valencianisme style

S'estila parlar de «valencianisme» i jo tinc ganes de dir la meua.

S'estila, entre d'altres coses, perquè desprès d'un llarg període d'estupefacció col·lectiva, d'anestèsia general, de destrucció programada i d'espanyolització compulsiva de la societat valenciana; sembla hem obert un nou període com a poble. I dic «sembla» perquè haurem de veure si es consolida, creix i reneix allò de passar la pàgina de la vergonya i el «podrimer».

Jo tinc ganes de dir la meua i la diré... però no patiu: encara que el meu lloc de naixement fou la ciutat d'Alacant i sóc alacantí de naixença i de pertanyença geogràfica-comarcal (que no provincialera ni provincial), mai he fet altra cosa que considerar-me pertanyent al Poble Valencià. El secessionisme, com sabeu, és una vella arma que desenterren contínuament els qui han fet de la maquinària social de les valencianes i valencians una mena d'obsolescència programada cap a la auto-destrucció i reconversió de la nostra terra, identitat, llengua i nació en una «playa de la Meseta» (més coneguda com a «Playa de Madrid» o «Levante Español»).

Bo, aclarit això de que «Alicantón» és el que més és sembla a «idiotes units fent la mona» torne a l'inici:

Parlar de valencianisme s'estila.

I jo no sóc molt de modes, la veritat. Porte barba abans (i desprès) que totes les modernors hagen fet que se la deixen fins i tot els imberbes. M'agrada usar espardenyes de cànem a l'estiu abans i després que els neo-valencianistes folklòrico-afectius (més coneguts com pollosos afectuosos) les hagen fet servir darrerament per a esdeveniments de tota mena. Les modes tenen un tocat: paren falses sempre, tenen clars indicis de ser bones per engronsar la gent amb poc criteri cap a una mena de «xica, si, que s'estila, posa-t'ho» prou infantil i gens crític. Les modes i les modernes solen anar guiades per gent de poca profunditat, gens de llargària de mirada i molta tontera psico-afectiva... és a dir, de molta «buidor».

I seria tan penós que el nou valencianisme fora simplement això: una buidor més. Un pilot d'algeps que tracta de tapar la terrible escletxa que ens han deixat els anys de capitalisme-liberalisme salvatge espanyolitzador. Seria una llàstima que, una vegada més, fora «cual piuma al vento»... una cosa fugissera que dona temps a «los otros» a refer-se, reconstruir les seves armadures per acabar de tombar el poc que ha quedat en peu desprès de: destrucció del territori, devaluació de la vida rural, substitució lingüística i desprestigi de la llengua pròpia, menyspreu al teixit industrial i agrícola tradicional, consumisme foll, imperialisme cultural anglo-espanyol supremacista, manipulació informativa, corrupció institucionalitzada, pancastellanisme, despoblació d'amples zones del territori, degradació mediambiental, privatització de recursos i serveis, desactivació de la societat civil, del teixit associatiu...

A que sona terrible tot plegat?. A que posat tot en una llista llarga i que costa de llegir t'agafa un pantaix que t'ofegues?... Doncs no és una macedònia de coses diverses amuntegades. És (continua sent) un pla: ben ordit i ben estructurat; amb les seves fases, objectius, terminis i voluntats.

I quin és el nostre pla?, el de les dones i homes que estimem aquesta terra valenciana i la volem viva, lliure, renovellada i oberta a un futur més just...? El pla és ser una gafa de ferro en un còssi badat?... Seria mal pla. Seria estèticament bonic però feble i esquerdat.

Agafar eixa llista i capgirar-la absolutament hauria de ser el contingut essencial del nou valencianisme que es postula per a refer-nos com a Poble i com a País i redreçar els camins cap a un futur més desitjable... Agafar la llista i no tindre por a conceptes com «decreixement» «sobirania» «canvi de model econòmic» fins i tot «anticapitalisme», almenys en la mesura que signifique això recuperar estils de vida més lligats a la terra i a la sostenibilitat ambiental i començar a marginar el liberalisme salvatge i assassí que ens acabarà aniquilant com a societats...

Tenim un pla...si, un ALTRE pla. I ens hem de capficar simultàniament amb la pedagogia social que sume voluntats per a portar-lo avant i amb el moto-serra per tombar arbres que tenen ja moltes arrels tòxiques i que ens estan infectant la terra (és un símbol, no patiu). Ells havien plantat a les nostres consciències coses tan aparentment ingènues com que «les ciutats molen més que els pobles» que «tenir un treball de merda és millor que no tenir-lo» que «queixar-se, associar-se, reivindicar... no serveix de res». Ens han plantat com a naturals arbres de plàstic d'aquells horribles de Nadal i ara hem de dir que són millors perquè no necessiten aigua i l'aigua és escassa perquè «els insolidaris veïns del nord no ens la volen transvasar»... I amb un poc d'açò o allò tenim mitja societat valenciana convençuda de mentides que es creuen veritats: «que España nos ama» (tan de bo ens estimara però el fet objectiu és que ens saqueja) «que Catauña nos quiere asimilar» (i ells, prou tenen amb lo d'ells com per a enfeinar-se en «imperis falsos») «que Valencia es lo más grande» (que li ho diguen als joves valencians que han d'emigrar per veure de portar els seus projectes endavant) y que «la izquierda valencianista es ETA y es secesionismo»... Si, la teua veïna encara es creu això perquè els mitjans de comunicació (budells del sistema) abans moriran que diran la veritat.

I un «loco» en fa cent i un lladre acaba «yonki del dinero» i «háblame en cristiano» conviuen amb tu i amb mi posant-nos a tall de lliuta cada dia per veure si els qui ens cansem som nosaltres, si desistim, si ans avorrim d'haver-nos de refer cada setmana, desprès de cada bosc cremat, de cada poble en perill d'extinció, de cada feixista solt impunement...

Un nou valencianisme no hauria de ser molt diferent del vell, perquè el vell és tan vell com la terra que trepitgem i que ens acull. Però sí hauria de ser diferent! No hauria de ser masclista, ni homòfob, ni amic d'interessos foscos, ni excloent. No hauria de ser ranci, però tampoc voluble. Hauria de ser intel·ligent, molt més intel·ligent que el projecte destructor de «los otros»...

Serà cosa de més llegir i menys comprar calçotets caríssims. Més viatjar per conèixer el territori que diem estimar i defensar i escoltar a les persones que l'habiten i el lluiten; menys esperar a que totes acabem a les quatre ciutats grans que acabaran insostenibles, culturalment colonitzades, socialment desfetes i psicològicament col·lapsades.

Igual el nou valencianisme ha de superar ja d'una conceptes com: centre administratiu-capital, nucli d'interès per al consum-producció-consum. Haurà de revaloritzar allò públic, autèntic, pròxim, sostenible. Haurà de treballar per convèncer que l'autodeterminació no és «pegar una portada i fotre el camp» sinó: «manar de lo teu», que manem de lo nostre com lliurement i pacífica ens semble millor.

Haurem d'explicar-nos millor i haurem de fer com el vell valencianisme: no cansar-nos... Perquè el vell valencianisme podrà ser folklòric, avorrit, pastat de senyera i paelló... però és constant, ferm, decidit. No se si el nou té aquella cosa de les postmodernes: que es cansa de tot... fins i tot de si mateix quan ja no s'estile.

Una vegada dita la meua, tornaré al silenci: al silenci que mira els carrers vells i mig buits del poble en el qual visc, patesc, estime i rabie. Faré un acte de respecte reverencial per totes aquelles persones que es situen en aquest costat de la vida, el dels qui creiem que «un altre món és possible» i comencem no cridant per no trencar-li la son al veí, que està vell i té molt patit. Dels qui creiem que és possible construir-lo amb la tenacitat dels xiquets que escalen les penyes del meu carrer per molt que els hagen dit que no podran... I poden, ja ho crec que ho fan!