2021/07/14

de genolls

Davant l'altar de la Mare de Déu dels Dolors.

De genolls.

Amb una ma es tapa el rostre. L'altra penja del braç amb un manoll de claus entre els dits.

Immòbil, compassa el respirar i gemega. Sembla que plora... però només ho sembla, no deixa veure a ningú res que puga inspirar compassió. No vol fer llàstima ni donar pena, o això sembla.

Els meus ulls infantils que tot ho escruten miren la imatge. És una imatge d'un altre temps, d'un temps perdut en el què les persones s'aclamaven als sants per veure de trobar consol.

Les filles s'han quedat fadrines. El fill, igual com l'home, alcohòlic. En un món d'escopetes, gallines degollades, cendra acumulada en la llar i dotzenes de gots bruts amb culandons de vi. Van guanyar la guerra, però la «victòria» no va treure mai aquella pudor de fem per tota la casa. Fem i humitat que impregnen la roba i els cabells, les calces, tot...

Es llava. Va néta, humil, decent, digna... Una miqueta d'aigua de colònia que es companeja per a que li dure...

Diumenge al matí baixen al poble. Elles a comprar el que la terra i el corral no donen. Ells a beure al casino. Ella...

De genolls.

Sobre el marbre gris de l'església del poble. En un altar lateral on passa quasi desapercebuda per a quasi tots, tot el temps que dura la missa agenollada. Una miqueta abans que acabe, s'alçarà i es desapareixerà.

 I aquell xiquet que jo era la mirava...

No pot deixar de mirar-la. Ara mostra el rostre durant uns segons. La pell torrada de sol i solcada d'anys i penes. Els ulls enrogits. Les galtes emmarcant uns llavis que no saben somriure.

La vida és patir. Ho té assumit. I si eres dona, patir i patir i patir...

Una vida feta de no acabar-se mai la feina ni tenir més goig que saber que tots dormen i ella encara vetla sola. Aquesta soledat i aquell silenci final de cada dia és l'únic que és i serà seu. Ell ronca, elles s'abracen als coixins, el fill es rebolca en la seua pudor de llençols amerats de vi... Però callen i ella prega:

- Ai nostre Senyor!

Ai Mare de Déu!

Aquella imatge infantil m'ha vingut al cap moltes vegades: les sabatetes negres amb un llacet minúscul, les calces negres, la falda fins als genolls -blau de mar fosca- i el jersei negre de punt. La rebequeta tirada sobre els muscles -que no és de dones decents ensenyar tant- amb un botonet com una perla cordat al gallet, prop de la creu. Negra la roba, fosc el racó. Morat el mantell de la Verge dels Dolors que mira al cel amb llàgrimes de vidre als ulls.

Aquella imatge torna hui que ella és morta... i el silenci serà sempre seu. Ni bordaran els gossos, ni sentirà més crits, ni cops de garrot, ni retrets, ni reclams.

Descanse en pau... si és que hi ha pau per a les dones de negre que viuen de genolls...