Quan el Toni pot i vol... nosaltres peguem darrere.
És hora de trencar la primera maledicció del llarg i gèlid hivern d'enguany: la maledicció de voler i no poder. Tres vegades ha intentat Javi portar-nos al forat de la penya Migjorn, la penya dels mil noms, de Xixona, Roja, mare i marassa del poble que s'amuntega contra les roques. "Boira a la Penya, aigua a l'esquena..." i no falla el refrany...!.
Són les 10 del matí, i el Tonet ahir es va disfressar al carnestoltes xixonenc sobtat i a contratemps. Ara, no ho diries, fa de guia dels quatre amb passes curtes i serenes. No sen's fa dura la pujada mentre parlem de la poca intel·ligència dels ametlers. Ells ens regalen les primeres flors d'una primavera encara inexistent mentre marmolem cançons de caire oriental per fer encendre i riure el Javi...
En arribar al cim, la bòira no ens deixa vore res més que els rostres dels companys, les pedres, el fullam banyat de les coscolles, l'amistat...
La maedicció està trencada: l'atractiu de la roca ancestral ens ha portat al capdamunt de nosaltres mateixos. I tornarem... quan el sol no aprete i el vent s'emporte els núvols... I veurem de nou les pedres i les fulles i els vius colors de les nostres disfresses d'excursionistes "d'ofici". I veurem la mar. Penya Migjorn. diumenge 15 de febrer de 2009. Javi, Joan, Pau i Toni
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada