Quan obriran la porta no eixiré!
Quan ens diguen: - podeu sortir, ja ha passat el perill, torneu als carrers... quan diguen tot això jo no eixiré!
No, no t'equivoques estimat, no és la meva obstinació en fer la contra. No, no és com aquella vegada que tots feien cua al cinema per veure una pel·lícula d'èxit que jo em vaig negar a veure.
No és com aquells dies que caminàvem enamorats per Florència menjant gelat de cireres pels carrers i en veure com la gent s'estava dempeus hores i hores esperant que els deixaren entrar a veure l'estàtua de David; vam decidir anar a l'altra banda del riu a besar-nos mentre ens mirava un violinista somrient.
Ni aquella pel·lícula ni l'estàtua ens les hem empassades!
Però ara no, estimat, no és això... No són ganes d'anar a l'inrevés.
És que tinc por!
Si, no esclates a riure! Tinc por de la gent...
Eixiran en estampida a arrencar arbres, a matar pardals, a pixar pels carrerons més apartats i les rodes dels cotxes. Escopiran als bancs de la plaça i arrancaran les flors que fan pomells i les altres i es gitaran dins les fonts i es faran fotografies trepitjant la vida i envaint-ho tot amb sabatilles esportives i botes i sabates lluentes. Es retrataran despullant-se al mig del carrer i rient com bojos amb ampolles de vi barat en les mans. I pujaran damunt els cotxes per sortir tots alhora a buscar la mar i tornaran a omplir les platges de plàstics i de tallades de mortadela apegades a la sorra. L'aigua farà eixes coloraines en les taques d'oli que suren quan s'envisquen els cossos d'ungüents que fan aquella pudor... Les muntanyes de brossa ompliran les voreres de nou i deixaran les portes dels cotxes obertes amb sorolls de músiques infames colpejant contra els murs mentre es mullen les samarretes amb cervesa desventada i agra jugant a pujar als arbres com els monos. Es besaran amb un alè pudent mentre arranquen totes les flors de tots els jardins...
Perquè el dia que obrin les portes hauran covat un odi enorme a la primavera... i l'odiaran tant que arrencaran les plomes dels pardals morts i es faran corones amb elles, escanyats...
Serà així, estimat... Creu-me! Els conec be... Després d'aquest miratge de bons i responsables ciutadans tornaran a ser dents i punys, cops i budells...
No em digues boig... No és bogeria, és por, ho reconec...
Quan tots dormiran aquells dies que vindran que ens obriran les portes, potser només si dormen, eixiré a beure glops de lluna... potser...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada