Contaré aquesta història en primera persona, com si jo fos la meva pròpia mare, que és la què la va viure realment...
Dia de la mare de Déu de la Mercè... de ja fa nosemolts anys... Ploïa, i molt... un aiguat dels que fan història. Si el meu germà no em puja als muscles seus per passar el carrer, l'aigua se m'havia emportat, cert!... estava tan primeta, jo!. Era la postguerra, això si ho recorde. Les telesèries que mire amb deler em porten darrerament a la memòria tot allò que tots nosaltres vam passar. Sembla que els guionistes s'han posat d'acord en refrescar-nos la memòria, en passar-nos de nou pels ulls totes aquelles sensacions... i ho fan be, massa be; ben documentats estan quan retrobem aquella sensació d'impotència, d'injustícia, de conformació amb una realitat dura que véiem - havíem de vore - com perfectament natural: "així és la vida" , "així vénen les coses..." ; ens acostumaren a dir davant cada cas i cada cos famolenc, davant l'absurd i entre la misèria d'una farina escassa i un pa negre com follí...
La mare i Paco es van haver de quedar fora de la presó... no els deixaren entrar. La gràcia que el govern havía volgut fer als familiars dels presoners polítics era solament per a un membre de cada família... un de sol... i jo, sola, vaig haver de recòrrer els corredors d'aquella presó d'Alacant. Sola vaig haver d'esperar darrere les reixes que s'obriren, esperar pacientment que les gronses rovellades feren la seva xarrameca i, així, poder besar el pare i abraçar-lo de part de tots.
Era solament una xiqueta, una personeta amb ganes de viure tot amb intensitat, incluida la estona que m'havien permès entrar al penal per dinar amb el meu pare... Si, hi estava decidida a viure això amb la profunditat de l'oceà, amb l'amplària i la llargària de la mar que acabava de contemplar al front de les palmeres del passeig de l'esplanada.
No puc recordar que vam dinar... no sabria dir que hi van posar a aquells vaixells i dins els gots..., perquè en el temps de la fam jo mai tenia fam. Dos canyots per cames i un bon humor envejable que em salvava de xinxes, polls i malsons. La boirosa memòria és així..., nomès recorda el que ella vol. Recorde que no hi havia llits... On dormiran aquestos homes?, vaig pensar...
També recorde que vaig vore dos homes iguals, completa i exàctament iguals... amb els mateios nassos i front i llavis, tan flacs i exhaurits...!. Pare, com poden ser tots dos iguals?-vaig preguntar-li-. No saps qui són? - em contestà- són del poble, del nostre poble... el tio Josep i el seu germà Simeón... Amb el temps he comprès que aquells dos homes no eren bessons, encara que a mi m'ho van semblar. Aquella roba mal cosida els feia semblar eixuts, esmunyits... els cabells afaitats, el rostre esgrogueït... dues gotes d'aigua tèrbola, dos esperits... o millor, tres, perquè el pare semblava com ells, un germà més entre els murs humits d'aquella presó.
Ens feren regalets. Quico, el meu pare, havia folrat dues caixetes iguals i encara no se perquè vaig decidir bescanviar-ne una amb una dona que allà estava amb nosaltres. Un ànec a canvi d'una capseta feta de filets i filets i filets infinits com la seva condemna... amb un vaixell format de fils blancs i blaus i el meu nom pintat a l'interior... Amb aquella caixeta entre les mans vaig eixir d'aquell lloc que s'ha quedat per sempre gravat al meu cervell. Fora esperava el tete i la mare, desitjant una descripció detallada de tot, sense deixar ni pel ni guirlandeta... Jo anava contenta - ai, Senyor, què coses!- i agraïda d'haver pogut fixar-me en tot, mirar-ho tot, sentir aquella fredor. I amb la imatge gravada d'aquells homes tots iguals, iguals, "igualingos"... amb el cap afaitat, la roba repetida, el rostre emmudit...
I això era un dia com huí de fa nosemolts anys... per mercè dels qui els hi havien tancat amb pany i claus, moltes claus...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada