saber aquesta història. Una història veritable, com
és de veritable el bon home que me l'ha contada, si senyor!. Qui no
sap el significat de la expressió «ací no es perd res», ara ha de
parar l'orella i escoltar be aquesta història que, si no fos contada
per boca d'un home de trellat, seria de no creure. Però ell diu la
veritat i la veritat és aquesta:
Tota aquella
barbaritat d'ametles torrades i fregides s'havien de llançar a la brossa o al cabés de tant
gust de ranci que feien. I el xixonenc no vol perdre les pessetes que
li han costat, ni vol que se sàpiga el tuacte. Per això les porta
al moliner i li demana que faça mòlta i, barrejant la farina d'ametles amb segó, ho
vendrà per a menjar de porcs. Ja ho té parlat amb un que cria porcs
i així es farà.
I es fa la mòlta i
la pedra solera i la corredera i tot s'envisca amb aquella oliassa i cal desmuntar el molí de bones pedres catalanes nosequantes vegades per netejar-lo. Mare quin tarquim i quin
desastre de tot plegat!. Quan el moliner se n'ha desfet d'aquella
farina d'ametles ràncies i se n'ha deseixit d'aquell fracàs, vol
saber com quedarà allò dels porcs i be que se n'entera de les noves
que va portant el succeït.
Els sacs d'aquella
menja de porcs arriben a son destí. I els porcs mengen. I fa goig de
veure'ls com es crien de polits. I ara entra en acció un «adelantat»
de Banyeres que fa tractes i se'n compra un, el primer, el més gros
de tots aquells porcs criats amb pinso de luxe.
En una casa del
poble comença el ritual de la matança del porc. I és mort, i
esquarterat. I quan l'han partit no donen crèdit: gens ni miqueta de
magre... tot greix, tot cansalada. L'efecte d'aquella descoberta posa
en quimera l'adelantat de Banyeres i, mentre continuen les dones fent
i desfent amb el porc se'n va i busca el veterinari. I ve, i mira i
no sap com respondre a la pregunta senzilla que li fan: - açò es
podrà menjar o què?. Ell troba que si. Que la cansalada, fins on
ell sap, és i serà sempre bona de menjar, però aquella absència de
magre i la seva professionalitat el mou a enviar una mostra a
Saragossa. I així és com el porc (bo, una de les seves relíquies)
viatja lluny per a què qui sap més diga el que s'ha de dir i
responga si serà ma de menjar-se aquella carn o serà millor
reballar-la al riu.
Mentre van i venen
de Saragossa les despulles mortals del porc, les dones han arguït de
fer el que es fa amb el greix dels porcs en matèria d'embotits:
botifarres «d'andola». Si, aqueix és el nom popular que s'usa per
aquestes comarques per a eixe embotit que és pur greix i corna de
porc; ja se sap, per a aprofitat tot i tot el que l'animal dona, que
del porc no es tira res (sempre s'ha dit).
I quan venen els
papers d'allà avant de l'Aragó ja no cal llegir-los, que a la
primera calor que ve (que ve sempre cara a l'estiu), aquells rastres
de botifarres d'estrany color comencen un degotim i s'esmunyen i
s'esmunyen fins que no queda d'elles més que la pellorfa i els
filets...
I el terra ple de
greix, i les pedres del molí, d'oliassa, i el molí i la casa i tot
d'olor de ranci...
I el xixonenc
afrontat (-que ningú sàpiga el succeït, «estamos»?, diu a tots
els que puguen donar testimoni de l'assumpte) i el de Banyeres
maleïnt d'haver dit a tort i dret com menjarien amics i parents
d'aquell porc tan polit que havia comprat... I ara... no res, que la
vida té aquestes coses i un bolet és una lliçó.
Al dipòsit de les
velles històries posem aquesta també perquè, com diu qui me l'ha
contada: - me cague'n Ceuta cotxina!, quin bolet amb aquell
«adelantat» de Banyeres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada