Suc d'olives. Oliveres amb nom d'home. Sang...

Una nit en blanc, sense parar de caminar amunt i avall. Esperant que tot estigui en calma per encendre un cigarret. Els estels dibuixen reflexos sobre els botons de la casaca. Petites espurnes lluentes, daurades.

El fang, la pols, les parpelles esblanqueïdes, els llavis tallats... tot allò ha regalimat cames avall per la dutxa embossada que forma rius de ronya i sabó per les manises esquarterades.

El fusell pesa, els ulls baden, les cames teses, i la llengua mullant els llavis contínuament per alleujar el tall, tastant el lleuger gust de la sang, pessigant amb les dents blanques la corfeta que els torna de cuir vell.

A Taormina, penjant de cara a la mar blava, han plantat un jardí. Una llengua de mar llepa pel  llevant sicilià i besa  les penyes que el sostenen. Una estàtua de dos soldats abraçats hi és al centre, damunt una roca forta. Dues figures verdes entre plantes verdes, com verda és la mort, com verda és la vida.

I un seguici d’oliveres amb nom d’home: Salvatore, Antonio, Rosario, Pietro... En dues fileres, rectes, amb les branques capolades, sense faldons. Oliveres que no fan olives perquè les arruixen quan ve la primavera per matar-les la flor i que no donin fruit a l’hivern... així les rajoles del terra no s’omplin de taques negres i rogenques, de pinyols rosegats dels ocells, d’olives esclafades, de sang...

Com traus de ferida de bala, com taques de sang a la tafarra, com trets que foraden la carn i la destrossen...

Com panys rovellats per on no giren ja les claus. Com soques d’arbre estrangulades per un filferro que anys enrere quedà oblidat. Com sacs de tela rossegats per les rates, foradats, desfilats, deformats... Les taques s’agafen al sol de fang com les llepasses i no volen sortir. Perquè solament les taques de la sang, del suc de les olives, poden tornar la memòria als qui l’han perduda. Taques impossibles d’esborrar quan la força del taló les imprimeix al cos.

Oliveres amb nom d’home. Masculí i singular. Olives amb noms de dones, femenines i plurals... llàgrimes daurades i denses pel seu rostre de mare, filla i esperit de santa...

S’abracen amb el rovell i el salobre de la mar. S’abracen amb la força del seus braços plens de merda de coloms que no anuncien la pau. S’abracen i es miren amb ulls buits, d’estàtua... ulls d’amant, de pare, fill i esperit de mort...

Aquell passeig de les oliveres amb nom d’home, de soldat, és un passeig d’oliveres esterilitzades, sense la tèbia i humil flor esgrogueïda que treuen a pomells quan és l’hora. Vides joves capades amb corbelles estúpides. Pits arrapats, cors arrencats, mans plenes de sorra.

Una vegada vaig voler plantar una olivera al mig de la plaça del meu poble, i plantada està... Les pedres del terra llueixen la sang del suc de les olives novelles. Cauen, les trepitgen, les esclafen, envernissen el sol. Esportins d’espart i suc d’olives patides. Perquè no es perdi la memòria dels qui, esclafats, foren engolits per una mar verda d’oli fred.