22
de març
I
s'ha mort Miquel de l'Àngel
Ja s'ha acabat l'alegria!
Aquell rascar de guitarres
i les cançons que ell tenia!
Toquen senyal. Ningú no pot anar al soterrar més que dos o tres més acostats... Aquell mal invisible, que encara no se'n va...!
Mai havia tingut les ungles més netes i ben tallades. Mai havia pogut dedicar tant de temps a la seva higiene i a tenir cura de tot això del seu cos. Després de criar sis filles i de passar hores i hores llavant al riu tots aquells brials tan blancs que portaven i els guardapeus, les calces i les camises... Havia procurat que eixiren totes de casa amb els cabells ben pentinats i, si ella portava sempre aquell cap, no era per ser gossa i desendreçada; era perquè elles eren primer. Després de tot eixia poc de casa. Al riu, molts viatges, això si... i ja procurava anar quan trobava que estaria més aïna sola... no volia que la criticaren pel seu aspecte de criada maldestra...
Hui és diferent. Ha posat aigua de roses a la platera i s'ha rentat acuradament mans, cara, també els peus. Ha tret de la caixa un mocador negre preciós: el que va lluir sa mare quan es va casar. La mantellina i uns guants.
Baixa l'escala i amb pas accelerat arriba sola a l'església. Allà està la caixa, l'enterrador amb el barret a les mans i el coll tort, la cunyada, i el sogre... també el rector.
Ja s'ha acabat l'alegria!
Aquell rascar de guitarres
i les cançons que ell tenia!
Toquen senyal. Ningú no pot anar al soterrar més que dos o tres més acostats... Aquell mal invisible, que encara no se'n va...!
Mai havia tingut les ungles més netes i ben tallades. Mai havia pogut dedicar tant de temps a la seva higiene i a tenir cura de tot això del seu cos. Després de criar sis filles i de passar hores i hores llavant al riu tots aquells brials tan blancs que portaven i els guardapeus, les calces i les camises... Havia procurat que eixiren totes de casa amb els cabells ben pentinats i, si ella portava sempre aquell cap, no era per ser gossa i desendreçada; era perquè elles eren primer. Després de tot eixia poc de casa. Al riu, molts viatges, això si... i ja procurava anar quan trobava que estaria més aïna sola... no volia que la criticaren pel seu aspecte de criada maldestra...
Hui és diferent. Ha posat aigua de roses a la platera i s'ha rentat acuradament mans, cara, també els peus. Ha tret de la caixa un mocador negre preciós: el que va lluir sa mare quan es va casar. La mantellina i uns guants.
Baixa l'escala i amb pas accelerat arriba sola a l'església. Allà està la caixa, l'enterrador amb el barret a les mans i el coll tort, la cunyada, i el sogre... també el rector.
Et cum spiritu tuo
No para de plorar... no sap parar.
Un a cada banc del temple, ben separats i amb un mocador tapant la boca. I ella plora com per omplir un toll..
Havia imaginat un bon soterrar, l'església plena a vessar, la gent fent cua per acompanyar-li el sentiment, les xicones al primer banc, com sis cirialots de pura llum torcant-se les llàgrimes amb mocadors de fil brodats... Tot el poble trist per Miquel, tan jove, tan templat, tan estimat!
Molt breu, massa breu... dues o tres pregàries un parenostre i al clot cobert de calç i terra.
Posa aigua a la platera. Es torna a rentar les mans, les galtes, els pits, també els peus. Es lleva les agulles del cap i les pintes i les deixa acaronant-les a la caixeta. Guarda el mocador en son lloc i damunt, el guitarró de Miquel.
Ja s'ha acabat l'alegria!
Aquell rascar de guitarres i les cançons que tenia!
- Dolors, has fet alguna cosa per sopar?
- Si, mare, no patesca...
- Quan passe tot açò anirem totes al cementeri i omplirem un poal de llàgrimes per a regar un roser!
- Si, mare, això farem..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada