La teràpia consistia, principalment, a respirar.
Pausada i cadenciosament...
Els arquitectes havien dissenyat aquella terrassa d'una forma quasi perfecta: a recer de vents tramuntanals i oberta als altres aires. Difícil que s'omplira de neu si no fos cas que entrara el temporal des de migjorn. El tebi sol de primavera de gaidó i la brisa suaument freda de les curtes vesprades de tardor entren, passegen sense fer mal...
Els mocadors blanquíssims sempre a les mans i si d'un atac de tos forta s'hi encolomava un puntet de sang, a la brossa de cremar! Immediatament!...
De blanc i verd eren els seus dies. Blanc llençol, blanques flassades, els llits, l'armari els murs, el marc de les finestres... Verd tot allò que la vista alcança, que és molt. En dies clars s'albira la mar però no són sovint aquells dies a quasi mil metres sobre les muntanyes. La boira terrera fa companyia tres o quatre dies de cada set i aquells arbres forasters de verd fosquíssim fan muralla per la banda de llevant...
De blanc i verd passen els mesos sojornats en aquell aiguavessant que s'obre per totes les bandes cap a la vall.
Les infermeres blanques ho tenen sempre tot enllestit al terrat. Estirat sobre el seu llit articulat de ferro blanc mira cap al sud amb les mans blanques com la cera damunt la girada dels llençols de fil. Simetria perfecta... Un silenci que només trenca un sorollet llunyà d'atifells metàlics i algun cantar d'ocell.
Respira... pausada, rítmica, lentament... Eixa és l'única cura! Respirar aquell aire que algun docte ha declarat formalment "pur" signant i segellant un document acreditatiu de puresa infinita.
El desig de tornar a la salut trenca la son. Els exercicis respiratoris demanen una densa concentració: un, dos, tres, quatre... descans. Un, dos, tres, quatre... alenada profunda... un, dos, tres, quatre...
Aquells dies acabaven tard o d'hora i només podien acabar de dues maneres...
Un, dos, tres, quatre: inspirar...
L'autobús parava diàriament davall l'ombra d'una alzina, baix a la carretera: paquets, caixes, basquets, el cuiner negre i les infermeres blanques que bescanviaven els torns...
Hui també puja un xiquet de la maneta de sa mare...
- Estaràs be, fill. I la mare vindrà a veure't totes les setmanes. Tu fes el que et manen i alena fons que aquest aire és el que cura, creu a la mare!.
- Si, mare! Em deixaran quedar-me la coixinereta de les caniques? Troba vosté que podrà ser?
- Va, adelanta! I no t'oblides de respirar ben fort!.
________
Imatge: Terrassa del Sanatori Antituberculós de La Torre de les Maçanes. 1926. Partida Les Alcoies/El Port. A 964m sobre el nivell de la mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada