L'hora...

Era aquella hora de la matinada en la qual els qui van perduts o s’hi troben, els qui no volen llit per por a trobar-se sols o mai en tenen prou amb les copes i les converses bones;  ja s’han rendit, ja s’han gitat i jauen entre llençols i flassades amb els cossos embolicats i els pensaments confosos.

Era aquella hora en la qual els qui matinen per córrer amb el fred del rompre el dia, els qui volen veure sortir el sol i estan al forn de pa abans que el forner es gite i la fornera s’alce. Tots dormen "ja o encara" en aquella hora en la qual els noticiaris de la ràdio ja comencen a desportellar l’aire amb els seus missatges bròfecs i inútils.

Uns s’acaben de gitar i d’altres encara no s’han alçat... 

Però ell ja trepitja aigües grises i lloses lluentes a la plaça. Mira un núvol petit i solitari al cel, entre els edificis alts, mira el rellotge, encén el mòbil, i els coloms dormen a les cornises de la societat musical. La font fa el seu soroll,  el silenci el que li pertoca... I arriba l’autobús.

En entrar, una olor d'aladrocs amb vinagre li regira la panxa... serà el químic que barregen amb aigua per netejar la tapisseria dels seients, o alguna resta de menjar podrit oblidat sota alguna d’aquelles butaques numerades... Fàstic, son, ulls aclucats i espatlles rectes. 13, aquest és el seu i seu.

Mou de nou el motor d’aquell autobús i mouen les rodes, mouen els coloms i s’encén un llum al balcó de casa.

-Ja s’haurà alçat i haurà vist que no estic...

Ja s’haurà adonat que si la dic, la faig i prou... Bo, no ho he fet mai, però un dia havia de ser el primer...

Ja haurà recorregut el pis per buscar-me per totes les cambres...

Ja haurà trobat la nota sobre la tapa del vàter... : “a mi no em dius dues vegades que sóc un merda, adéu...”

El sol vol eixir per darrere del teatre, però encara no és hora. El nuvolet s’ha desfet i el cel pren un color metàl·lic, degradat, esvaït.

El bus gira el cantó i trenca pel carrer ample. I aquella olor agra es casa amb la de la benzina i els vaixells del port. Olor de mar ferida i peix rebutjat.

Enfila la costera del castell i alegra la marxa... Sona el mòbil... és ell, no l’agafarà i quan l’agafe serà de nou a casa seva, a l’únic lloc del món on se sent protegit, respectat, sencer. Al mig del bosc abraçat per arbres vells i flors novelles, sol, però estimat.

En arribar a l’altra plaça, la del poblet, un intens olor de pa nou i tou. Una cantarulla d’ocellets als oms, una remor de destral que talla fusta al cantó de dalt i un nuvolet al cel que vol – pobràs- tapar el sol.

-          -“Si estic a casa, tranquil... de debò que t’importa on estic?”... saps el camí, vine quan vulguis... ací no fa olor de peixos morts, ni d’andrones... Ja, ja se, he de deixar la mania de parlar sempre d’aromes, olors i flairades... sóc una mica pesat amb això, ja em coneixes ... Ens veiem, o no... depèn de tu, sempre depèn de tu. “

Era aquella hora en la qual els porcs senglars amb les seves potes trepitgen marges humits i horts plens de bledes. Aquella hora en la qual els jugadors de cartes ja s’han gitat i han omplert els llençols de pèls amb conyac. L’hora en la qual els matiners que cremen el sucre pel passeig de l’estació encara no s’han fet l’ànim i els estudiants que volien repassar una mica abans de l’examen encara no han tingut fetge de treure els peus del cobertor...

I ell ja seu al terrat mirant el portell de les muntanyes que miren a llevant...  Son, ulls aclucats i espatlles rectes... I una sensació nova, la d’haver fet cas per primera vegada d'allò que sempre li deia la mare, pobra... “- Fill, mira per tu, que el dia del teu soterrar ploraràs pel millor amic que tenies, tu mateix”...

Surt el sol i desprès de molts mesos, de nou, somriu... ara ja pot anar a dormir, que ja n’hi ha prou... i canta el verderol.