Amor d'olives

L’amor d’olives és amor d’amagat... amor de silencis d’arrels.

I de quina varietat, classe o plançò són elles, les olives?... Això importa ben poc i gens tractant-se d’amor.

No, no et llences a concloure que n’és de negre aquell amor. Que olives hi ha de negres brunes i morades, de galtes vermelles i esgrogueïdes, verdes, blanquinoses i del color de les roses. 

No és amor negre ni de cap altre color. És amor d’oli roent o fred, d’estar penjat als quatre aires i per ombres o assolellades gleves.

Amor de gebre i fred, de sol i neu... Amor.

Trepitjant cudols i taperals per les ombries del barranquet. Obrint escletxes amb la destral per llevar de sobte, i si poguera ser d’un cop sec, els xuclons. Espolsant branquetes joves que no suporten les pallisses i colpint el cor gris de la llenya vella.

Cauen, rodolen i s’ensaquen.

Cauen, pugen i es mesuren.

Cauen al bell llit dels esportins i regalimen.

I suma i ensuma l’oli novell un punt amarg... Com l’amor d’olives noves que retorna tots els anys... als cercles d’ociosos dies, per cap d’any.

I som d’aquells encara que s’arromanguen els braons i s’afanyen. En som encara d’aquells que compten sacs, cabassos i marraixes. Som colla d’un temps d’abans, amb ulls cansats i dits de pianista. Vara i llibres prenen els mateixos punys i als dos colpegen fort per assumir la seva essència.

Un amor estrany, com tots. Amor d’acaballes de desembre. Un amor ferit, que obre solcs al front i pinta núvols negres a les cames. Amor de gener encetat i hivern entre fullam d’argent i vida que no s’atura.

Així és el nostre amor d’oli i setrills. Amor que sura sobre l’aigua, ens eixuga les llàgrimes i ens buida el cap. Amor bocabadat mirant les branques.