A les acaballes del llarg i gèlid hivern l’esclat efímer, els pomells de flors blanques com difunts i rosades com les galtes d’un infant. Quan el pes dels dies curts i dels curts raonaments sembla ja insuportable, rebenta la primavera falsa, la primera alerta d’un temps nou i bo, serè i càlid. El soldat bort que vigila la costera de la Barrinada és el primer: - Alerta...! ja és ací... obriu els ulls i els forats dels nassos... si us encanteu us ho perdreu!.
Els ametlers esclaten passe el que passe, no són prudents, ni assenyats, ni tenen trellat com els sensats; i la seua insensatesa, de vegades, la paguen ben cara. Una girada d’aire a tramuntana, una nevada sobtada, les gelades de matinada poden deixar estèril el seu esforç... Au! I què?, deuen pensar... La negra llenya mig morta, llenya de taüt i de dormitori conjugal, es disfressa al febrer de “carrossa”, de princesa, d’orgull, d’espectacle meravellós... I només per uns dies, per unes hores, fins que escombra el vent els seus pètals i ompli la terra d’un mantell digne d’una Emperadriu del Japó, per ser trepitjats pels rústics músculs i l’oliassa del tractor. Sembla que s’equivoquen: un esforç tan gran els deixa exhausts, les abelles i els bumberols hauran d’afanyar-se a fer la seua feina de fecunditat. I ells acaben esglaiats, com esglaiat és el verd del seu proper fullam. No reserven cap força ni dosifiquen el riu del seu amor florit, obrin tot el cabdal de la seua energia i la regalen als ulls de qui voldrà mirar.
Dos o tres olors relliguen qui escriu a aquesta terra amb maromes tan grans com les que nuguen els bucs al port: La flaire dels ametlers florits en un breu moment de sol d’hivern fa recórrer un corrent de fort perfum fins els clots dels solcs i, des d’ells, puja al cap i embadaleix qui té la sort de sentir-la. Una olor que torna boig, un sol que ennuvola el pensament i una forta opressió al cor. I el cor s’esmuny com fregall en puny, com molles de bescuit d’ametles al palmell de la ma.
Si, no són llestos els ametlers, rebenten la lògica de la prudència i de la temperança... ells són fills de “Fortitudo”, d’escàndol i de “Follia”, són de la raça dels que ho donen tot a doll sense pensar en el futur... I si amb això els va la vida, la donen ben agust desprès d’una esplendor que no té adjectius...
I són tants els que s’ho perden...!. I tants que mai no han sentit l’embriaguesa d’eixa olor...!.
...a Leo, que em donà la idea i els adjectius.
I a la memòria del Tio Rafel que sempre romandrà als florits bancals d’ametlers del maset.
Els ametlers esclaten passe el que passe, no són prudents, ni assenyats, ni tenen trellat com els sensats; i la seua insensatesa, de vegades, la paguen ben cara. Una girada d’aire a tramuntana, una nevada sobtada, les gelades de matinada poden deixar estèril el seu esforç... Au! I què?, deuen pensar... La negra llenya mig morta, llenya de taüt i de dormitori conjugal, es disfressa al febrer de “carrossa”, de princesa, d’orgull, d’espectacle meravellós... I només per uns dies, per unes hores, fins que escombra el vent els seus pètals i ompli la terra d’un mantell digne d’una Emperadriu del Japó, per ser trepitjats pels rústics músculs i l’oliassa del tractor. Sembla que s’equivoquen: un esforç tan gran els deixa exhausts, les abelles i els bumberols hauran d’afanyar-se a fer la seua feina de fecunditat. I ells acaben esglaiats, com esglaiat és el verd del seu proper fullam. No reserven cap força ni dosifiquen el riu del seu amor florit, obrin tot el cabdal de la seua energia i la regalen als ulls de qui voldrà mirar.
Dos o tres olors relliguen qui escriu a aquesta terra amb maromes tan grans com les que nuguen els bucs al port: La flaire dels ametlers florits en un breu moment de sol d’hivern fa recórrer un corrent de fort perfum fins els clots dels solcs i, des d’ells, puja al cap i embadaleix qui té la sort de sentir-la. Una olor que torna boig, un sol que ennuvola el pensament i una forta opressió al cor. I el cor s’esmuny com fregall en puny, com molles de bescuit d’ametles al palmell de la ma.
Si, no són llestos els ametlers, rebenten la lògica de la prudència i de la temperança... ells són fills de “Fortitudo”, d’escàndol i de “Follia”, són de la raça dels que ho donen tot a doll sense pensar en el futur... I si amb això els va la vida, la donen ben agust desprès d’una esplendor que no té adjectius...
I són tants els que s’ho perden...!. I tants que mai no han sentit l’embriaguesa d’eixa olor...!.
...a Leo, que em donà la idea i els adjectius.
I a la memòria del Tio Rafel que sempre romandrà als florits bancals d’ametlers del maset.
2 comentaris:
M'has xafat l'article!! Jo també volia escriure sobre la suposada imbecilitat dels ametlers, però he arribat tard. De totes formes pense que és una bendita imbecilitat perquè, junt amb les flors de l'argilaga, li donen un to més viu al paissatge verd-grisos dels nostres paratges a l'hivern. A més, anticipa la primavera. I ja se sap que la primavera... jaja. Un abraç.
Per al meu amic Javi> No, home no... que una cosa no lleva l'altra i al teu blog (que cada dia m'agrada més) segur que tens moltes coses a dir sobre els ametlers o sobre el que tu vulgues... que sempre vols coses grans i bones...!. És poca intel·ligència i "imbecilitat" per als qui pensen que estan en el món per "fer collita abundosa i gran", per omplir les butxaques del llaurador... però jo em pregunte: i si no estan en el món més que per a fer la florida més primerenca i més espactacular? i si la seua raó de ser és simplement servir d'avançada, d'espectacle per a ànimes sensibles sense esperar res a canvi?... Si és així... beneïda imbecilitat que deixa sense arguments els materialistes... Salut, amic... ens veiem per ací i per allà jajajajaja...
Publica un comentari a l'entrada