Llumener

De nou la llum del cel al mes de maig il·luminarà la nit del poblet que ens acull... perquè la geografia d’aquestes muntanyes ens acull com en un bressol, perquè la nostra festa és festa d’acollir.
El Llumener Major (que no fester major) vol que emplene un full en blanc parlant de Llumeners i, heus ací la comanda, que costa ben poc...
No faré memòria d’assenyades paraules d’altres que en saben més d’això que jo mateix, ni remenaré vells fulls de l’arxiu parroquial per justificar aquest senzill article; que no és això el que es pretén. Senzillament em faré ressò d’una conversa amb Severino als peus dels oms de la plaça de l’església, una conversa amb la complicitat de dues persones que en pensen el mateix i no calen moltes paraules per “combregar idees”... La tesi: hauríem de vore si es pot recuperar la paraula Llumener i deixar de banda alló de “festers”. Parlàvem de llumeners, de la profunditat i l’originalitat d’un terme que sembla ja no gastar ningú. Arraconat com s’arraconen les coses corcades, oblidat per la comoditat d’un llenguatge massa econòmic i poc ciudat; el mot “Llumener” comença per ser ÚNIC.

Cap altre poble ni cap altra festa utilitza aquesta paraula per referir-se als protagonistes indiscutibles de la mateixa. Per singular hauria d’estar protegit, preservat, respectat i en el mateix altar on venerem la imatge del pare Sant Gregori. Per “diferent” hauria de ser senyer i distintiu. Però els torrudans som així... allò més nostre, més identificatiu, més autèntic resta a la pallisa dels ansimboris, a les golfes del capdamunt de la casa... sabem on ho tenim, està dalt guardat, però ja no val per a res, com la caixa plena de roba vella, com l’espill de la tieta tot badat, com els testos i cossiols de velles plantes ja seques... Alguna cosa així ha passat amb la paraula “Llumener”. Substituïda per “fester” suplantada per “fer la festa”, és una granera vella al terrat, un cossi badat i engafat al portal del mas... UNA PARAULA SUPLANTADA en el seu ús... perquè ben sabut és que quan una paraula ja no es “gasta” no és més que un fòssil al diccionari. I no la gastem ja, no... ÉS LLÀSTIMA perquè amb la paraula se’n va tota una CULTURA perduda: la cultura de la LLUMINÀRIA...( i la paraula és molt important precisament perquè porta aparellada la cultura de fer la festa AMB SENTIT PROFUND).
Tractaré d’explicar-ho amb senzillesa: diuen els papers vells i la tradició oral, que al poble de La Torre, i per tal de garantir el culte a determinades devocions i sants, es crearen unes institucions devotes anomenades en temps antics Lluminàries. El seu cometut és ben senzill: proveir de llum, de cera suficient o d’oli, els altars de l’església. Els sants protectors d’aquest poble rebien dels habitants del caseriu, la cera o l’oli suficient per al culte religiós de tot un any. Les llànties no s’havien d’apagar mai, els ciris havien de cremar als canelobres perpètuament en senyal d’oració permanent i oblació dels devots... De la llum dels ciris ve la paraula Llumener... els ciris que cada festa compra per les processons i diposita a l’església per al culte anual i litúrgic en són una “supervivència” d’allò. Els cirialots embolcallats en blaus papers dels darrers temps, que porten els Llumeners a la processó, són el signe de la pervivència d’aquell costum. El joc de canelobres que mans anònimes treuen el llustre cada any per la festa. Si, aquells sis canelobres i la creu que guarneixen l’altar de Sant Gregori són la resta de les velles germandats de llumeners de La Torre.
LLUMENERS I LLUMENERES, que no s’ha distingit mai per ací. Homes i dones, caps de casa i família amb autonomia econòmica suficient per poder afrontar les despeses de l’altar i la festa de Sant Gregori. Una única condició semblava indispensable: fer-se càrrec de mantenir la tradició i els costums de tot un poble per una anualitat... i a l’any que ve uns altres se’n faran avant amb el maldecap i la despesa... altres heretaran l’obligació i la DEVOCIÓ...
De l’obligació en seguim parlant i de la devoció mancant. Els qui gasten més allò de ser “fester” (la majoria) parlen de les obligacions, dels maldecaps, de la feina que porta dur a bon termini la festa... però poc de devoció...(de fer les coses perquè si, per gust i sense esperar res a canvi). Els qui saben conscientment que són LLUMENERS DE SANT GREGORI també carreguen amb el fardell de la feinada, però amb l’orgull i l’abnegació de qui sap que té sentit, que ser llumener és gran, és essencial... Pot haver festa sense festers i sense clavariesses i sense acompanyants i sense paella ni “castillos hinchables”?... Clar que si...! podria haver-la si la cosa es presentara fotuda... amb un grapadet de llumeners que feren uns pocs pans beneïts (o un de sol) hi hauria festa... amb un pessiguet de torrudanes i torrudans que assumiren l’honor de perpetuar la Lluminària de Sant Gregori tindríem de nou la llum que il·lumina el nostre caminar com a poble: el ritual del pa, l’aigua, la sàlvia i el goig...
Si es pot demanar des d’estes pàgines alguna cosa... si es pot pegar alguna martellada a la curta i maleïda ignorància de les coses importants, si el bàcul de ferro del santet pot remoure la consciència col·lectiva... UNA PROPOSTA... al racó de les graneres, al rovell i a les teranyines la paraula FESTER... i al cim de les coses més nostres i importants, més autèntiques i especials: LLUMENER O LLUMENERA, que igual és.
I UN DESIG: Que la llum que il·lumina les consciències i que ens fa millors persones. Que la llum de l’or del seu mantell i la blancor de les robes del pa, la llum que travessa el vidre del reliquiari i ompli la placeta cada nou de maig, la dels ulls clars i els ciris blaus ens retorne de nou la nostra essència.
Salut i... que visquen les Llumeneres i els Llumeners de Sant Gregori
Amb l’esclat dels ametlers en flor del febrer de 2009