18
de març. 10'58
La
taula es va quedar parada... no hi va acudir ningú.
Els plats acarrellats, els gots de vidre, tan nets que havien quedat amb el refregar d'aquell drap de fil tan blanc!.
El vestit de la xiqueta sobre el llit i la corbata penjada d'una barreta del balancí.
El xic de la pastisseria havia decidit desfer en cinquanta-mil trossets totes les coques dolces i els braços de gitano i donar-les als coloms a poc a poc des de la finestra de l'obrador... per anar passant les hores.
La violinista guardava l'instrument dins de l'estoig. No li queden ganes de tocar... frega la fusta vella amb els seus dits llargs i un trosset de tela de vellut. Llueix brillant com un estel i resta mut... Ja tornaran les ganes de fer-lo sonar en frec frenètic i tempo allegro... Però ara...
No es besen, ni tampoc s'abracen. Ni tan sols es podran veure, de moment... Es miren a l'espill mentre es pentinen amb solemnitat i s'imaginen l'un a l'altre acostant-se per darrere i posant els llavis sobre el muscle nu... somrient...
No s'ha parat el temps, ni el planeta. No s'ha parat el sol ni el moure's dels peixets...
S'ha caigut el calendari que penjava d'un clauet rovellat a la cuina i, amb ell, han caigut algunes vanitats i dos o tres plans que semblaven omplir la vida de coses que fan que meresca ser viscuda. Han caigut algunes branques pel fort vent... i cauen les molles dels pastissos al carrer i els pètals de les flors d'albercoquer... Cau alguna llàgrima en veure les flames pasturar un tros de falla i un mocador molt suau frega les galtes...
I el plor es torna sospir i el sospir, rialla i l'hivern que va morint sense remei.
Vindrà l'estiu i menjarem cireres vestides de blanc. Vindran els besos ja veureu...!
Els plats acarrellats, els gots de vidre, tan nets que havien quedat amb el refregar d'aquell drap de fil tan blanc!.
El vestit de la xiqueta sobre el llit i la corbata penjada d'una barreta del balancí.
El xic de la pastisseria havia decidit desfer en cinquanta-mil trossets totes les coques dolces i els braços de gitano i donar-les als coloms a poc a poc des de la finestra de l'obrador... per anar passant les hores.
La violinista guardava l'instrument dins de l'estoig. No li queden ganes de tocar... frega la fusta vella amb els seus dits llargs i un trosset de tela de vellut. Llueix brillant com un estel i resta mut... Ja tornaran les ganes de fer-lo sonar en frec frenètic i tempo allegro... Però ara...
No es besen, ni tampoc s'abracen. Ni tan sols es podran veure, de moment... Es miren a l'espill mentre es pentinen amb solemnitat i s'imaginen l'un a l'altre acostant-se per darrere i posant els llavis sobre el muscle nu... somrient...
No s'ha parat el temps, ni el planeta. No s'ha parat el sol ni el moure's dels peixets...
S'ha caigut el calendari que penjava d'un clauet rovellat a la cuina i, amb ell, han caigut algunes vanitats i dos o tres plans que semblaven omplir la vida de coses que fan que meresca ser viscuda. Han caigut algunes branques pel fort vent... i cauen les molles dels pastissos al carrer i els pètals de les flors d'albercoquer... Cau alguna llàgrima en veure les flames pasturar un tros de falla i un mocador molt suau frega les galtes...
I el plor es torna sospir i el sospir, rialla i l'hivern que va morint sense remei.
Vindrà l'estiu i menjarem cireres vestides de blanc. Vindran els besos ja veureu...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada