Quan tot era buit. Tercer Acte

19 de març. 10,33

El tio Pep "bodega" (el meu avi) era pastor. Un mardà i unes quantes ovelles. Ben grosses, això si.
Era el temps difícil... Si, tot era difícil en aquell temps. I ara! Ve el xiquet després de dues xicones: Maria i Rosalia. Per a elles va triar el nom l'àvia Maria "tendra", per a ell... El nom li'l va triar la guerra!
?El mas de Febreret fita amb el Buitre, finca gran i de senyoretes valencianes. Del trinquet de Cavallers venien a l'estiu amb capellà particular, caixes plenes de robes i mantellines i un ventall de paper pintat a les mans...
- Senyoreta, vosté em deixaria entrar el "ganao" a pasturar dins lo seu?
- Claro que si, Pepe! Y ya veremos cómo lo agradece!.
El germà militar de les senyoretes havia estat afusellat. Un negre negríssim va cobrir la seva vida, els seus faldons i el seu parlar... Es deia Basilio aquell soldat "nacional"...
?- Qué criatura más tierna! ( fill de Maria Tendra, què vols?) Qué nombre le van a poner?

- José, como su padre y Basilio, como su hermano de ustedes, senyoretes!
Elles, grosses com a tudesques, negres com els bumbots, beates i gens generoses, recloses a la finca mentre la guerra avançava, demanaven que els portaren el xiquet de tant en tant per a fer-li festes i donar-li berenar.
El xiquet dormia damunt uns sacs de farina a la cambra. Les flassades i els llits eren per a les xicones i no se'n podien comprar més. Aquell trosset de codonyat de les senyoretes era glòria santa i era sols per a ell...
?Quan li van donar l'instrument va eixir per primera vegada del poble... als moros de Guardamar, si no estic errat... El saxofon es va convertir en un passaport a la llibertat... I amb la llibertat una obsessió: eixir d'aquell mas, d'aquells sacs i no haver de trencar mai més l'esquena davant les senyoretes...
- Senyoreta vaig a casar-me.
- Basilio! Qué alegria nos das! Y quién es la afortunada?
- Matilde, la filla de Quico el barber.
... Es va fer un silenci. La més grossa de les senyoretes es va alçar de la cadira, va eixir i va tancar la porta d'un cop sec. L'altra li va dir:
- No es menester que vuelvas más...
?Amb el que guanyava amb el saxofon li va comprar un regalet a la núvia...
- Xico, quina pressa tenim de casar-nos!
- Jo si que tinc pressa, Matilde. Va, encara que siga de lloguer... i després ja vorem...