Algunes coses es
trien, d'altres no. De fet, algunes de les que es solen considerar
fonamentals no són producte d'una elecció.
Ara be, aquelles
coses esdevingudes, no elegides, que «són com són» sense més,
poden ser (seria desitjable) objecte d'una elecció lliure posterior,
raonada, pensada... Fins i tot poden considerar-se i assumir-se com a
«militància», com a objecte d'ACTIVISME.
No tries però pots
acabar triant. No t'importa però et pot acabar important.
La lluita
camperola i la militància del món rural.
He nascut en una
família d'agricultors. Però m'han educat i criat per a deixar de
ser agricultor. No sóc un cas únic. Diferents generacions d'homes i
dones del món rural a les acaballes del franquisme hem estat educats
per «deixar la terra». Se'ns ha ensenyat (a casa, a l'escola, de
totes les maneres possibles) que la terra, el poble, allò que
s'anomena «per acabar abans» el món rural, és PASSAT.
Eixir del poble,
anar a viure a la ciutat, desvincular-se totalment de la terra es
considera PROGRESSAR. Amb aquesta mena de «dogma» del progressisme
(dogma capitalista per excel·lència junt amb el dogma de la
propietat privada) hem estat criades i criats. El sacrifici dels
nostres pares i mares: agricultors, ramaders, mestresses de casa...
tenia un objectiu molt clar: treure a la descendència d'un espai
presentat com a font de patiments, treballs durs, incultura,
endarreriment, etc. En uns pobles amb greus dificultats per a accedir
a la cultura, l'oci, la tecnologia, els centres de producció i
consum sempre associats a les àrees metropolitanes o les ciutats
mitjanes; la ideologia, la política i sobretot l'educació promovien
(i encara promouen) un nou paradigma. Els nostres projectes de vida
(projectats per altres que no érem nosaltres) ho encaminaven tot a
sortir de la terra i els pobles i tenir «èxit» amb estudis
superiors i treballs ben remunerats a les ciutats i les seues àrees
d'influència. Ara be: sempre hi havia qui no es considerava
capacitat per tan sols intentar-ho. Sempre hi havia qui havia de
quedar-se per «cavar soques», «vestir sants» o «abeurar oques».
El món rural, la VIDA entesa com les generacions anteriors l'havien
viscuda, quedaria per a la gent «incapacitada» per als estudis, per
a la gent amb poca espenta o capacitat per enfrontar els reptes del
futur.
D'aquesta manera
tot sembla enfilar-se per arribar a la situació actual. Tots els
«astres es combinen i s'alineen» per a què la vida camperola vaja
acabant fossilitzada, marginal, com una mena d'objecte antropològic
d'estudi, interessant per a lingüistes, historiadors, arqueòlegs...
però cada vegada més irreal i menys POSSIBLE.
Amb la pèrdua
d'aquella manera de viure venen les nostàlgies, els folklorismes,
els intents de «recuperació» quasi teatrals d'usos i costums
associades a la vida agrícola.
--------------
I amb tot allò
arriba UNA POSTURA CRÍTICA (prou recent i no gens elaborada a hores
d'ara). Quan un títol superior universitari o una bona capacitació
professional ja no és garantia de bona vida, què? (entenent «bona
vida» com a vida burgesa de ciutat o algun tipus d'estatus que ho
puga permetre: comoditats, accés a la cultura, viatges,
experiències, etc)
En els darrers anys
i amb els darrers canvis socials de tot tipus, aquell model de
pensament que afavoria determinades postures enfront la realitat,
senzillament JA NO S'HI VAL. Ni el sacrifici d'hores de treball dels
progenitors és garantia d'èxit per als seus descendents
(beneficiaris dels guanys d'aquell sacrifici) ni les perspectives
d'una VIDA DIGNA a les ciutats del primer quart del segle XXI estan
garantides.
D'aquesta manera, i
partint d'això que he anomenat «postura crítica» comencen a
sorgir TÍMIDS intents de canvi de paradigma. Entre ells: una sèrie
de moviments que proposen un «retorn a la terra». No són un
moviment estructurat ni ideològicament coherent. Són peces d'un
puzzle que van trencant alguns dogmes del passat. Molt poc a poc, de
manera molt fragmentària, però van fent camí.
Moltes d'aquestes
experiències «neo-rurals» no són producte d'una decisió lliure.
Els problemes derivats d'un liberalisme cada vegada més salvatge, de
les dinàmiques de la competitivitat i la globalització, les
successives crisis del sistema van provocant que en unes ciutats cada
vegada més cares, insostenibles, contaminades, agressives siga
difícil la vida. La VIDA entesa com a projecte personal vital té
moltes mancances en «el rovell de l'ou» del capitalisme: les grans
urbs.
Tornar al poble és
una opció per a qui «mai se n'ha acabat d'anar». Abans apuntava el
sentit patriarcal de la propietat com un dels pilars del sistema que
sustentava la vida agrícola. En un món de PROPIETARIS de la terra
(al País Valencià, majoritàriament el llaurador és «amo de lo
seu») el sistema no s'ha trencat del tot perquè les propietats
familiars (ermes, ruïnoses, cases tancades als pobles, horts no
cultivats) continuen sent «de la família» i sempre es pot rodar la
clau, emblanquinar un mur, desermir un hort i tornar al poble.
Ara be: si la cosa ve fotuda, solament.
D'altra banda,
aquelles persones emigrants que van vendre les propietats als seus
pobles d'origen. Eixes persones que han fet que alguns dels nostres
pobles esdevinguen «ciutats» (vinguts d'altres territoris on el
sistema de repartiment de les terres era diferent, on és més
freqüent viure com a jornalers o on s'han venut les propietats per
cercar «una altra vida» a les ciutats) no tenen la terra i els
pobles més que com a referències sentimentals. El seu hipotètic
retorn no és possible (o no ho és sempre).
Siga com vulga,
deixem una cosa clara:
QUASI NINGÚ TRIA ON
NAIX, ON VIU, ON DESENVOLUPA EL SEU PROJECTE EXISTENCIAL. La llibertat
de fer aquesta o aquella vida està molt condicionada per moltes
circumstàncies (econòmiques en primer lloc, però no solament)
ELEGIR (quan és
possible) SER DE POBLE com a militància i posicionament polític.
Feta una anàlisi
molt torpe de l'estat de les coses, ens trobem en una creuera
de camins:
- si un model es
revela insostenible (el model urbà capitalista) i l'altre és
inviable (el model rural tradicional) aleshores?.
- si no es donen les
condicions d'accessibilitat a les oportunitats, la cultura, la
formació, els bens i serveis més que en les grans àrees
metropolitanes... Haurem d'acceptar que la vida als pobles lligada
(total o parcialment) al conreu de la terra no és possible?
- si els mites
idealitzadors de la vida «pastoril» han caigut i els de les
«ciutats seductores» també, aleshores?.
Bo, la resposta
és senzilla (la vida, no gens): Redefinir ambdós models i fer-los
dependre l'un de l'altre. És a dir:
1. Possibilitar la
lliure elecció. Dotar els pobles i els entorns rurals de tots els
elements que facen viable la vida, els projectes de vida
(comunicacions, tecnologia, serveis bàsics). També crear models de
vida a les ciutats més sostenibles, ecològics, menys agressius. I
SOBRETOT fer possible que es puga triar entre aquestes dues maneres
d'estar i fins i tot de crear-ne de noves.
2. Reforçar les
interdepedències. És a dir: acabar amb els models que fan les
ciutats autosuficients i els pobles irrellevants. No sent així, els
models industrials agroalimentaris, les dinàmiques de relacions
socials, els patrons del capitalisme salvatge acabaran el procés ja
iniciat i, en alguns casos, irreversible: Gent sense territori
amuntegada a les àrees metropolitanes i territori sense gent
abandonat a la seua (mala) sort.
3. Establir mesures
de discriminació positiva i protecció de la part més feble (sens
dubte el món rural).
Un ha nascut a un
poble. L'han criat per anar-sen'n del poble, «progressar»,
abandonar la terra.
I eixe «un»
decideix (si pot) convertir una avinentesa en militància, en lliuta,
en procés revolucionari. Tornar a la terra i als pobles (evidentment
d'unes altres maneres) ha esdevingut una força de xoc contra models
de vida indignes i insostenibles promoguts des dels poders fàctics i
sobrevalorats amb tota una maquinària de propaganda consumista amb
interessos no amagats de benefici econòmic.
Des dels moviments
conservacionistes, ecologistes, feministes, des de totes les lluites
socials s'està demanant, sens dubte «una altra manera de viure».
Fer possibles «altres models» basats en l'autogestió, el
decreixement, el respecte per l'entorn, la capacitat d'autoformació,
etc, etc... Són els reptes de tots aquestos nous models. Ser capaços
de trobar els punts de connexió que facen d'aquest «trencadís»
d'experiències interessants, un MODEL possible per a que puga ésser
escollit lliurement és el repte.
Pau Francesc
Torregrossa i Coloma
Juliol de 2109
