Una altra manera de viure (rural)

Algunes coses es trien, d'altres no. De fet, algunes de les que es solen considerar fonamentals no són producte d'una elecció.

Ara be, aquelles coses esdevingudes, no elegides, que «són com són» sense més, poden ser (seria desitjable) objecte d'una elecció lliure posterior, raonada, pensada... Fins i tot poden considerar-se i assumir-se com a «militància», com a objecte d'ACTIVISME.

No tries però pots acabar triant. No t'importa però et pot acabar important.

La lluita camperola i la militància del món rural.

He nascut en una família d'agricultors. Però m'han educat i criat per a deixar de ser agricultor. No sóc un cas únic. Diferents generacions d'homes i dones del món rural a les acaballes del franquisme hem estat educats per «deixar la terra». Se'ns ha ensenyat (a casa, a l'escola, de totes les maneres possibles) que la terra, el poble, allò que s'anomena «per acabar abans» el món rural, és PASSAT.

Eixir del poble, anar a viure a la ciutat, desvincular-se totalment de la terra es considera PROGRESSAR. Amb aquesta mena de «dogma» del progressisme (dogma capitalista per excel·lència junt amb el dogma de la propietat privada) hem estat criades i criats. El sacrifici dels nostres pares i mares: agricultors, ramaders, mestresses de casa... tenia un objectiu molt clar: treure a la descendència d'un espai presentat com a font de patiments, treballs durs, incultura, endarreriment, etc. En uns pobles amb greus dificultats per a accedir a la cultura, l'oci, la tecnologia, els centres de producció i consum sempre associats a les àrees metropolitanes o les ciutats mitjanes; la ideologia, la política i sobretot l'educació promovien (i encara promouen) un nou paradigma. Els nostres projectes de vida (projectats per altres que no érem nosaltres) ho encaminaven tot a sortir de la terra i els pobles i tenir «èxit» amb estudis superiors i treballs ben remunerats a les ciutats i les seues àrees d'influència. Ara be: sempre hi havia qui no es considerava capacitat per tan sols intentar-ho. Sempre hi havia qui havia de quedar-se per «cavar soques», «vestir sants» o «abeurar oques». El món rural, la VIDA entesa com les generacions anteriors l'havien viscuda, quedaria per a la gent «incapacitada» per als estudis, per a la gent amb poca espenta o capacitat per enfrontar els reptes del futur.

D'aquesta manera tot sembla enfilar-se per arribar a la situació actual. Tots els «astres es combinen i s'alineen» per a què la vida camperola vaja acabant fossilitzada, marginal, com una mena d'objecte antropològic d'estudi, interessant per a lingüistes, historiadors, arqueòlegs... però cada vegada més irreal i menys POSSIBLE.

Amb la pèrdua d'aquella manera de viure venen les nostàlgies, els folklorismes, els intents de «recuperació» quasi teatrals d'usos i costums associades a la vida agrícola.

--------------

I amb tot allò arriba UNA POSTURA CRÍTICA (prou recent i no gens elaborada a hores d'ara). Quan un títol superior universitari o una bona capacitació professional ja no és garantia de bona vida, què? (entenent «bona vida» com a vida burgesa de ciutat o algun tipus d'estatus que ho puga permetre: comoditats, accés a la cultura, viatges, experiències, etc)

En els darrers anys i amb els darrers canvis socials de tot tipus, aquell model de pensament que afavoria determinades postures enfront la realitat, senzillament JA NO S'HI VAL. Ni el sacrifici d'hores de treball dels progenitors és garantia d'èxit per als seus descendents (beneficiaris dels guanys d'aquell sacrifici) ni les perspectives d'una VIDA DIGNA a les ciutats del primer quart del segle XXI estan garantides.

D'aquesta manera, i partint d'això que he anomenat «postura crítica» comencen a sorgir TÍMIDS intents de canvi de paradigma. Entre ells: una sèrie de moviments que proposen un «retorn a la terra». No són un moviment estructurat ni ideològicament coherent. Són peces d'un puzzle que van trencant alguns dogmes del passat. Molt poc a poc, de manera molt fragmentària, però van fent camí.

Moltes d'aquestes experiències «neo-rurals» no són producte d'una decisió lliure. Els problemes derivats d'un liberalisme cada vegada més salvatge, de les dinàmiques de la competitivitat i la globalització, les successives crisis del sistema van provocant que en unes ciutats cada vegada més cares, insostenibles, contaminades, agressives siga difícil la vida. La VIDA entesa com a projecte personal vital té moltes mancances en «el rovell de l'ou» del capitalisme: les grans urbs.

Tornar al poble és una opció per a qui «mai se n'ha acabat d'anar». Abans apuntava el sentit patriarcal de la propietat com un dels pilars del sistema que sustentava la vida agrícola. En un món de PROPIETARIS de la terra (al País Valencià, majoritàriament el llaurador és «amo de lo seu») el sistema no s'ha trencat del tot perquè les propietats familiars (ermes, ruïnoses, cases tancades als pobles, horts no cultivats) continuen sent «de la família» i sempre es pot rodar la clau, emblanquinar un mur, desermir un hort i tornar al poble. Ara be: si la cosa ve fotuda, solament.

D'altra banda, aquelles persones emigrants que van vendre les propietats als seus pobles d'origen. Eixes persones que han fet que alguns dels nostres pobles esdevinguen «ciutats» (vinguts d'altres territoris on el sistema de repartiment de les terres era diferent, on és més freqüent viure com a jornalers o on s'han venut les propietats per cercar «una altra vida» a les ciutats) no tenen la terra i els pobles més que com a referències sentimentals. El seu hipotètic retorn no és possible (o no ho és sempre).

Siga com vulga, deixem una cosa clara:

QUASI NINGÚ TRIA ON NAIX, ON VIU, ON DESENVOLUPA EL SEU PROJECTE EXISTENCIAL. La llibertat de fer aquesta o aquella vida està molt condicionada per moltes circumstàncies (econòmiques en primer lloc, però no solament)

ELEGIR (quan és possible) SER DE POBLE com a militància i posicionament polític.

Feta una anàlisi molt torpe de l'estat de les coses, ens trobem en una creuera de camins:

- si un model es revela insostenible (el model urbà capitalista) i l'altre és inviable (el model rural tradicional) aleshores?.

- si no es donen les condicions d'accessibilitat a les oportunitats, la cultura, la formació, els bens i serveis més que en les grans àrees metropolitanes... Haurem d'acceptar que la vida als pobles lligada (total o parcialment) al conreu de la terra no és possible?

- si els mites idealitzadors de la vida «pastoril» han caigut i els de les «ciutats seductores» també, aleshores?.

Bo, la resposta és senzilla (la vida, no gens): Redefinir ambdós models i fer-los dependre l'un de l'altre. És a dir:

1. Possibilitar la lliure elecció. Dotar els pobles i els entorns rurals de tots els elements que facen viable la vida, els projectes de vida (comunicacions, tecnologia, serveis bàsics). També crear models de vida a les ciutats més sostenibles, ecològics, menys agressius. I SOBRETOT fer possible que es puga triar entre aquestes dues maneres d'estar i fins i tot de crear-ne de noves.

2. Reforçar les interdepedències. És a dir: acabar amb els models que fan les ciutats autosuficients i els pobles irrellevants. No sent així, els models industrials agroalimentaris, les dinàmiques de relacions socials, els patrons del capitalisme salvatge acabaran el procés ja iniciat i, en alguns casos, irreversible: Gent sense territori amuntegada a les àrees metropolitanes i territori sense gent abandonat a la seua (mala) sort.

3. Establir mesures de discriminació positiva i protecció de la part més feble (sens dubte el món rural).

Un ha nascut a un poble. L'han criat per anar-sen'n del poble, «progressar», abandonar la terra.

I eixe «un» decideix (si pot) convertir una avinentesa en militància, en lliuta, en procés revolucionari. Tornar a la terra i als pobles (evidentment d'unes altres maneres) ha esdevingut una força de xoc contra models de vida indignes i insostenibles promoguts des dels poders fàctics i sobrevalorats amb tota una maquinària de propaganda consumista amb interessos no amagats de benefici econòmic.

Des dels moviments conservacionistes, ecologistes, feministes, des de totes les lluites socials s'està demanant, sens dubte «una altra manera de viure». Fer possibles «altres models» basats en l'autogestió, el decreixement, el respecte per l'entorn, la capacitat d'autoformació, etc, etc... Són els reptes de tots aquestos nous models. Ser capaços de trobar els punts de connexió que facen d'aquest «trencadís» d'experiències interessants, un MODEL possible per a que puga ésser escollit lliurement és el repte.

Pau Francesc Torregrossa i Coloma

Juliol de 2109