...Entrava la
tèbia llum per la finestra del patiet i els llençols acollien braços i planetes
per descobrir.
I la força d’uns
músculs que es desvetllen mentre el foc esbadoca el darrer tió.
Unes hores abans
el fred xiulava pel carrer de les Tronetes. Els enderrocs de velles cases a l’abrigall
del castell semblaven anunciar la fi d’un temps, d’un poble. Però el somriure i
els gemecs alçaven pedres velles i les llençaven cap al cel.
Un poema a cau d’orella,
descabellonat, jove, tendre.
La carícia del
sol nou al terrat que mira a les runes i escoltar la seva veu al bell mig del
silenci del matí serè.
I la soca de la
parra plora tendres fulles menudes mentre les arrels alcen els ulls al cel.
En zel, en flama,
matant el fred amb punys que s’obren en palmells de pau i vent nou, bo i
veritable,
Vent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada