D'açò que avuí en vull parlar n'han parlat ja tants...!
Una annècdota (de les quals n'està el món ple...). Alacant, dimecres 20 d'agost d'anguany. 12 del matí, carrer Jerusalem, casc antic... essència de l'Alacant vell i decadent. Entre a l'estanc i, jure que sense pensar-ho, demane "un cartó de Ducados"... (Ja haureu reparat que sols per una sola lletra no és exàctament igual que en castellà). El dependent es fa el sord... Acaba d'atendre un home ben plantat amb aspecte, posem-ne, d'algerià i ho ha fet en una barreja de francès i castellà que he entés ben be... Torne a demanar - ara si amb plena consciència - el meu "cartó"...
I açò desencadena tres preguntes (algunes amb trellat... i amb tota la mala idea...): - ¿Un paquetito de Ducados?- ¿Rubio o negro?- ¿le he entendido bien?... Ara dic (afegint la lletra que em faltava): No, no, un cartón de Ducados..., negro!. I, obrint una bossa de plàstic, s'adreça a mi; ja vençut per la lletra castellana que em faltava, desarmat i confinat en la meua voluntat d'emprar la vella llengua que he après i gaste a nomès 40 quilòmetres d'allà sense traumes. Traca final: No, no se moleste no necesito la bolsa de plástico... (I damunt, ecologista imbècil que no vol acabar amb el Planeta a cop de "bossa-vil").
Serè idiota?, em dic a mi mateix... Baixo poc a la "capital", no em banyo gens a la platja de Madrid, m'agòbia el trànsit desgavellat de la ciutat de la Cara del Moro... I cada vegada el mateix destrellat: Rètols en valencià, bilingüisme oficial... però impossible... De forment i de respecte...NI UN GRA...
Hem estat al Matarranya, província de Terol, C.A. d'Aragó... (al·lucinant) i la cosa és encara més surrealista. Allò és un preciòs territori que forma pert d'allò que els catalans anomenen la Franja de Ponent, i que els paisans diuen i viuen en català. Es viu en la nostra llengua, es parla, ens comuniquem com a casa i ens agrada adaptar-nos als seus localismes i comencem a dir coses com "los xiquets i lo campanar"... Cap rètol en català, cap topònim en llengua nativa, cap respecte pel nom de les coses i dels llocs amb traduccions tan absurdes com escriure "Mazaleón" en lloc de Massalió i "Cretas" en lloc de Queretes... Oficialment som a Aragó/"Aragón"... cap nom de carrer, cap bilingüisme oficial, cap paper penjat en la llengua que parla la gent... Però com n'està de viva la identitat d'aquella gent...! Què poc problema fan de res que tingui a veure amb la llengua i la parla...! Què gust de sentir-se com a casa, dins un toll que es diu toll (com ací...) dins un forn que es diu forn, encara que el rètol de la porta diga "horno"... I a l'estanc... Un cartó... I a fumar com carreters...
Alacant és, cada vegada més, la casa de ningú... On no tenim cabuda els de la Comarca, on ens trobem exàctament igual que a Albacete o a Alcañíz... o siga, forasters... Poc afecte ens profesen els nostres capitalins als "de poble", poc trellat... Per una lletra, per una bossa de plàstic que no vols... La contradicció és aquesta: "Un extrany a casa, un veí més al Molí de Pena-Roja de Tastavins"...
Nomès passar al poble del costat (Herbers, ja a Castelló, amb un gran rètol oficial que ens dona la benvinguda en la nostra llengua)... Comença el porblema de "la lletra que falta"... Ara és la "N" de Castelló/Castellón... I jo, pobre de mi...!, em pregunte: en quina llengua parla la mar...?, en quin idioma, l'oceà immens de la ignorància?... fins quan ens han de governar la conveniència i la seua amiga inoperància amb el cavaller imperialisme cultural...?
Una annècdota (de les quals n'està el món ple...). Alacant, dimecres 20 d'agost d'anguany. 12 del matí, carrer Jerusalem, casc antic... essència de l'Alacant vell i decadent. Entre a l'estanc i, jure que sense pensar-ho, demane "un cartó de Ducados"... (Ja haureu reparat que sols per una sola lletra no és exàctament igual que en castellà). El dependent es fa el sord... Acaba d'atendre un home ben plantat amb aspecte, posem-ne, d'algerià i ho ha fet en una barreja de francès i castellà que he entés ben be... Torne a demanar - ara si amb plena consciència - el meu "cartó"...
I açò desencadena tres preguntes (algunes amb trellat... i amb tota la mala idea...): - ¿Un paquetito de Ducados?- ¿Rubio o negro?- ¿le he entendido bien?... Ara dic (afegint la lletra que em faltava): No, no, un cartón de Ducados..., negro!. I, obrint una bossa de plàstic, s'adreça a mi; ja vençut per la lletra castellana que em faltava, desarmat i confinat en la meua voluntat d'emprar la vella llengua que he après i gaste a nomès 40 quilòmetres d'allà sense traumes. Traca final: No, no se moleste no necesito la bolsa de plástico... (I damunt, ecologista imbècil que no vol acabar amb el Planeta a cop de "bossa-vil").
Serè idiota?, em dic a mi mateix... Baixo poc a la "capital", no em banyo gens a la platja de Madrid, m'agòbia el trànsit desgavellat de la ciutat de la Cara del Moro... I cada vegada el mateix destrellat: Rètols en valencià, bilingüisme oficial... però impossible... De forment i de respecte...NI UN GRA...
Hem estat al Matarranya, província de Terol, C.A. d'Aragó... (al·lucinant) i la cosa és encara més surrealista. Allò és un preciòs territori que forma pert d'allò que els catalans anomenen la Franja de Ponent, i que els paisans diuen i viuen en català. Es viu en la nostra llengua, es parla, ens comuniquem com a casa i ens agrada adaptar-nos als seus localismes i comencem a dir coses com "los xiquets i lo campanar"... Cap rètol en català, cap topònim en llengua nativa, cap respecte pel nom de les coses i dels llocs amb traduccions tan absurdes com escriure "Mazaleón" en lloc de Massalió i "Cretas" en lloc de Queretes... Oficialment som a Aragó/"Aragón"... cap nom de carrer, cap bilingüisme oficial, cap paper penjat en la llengua que parla la gent... Però com n'està de viva la identitat d'aquella gent...! Què poc problema fan de res que tingui a veure amb la llengua i la parla...! Què gust de sentir-se com a casa, dins un toll que es diu toll (com ací...) dins un forn que es diu forn, encara que el rètol de la porta diga "horno"... I a l'estanc... Un cartó... I a fumar com carreters...
Alacant és, cada vegada més, la casa de ningú... On no tenim cabuda els de la Comarca, on ens trobem exàctament igual que a Albacete o a Alcañíz... o siga, forasters... Poc afecte ens profesen els nostres capitalins als "de poble", poc trellat... Per una lletra, per una bossa de plàstic que no vols... La contradicció és aquesta: "Un extrany a casa, un veí més al Molí de Pena-Roja de Tastavins"...
Nomès passar al poble del costat (Herbers, ja a Castelló, amb un gran rètol oficial que ens dona la benvinguda en la nostra llengua)... Comença el porblema de "la lletra que falta"... Ara és la "N" de Castelló/Castellón... I jo, pobre de mi...!, em pregunte: en quina llengua parla la mar...?, en quin idioma, l'oceà immens de la ignorància?... fins quan ens han de governar la conveniència i la seua amiga inoperància amb el cavaller imperialisme cultural...?
1 comentari:
A Alacant és on em van dir que si volia parlar valencià, que me'n aniguera a València. Els vaig contestar que açò és el País Valencià i que me n'aniria a Castella si volguera parlar castellà. Però fin a aquest punt ja s'havien perdut en la seua estupidesa.
Estic convençut que els alacantins (en general) són els qui menys coneixen de la seua història (real) de tots els països catalans. M'han arribat a dir que el topònim "Alacant" és la traducció valenciana de "Alicante".
Salut.
Publica un comentari a l'entrada