DOMINUS MERDAE

El sermó feia son, molta son.

I passava fam, més que un lladre.

Assegut a una vella cadira de boga a les darreres fileres, prop de l'altar de sant Josep feia com que escoltava, però no escoltava més que els crits dels seus budells.

Fam i gana, molta gana.

Un colom s'ha enfilat sota les voltes per un vidre trencat.

No hi ha diners per a posar bastides i arreglar els finestrals. La guerra ho ha esbadocat tot.

El colomet parrupeja i camina per damunt les cornises.

I ell el mira i no pensa altra cosa: -avui dinarem arrós amb colom.

S'enfila escales amunt pel campanar i entra en el cor. Ningú el veu.

Se'n puja dalt la cornisa i s'arronsa poc a poc. Perill de mort.

I el colomet pega botets. Ara, ara s'aquieta.

La veu del rector, senyor capellà, es posa greu i ara crida. El colom s'allunya.

Més risc, cornisa avant. Com una serp, com un soldat, com un foll allà dalt, sota les voltes de l'església.

Acaba el sermó.

El colom queda quiet, completament quiet.

Arrós amb colom...

un silenci absolut. -Reflexioneu, ànimes pecadores.

Fam, molta fam. La guerra, ja se sap.

Pols, guerra, fam, silenci, pecats.

Arrós amb colom.

-Dominus vobiiiiiiiiscum!...

Ho ha dit matant el silenci sagrat. Ho ha dit tan fort que el colominet s'ha espantat i ha revolat a l'altra banda del temple.

-DOMINUS MERDAE... desgraciat del rector... que si no és per vostè, l'agafe el colom, mecaguenjudes!!!

Arrós amb ceba. Aigua, pa dur, llàgrimes amb pols.

-Et cum spiritu tuo. Què difícil és viure, collons!

La culpa

La culpa, la culpa, la gran culpa.

Arriba un dia que tot el que passa, ens passa. Tot allò que fem o ens fan. Tot el que pensem o sentim es tracta d'explicar des del concepte de culpa.

No vull explicar les arrels culturals del concepte en si mateix. El dret romà i tot el seu artifici lingüístic han amerat la nostra vida de persones mediterrànies. I gastem conceptes jurídics fins i tot per explicar els afectes i els sentiments. Les religions que per aqui han plantat tenda (jueus, cristians i musulmans), les normes i lleis, els llibres de costums i els preceptes, les formes de govern i d'organització social i judicial. Tot això i moltes més coses ens han acostumat a fer camí emprant paraules que, tretes de son context, no han fet més que complicar-nos la vida.

Una vegada algú va definir un feixista dient: "aquell que et veu, et mira, et torna a mirar i et fa sentir pecador".

Jutjar com a feina quotidiana. Sentenciar, qualificar i "fer sentir" (la major part de les vegades, malament) a qui amb nosaltres conviu. Redempció, pena, culpa, delicte, pecat, penediment. Doblegar la voluntat a allò que se suposa és socialment correcte o patir les punxegades d'una consciència sotmesa a la creu pesada de l'acceptació dels altres.

I tota una sèrie de paraules condemnades al racó de les teranyines: desitjar, gaudir...

Un cos nu revestit de ferro i cuir. Per protegir-se de la mirada del jutge (que són/som tots). Un rostre exercitat a posar el gest correcte, adient. Fent tot el temps el que cal, el que s'espera de nosaltres. O be el contrari, absolutament el contrari del que hauria de considerar-se bo i acceptable, per pur gest d'escandalitzar, de fer veure que no s'és com tots, que no es vol seguir lideratges d'opinió o d'acció. 

Pensaments, paraules, obres i omissions. Culpa, culpa, gran culpa. I pel carrer de l'amargura a l'escarni públic, a que les mirades jutgen i sentencien a mort el cos nu i humiliat. I unes lletres explicatives sobre el cap: aquest mereix això per aquest o aquell motiu. Mereix la mort o la vida segons s'haja ajustat o no a allò que la gentada ignorant i bròfega considere.

I sentim dir i diem: - ho mereixes. - la culpa és teva. I darrere tot un discurs "justificador" de la injustícia radical d'haver-nos de sotmetre si volem viure sense patir, sense que ens miren i remiren i ens facen sentir brossa, gentola, marginals, diferents.

Mitja vida fabricant la cuirassa, el casc i l'espasa per defensar-nos. I mitja vida per treure'ns-ho tot del damunt per tornar a la nostra nuesa natural, la del principi. Aprenent a ser com tots per conviure, a fer el que tots fan per ésser "normal" (de norma, ja saps) per a desprès deixar de banda tota la carrega de la culpa. La que ens han penjat al muscle i la que nosaltres mateixos hem alimentat durant anys que semblen segles, de tant que han arrelat dins nostre.

I ve un dia que s'obre el cel i cau la llosa de la tomba. I la paraula "culpa" ocupa el seu lloc, el darrer dels llocs en el camp semàntic de l'afectivitat. Fins i tot desapareix. I un s'agafa a si mateix com un nadó que plora, i li canta a l'infant una bella cançó de bressol i dorm en pau, sense cap culpa de res, pobre innocent. Aleshores, és bon moment per reprendre tot de nou i començar a créixer renovellat, sense dur al coll cap sentència que explique el que no hem sabut o pogut fer be abans. I callen les veus que ens volien crucificar i que s'omplien de goig en veure la sang regalimar pel nostre cos. Callen o no, però ja no ens importa. Perquè la culpa s'ha canviat en llibertat.

Hauran de veure el cos nu, escàndol dels correctes ciutadans, i callar. Perquè com va dir Ponç Pilat escoltant de quantes coses l'acusaven, el sentenciaven i el jutjaven (El Crist): - Jo no trobe cap culpa en aquest home.

Jo tampoc en trobe cap de culpa, gran culpa, maleïda culpa. I no la trobe perquè ja no la busque. Visca cadascú com puga, que això ja és prou treball.

VOTA I CALLA?

“Ells dubten i es lamenten i, algunes vegades, supliquen; però no fan res seriosament i que tingui efecte. Esperaran, ben disposats, que altres posen remei al mal, per tal que ells no hagin de pensar durant gaire temps més. Com a màxim, dipositaran només un simple vot, li faran un lleu signe d’aprovació i li desitjaran sort.”  (La desobediència civil. P.13. Henry David Thoreau)

Un nou temps començava. Ha mort el Dictador i la força d’una gent oprimida, exiliada, compromesa en la clandestinitat, callada per por comença a crear un nou temps, un nou “artefacte polític” per encarar el futur. DEMOCRÀCIA diuen que diuen que es diu.

“La votació és un tipus de joc d’atzar, com les dames o el backgammon, amb un suau matís moral (...) Fins i tot si es vota pel que és correcte no s’està fent res per aconseguir-ho. És només un acte d’expressar dèbilment als homes el teu desig de que s’imposi. Un home savi no deixarà el bé a la sort de l’atzar, ni desitjarà que s’imposi al poder de la majoria. Hi ha, però, poca virtut en l’acció de les masses. Quan la majoria finalment voti per l’abolició de l’esclavitud, serà perquè són indiferents a l’esclavitud, o perquè queda molt poca esclavitud perquè es necessitin vots per abolir-la.”(Id. p.13)

Esperant, sempre esperant per votar a veure si a la propera bescanvia la cosa. Un vot, quatre anys, un altre, quatre més. Entre queixes i injustícies viscudes en carn pròpia o aliena, s’ha d’esperar a votar, a que vinguin les eleccions, que “seran quan han de ser”.

És poc això de votar. Molt poc, quasi res. Deixar que les coses passin com han de passar, marcar la meva opció i acceptar l’esdevenidor.

Ningú està cridat a fer de la seva vida una lluita inútil contra la majoria (tantes vegades consagradora de les injustícies i les coses més terribles). Ningú ha de fer del seu curt espai de temps disponible vital una mena de guerra contra tot i tots. Sense mitjans, en solitari, pegant-se cabotades contra el murs, sense interlocutors que escolten ni mitjans que difonguin. Per això SUMAR-SE a un projecte col·lectiu, COMPROMETRE’S, donar de si mateix el que bonament es pot, li dóna al vot un “pedigree”.

Si, jo vote, tots ho fem (bo, alguns ni això), però a més, no espere que les figues caiguen madures en la meva ma amb paciència de sant o conformació de present. Jo vote i vaig i vinc i escric i dic i reuneixo gent. Parlem i dibuixem projectes i escrivim cartes, pintem pancartes i expliquem i difonem, tractem de convèncer i ens expressem. I  discutim, dialoguem i fem broma o ens entossudim. I llegim, llegeixo i diem, dic. Em propose per a la llista de candidats i pregunte i escolte i faig palesa la meva llibertat. Em queixo i denuncie. Faig valdre els verbs, substàncies que han de fer que el be, la veritat, el que és just i admirable acabe imposant-se i canviant-ho tot.

No vull que un trist atzar perpetue esclavatges i situacions que fan de la vida de tanta gent un atzucac. No em quede tranquil si no acabe dient com aquell: “a veure si puc deixar-me açò una mica millor de com m’ho he trobat”. No, no és ambiciós, ni em faré ric així, ni m’apunte al partit dels qui no volen canviar res; perquè si canvia, els seus privilegis ancestrals podien acabar en “repartir, compartir, igualar”...

I tampoc vull esperar a que el pas de les hores digui la seva i la justícia divina al final dels temps faci el que no ha estat capaç de fer la manca de justícia humana. No vull esperar més, ni vull que ens ho enllesteixin ells. Que m’agrada més “fer-ho que manar-ho a fer”.

I no em tornes a preguntar per què m’he compromès políticament, com si fos jo el rar. Que el que em sembla més trist és que tu, si no se t’oblida o tens millor pla per al dia de les eleccions (que ja se que t’ha passat alguna vegada), vas a votar i PROU. A queixar-te quatre anys més. És rar això, si... Si provares a participar, a proposar, a dir i a discrepar, a aportar i construir... Igual t’agradava més que solament gemegar.

Cendra

Poals de ferro plens de cendra que s'ha de treure de casa en rompre el dia. Algú matina més que els altres. Escombra la llar i treu la cendra al carrer. Agafa gèlides branques i prepara el foc per a què la casa comence a estar calenta quan el despertador arranque a desfer somnis i desvetllar cossos sepultats sota les flassades.

És un sacrifici matinar més que ningú i sentir la fredor dels matins d'hivern. Trencar amb els peus algun bassal de gel i rascar un misto per botar foc a la pinotxa. Un sacrifici que paga la pena quan els dits s'escalfen abraçant una tassa de sopes de pa, olorant el cafè acabat de fer que encara bull dins l'olla.

El silenci encara. Perquè tot s'ha fet a les palpentes, sense fer soroll, sense despertar ningú de casa. El pollastre s'ha desvetllat primer, però eixe no compta, té la son lleugera. I el forner se'n va a dormir mentre la dona ja posa el pa del dia als esquellers i les bambes a l'aparador. Prompte pujarà la persiana del forn i començaran a saludar amb la veu tèbia encara i els ulls mig tancats. Li demanaran una coqueta o dues barres, un pa rodó o un rotllet de quart. Com ànimes que porguen el pecats en el fred del matinar baixen la costera i tornaran redimits a casa amb el pa acabat de coure.

La cendra calenta del forn amaga encara alguna brasa i l'abrigall de la calor d'aquella estança convoca les ànimes matineres, per devoció o obligació.

No troben conhort més que a l'escalf de l'estufa ardent. I així, la carn retornada a la seva temperatura, ja s'animen a fer besos i salutacions.

El sol no desfà encara la crosta gelada de les basses i llavadors, ni el gebre ni la rosada. L'alè és un fum que busca un altre alè i els llençols encara fan esguard de la calor de cossos lents que trontollen  amb tot sense dir res.

- Què ganes tinc que s'acabe l'hivern!. Diu la dona que pua aigua freda de la font major entre dos clarors, tan matinera. Les gotes d'aigua li han banyat el davantal i torna amb les mans com les cadenes del pou cap a casa, a tirar un tronc al foc per a que atie i faça la seva feina com cal. Les quatre potes juntes vora el foc fins que s'eixuguen els faldons i els dits deixen de cruixir com sarments secs.

Cendra que es gela a poc a poc a la terrassa.

I al capvespre, sota el plugim de la boira que pixa i banya els cabells, anirà costera amunt a posar-se la cendra a l’església. La fredor del marbre i de les paraules del rector. Les mans no gosen eixir del cau de les butxaques ni per senyar-se i els peus arrufats dins les sabates de mudar. Abrics negres, cabells grisos, grisor de cendra sobre el front ple de solcs.

I en acabar, de nou la llar, torrant alls entre les brases. Els peus sobre la cendra calenta i dos ous durs per sopar. Tot guarnit amb molles de bacallà torrat, esgarrat amb els dits que venien de fer el senyal de la creu aterrits.

La cendra farà un dibuixet en els llençols blancs i freds en acostar el rostre al coixí. Demà, en alçar-se i veure entrar un raig de llum pel finestró, se n'adonarà i portarà la taca al llavador gelat vora la font. Fregant be per retornar-li la blancor més blanca. En rompre el dia, al dematí, quan s’alce la persiana del forn, ja tindrà la roba rentada, la llar encesa i les sopes de pa al banc de la cuina.

I veurà la flor dels ametlers on és la corda d’estendre la roba. Les mirarà be i tornarà a dir, segurament:

-Què ganes tinc que s’acabe l’hivern!.

    

MORT a la impremta

Escrivien amb un bastonet sobre fang tendre, o sobre fulles de papir o fulls preparats amb cuiro. Escrivíem i contàvem coses. Coses de poderosos cavallers i batalles, coses de la vida i la mort. Il·lustràvem els escrits amb bells dibuixos i imatges que solament podien contemplar uns pocs ulls, els ulls dels qui tenien accés a la cultura: monjos, bisbes i senyors de castells forts i espases llargues, comerciants de sedes fines i joves deixebles d’un o d’altre mestre de saviesa.

I en el món dels invents algú composa un artefacte per fer còpies i més còpies d’escrits nous i vells: LA IMPREMTA. I els arbres pagaran amb la vida per fabricar més i més paper, que no hi haurà mai prou per fer milers de milions de còpies que arriben de part a part del món. Bon invent, sens dubte, per a alguns, el millor i més revolucionari dels temps moderns.

Ara podrem copiar i difondre les més belles poesies, i els més infectes pensaments. Podrem llegir ben fàcilment tot allò que sigui imprès. I les idees de Lutero i de Marx, d’Einstein o Rousseau podran recórrer el món traduïdes o traïdes de llibreria en llibreria, de ma en ma, omplint-se de pols a les prestatgeries o encenent fogueres. Proclames, fullets, pamflets o revistes. Cartells, paràgrafs i oracions devotes... I amb les bones idees i els grans pensaments criats en passejos romàntics per boscos de somni, també trobarem ben fàcilment llibres i llibrets escrits a cop d’injúria, maledicència i odi per la humanitat. Els cucs podrits de cranis com el de Hitler o la brossa argüida per éssers dominadors i les idees parides vora les brases de llibres prohibits.

Un invent més, tal vegada... sens dubte, mare de la universalització de l’accés a “les coses escrites” (que no és el mateix que la cultura). Ara puc, si vull, llegir i llegir i acumular pels racons de casa fulls i més fulls impresos plens de paraules. Solament jo decidiré quines paraules vull beneir i quines maleir... quins camps vull llaurar i quins deixar lloma. Això, aproximadament seria “l’esperit crític”, que m’ajudarà a escollir. No vull llistes de llibres prohibits, ni recomanats, no vull fulls seleccionats per qui troba tenir bon criteri. Vull que tot estiga imprès i triar, solament això.

Fou el Rector del poble qui va fer la tria de llibres a ca l’Alonso Quijano (més conegut com el Quixot). Ell va decidir quines coses eren bones per cremar i quines per guardar. O foren mans enguantades en cuir negre les què botaren foc a tantes biblioteques. O mans amb randes judicials (punyetes de Jutge, vaja) les que signen per ordenar il·legalitzar un diari o una revista. Són mans de Ministre les que tanquen en un calaix un informe amb el segell de “secret oficial”, i mans de banquer les que posen els diners per mantenir oberts diaris que diuen el que ells volen que es diga, i que difonen el que ells volen que es difonga... “Qui paga mana” i qui creu tenir la veritat absoluta ens la imposa.

Gener de 2015. Dos terroristes que havien matat a trets uns humoristes gràfics, gent que portava a la “màquina d’imprimir” allò que els venia de gust; ara romanen en una nau d’una empresa d’impressors, envoltats d’un exèrcit i centenars de policies. Són morts a trets... entre capses plenes de fulls en blanc i papers impresos. Els infants d’una escoleta propera surten per fi i són agafats de les mans per soldats i policies. Els seus pares alenen tranquils.

I els ingenus com jo mateix, que creiem amb fermesa en la llibertat i en el poder de l’educació, seguirem treballant per ajudar a formar l’esperit crític, eixa arma interior que ens farà saber triar, entre totes les coses que passen per les rodes negres d’imprimir, les que ens fan millors, més humans, més bons, amb la llum clara i serena de la LLIBERTAT. 

A CAL TERRISSER... cantant, recitant, ballant...

SELECCIÓ DE TEXTOS PER A L'ESPECTACLE "A CAL TERRISSER"
ACTUACIÓ AL CERCLE INDUSTRIAL D’ALCOI
19.00 h. 16/NOV/2014
AMB EL GRUP DE DANSES SANT JORDI

1.
(veu primera)
La força de l’aigua. Els molins. Aigua, terra, fang…
A la vora d’un riu es fa gran un Poble. Un riu, dos tres. Salt, toll, molinar.
Terra i aigua, fang.
Des de temps fora memòria: fang.
Gibrells, Cossis, plateres i plats. Cànters I gerres, Cossiols. Aixovar de princesa pobra, de deessa de la serra.
Teula i teulada, rajols…
Aigua, serra, fang.
A la vora del riu creix el poble vell i nou. Indústria del fang, de l’argila que gira i gira lentament

 

2.
La cobla del llaurador
és d'un ritme de peresa.
Aigua de cànter de fang
a cada moment l'ofega
i hi ha un brunzir de vespers
en la ferrada parella.
Quina fecunda suor!
Quina olor d'aspra rosella! (...)
        Trill joiós de juliol
ressona a l'esplai de l'era.

(de la cançó de Mariola 
de Joan Valls)

3.
Varen pensar-me
uns savis dits la forma
que sóc i guarde.
Ben endinsada
en fang, en bronze, puge,
claror d'idea,
per les arrels més fosques
al gran esclat del somni.
Velers d'aranyes
solque graons d'escuma.
Mans, esguardeu-vos
dins el treball, com fràgils
vidres dringats per l'aire.
De guix, de bronze,
de fang, de terra cuita:
precises formes,
guany del combat amb l'àngel,
rebel•lia, domini.

Mira'm i digues
si no sóc acabada
com em volien
guies subtils del noble
origen de la forma.  (Formes i Paraules. Ovidi Montllor)

.

4.
(una veu “a capella” canta mentre comença a pintar-se sobre el fons de l’escenari amb fang la figura de la Deessa mare de la serreta)

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

(fragment. Raimon- Salvador Espriu)

5. (veu primera)
 Sempre al bell mig, opulent, com un cànter,
regalimant, com pels porus de fang,
una humitat, una fecunditat.

És el passat, el present i el futur.
És el colom i l'argila materna.

Com la rabent gavina que s'esmuny
voldria dir uns mots de confiança
ara que els vents ens són força contraris,
per tot l'espai i l'any: voldria dir,
ara i ací, com el futur és vostre.
El pastareu, com si fos humil fang,
i esdevindrà, temps endavant, el vostre.
Vostre futur, allò que més importa.
(del mural del País Valencià. Vicent Andrés Estellés)

6.
(veu segona)
Molta cura...,
sense pressa i amb tacte pausat;
la feina és ben feta i el moment s’ho val!
Si em surt esguerrada, no serà normal,
l’hauré espifiat!
Això té el seu temps i un procés molt llarg.
-Tu,
de granit a argila molta,
has passat pel sedàs;
més tard,
pastada i moldejada,
al forn (com cal), et couràs!
Sinó me la jugues,
seràs una peça bona...,
segur que ho seràs
(passada una estona)!
Faig el meu ofici i m’ho diu el nas!


Del passat al futur: ets la realitat;
quan estiguis cuita... ja s’haurà acabat.
Res serà perdut.
Tot serà guanyat!
(El terrissaire - Josep Vendrell i Torres)

Carta a David amb motiu de l'Aplec Pel Territori. La Torre de les Maçanes, octubre de 2014

Algunes vegades, amic DAVID MALLOL, passen coses que són UN MISTERI. No un misteri en el sentit que li donaria la gent que gaudeix amb allò que en diuen paranormal. No misteri en sentit de “cosa oculta”, difícil d’explicar, fins i tot irracional. MISTERI COM ÉS EL MISTERI D’ELX; una cosa meravellosa que es veu, es viu: un cel que s’obre i plou or, un àngel que baixa amb una branca de palmera, unes veus d’home que canten i un cor que batega emocionat...

AIXÍ HA ESTAT EL MISTERI QUE HE VISCUT AQUEST CAP DE SETMANA A L’APLEC PEL TERRITORI AL MEU POBLET... una experiència que solament vivint-la es podria explicar. He viscut moltes coses, totes bones, boniques... però una sensació de que estaves ací, amb mi, ha amerat de goig cada activitat, cada moment, cada paraula.

Molts amics i amigues. Dels que sempre han fet via amb mi, dels nous que la vida m’ha regalat. Alguns per casa altres pel carrer. Organitzant, treballant, gaudint. T’havies apuntat com assistent, tal volta de manera intencional, en un gest d’aquells que signifiquen molt: tant de bo la parada del metro de Barcelona que tens més propera, et portés cap al sud en un moment; que fos cosa de dues o tres parades més al sud del teu barri barceloní.

Si, estaria be. A tocar de mans, entre la gent, sota els xops al riu dinant amb nosaltres, passejant a la serra amb el Daniel Climent, un savi dels nostres que sap com ha de dir-ho tot per fer silenci dins el nostre cervell. Fen-te un cafè amb nosaltres amb el Joan Baldoví (quin gran home aquest!). A la plaça mirant com Anna i jo parlavem a un poble alegre i combatiu format de gent de tants poblets petits del migjorn valencià. Rient amb l’Eugeni Alemany. Escoltant el clam de la dolçaina i esclatant de goig. I a la nit. Al pati de l’escoleta del poble veient com moltes d’aquelles i aquells que he tingut com alumnes a la classe, ballaven feliços – ja adolescents- al ritme de músiques arrelades, nostres, en la nostra llengua... al mateix pati on el mestre Pau, anys abans, els contava històries velles i noves per tractar d’ensenyar-los a pensar, a canviar les coses...

I l’essència del misteri és aquesta: que estaves, ho se, ho he vist. T’he vist somriure entre la gent que s’estima la nostra terra, a vora meu, a la vora de tots nosaltres.

“Oh, poder de l’Alt Imperi,

Senyor de tots los creats!.

Cert és aquest gran misteri

Ser ací tots ajustats.” (del Ternari del Misteri d’Elx)

A Raül Seguí, Dimas, Joan i Julio, Isa, Josep i Vicent, Joan Àngel, Dani, Merce, Anna, Llorenç, Vicent, Maricarmen, les meves tres germanes meravelloses, Mariano i tants altres que la vida m'ha regalat... i DAVID MALLOL. GRÀCIES, BEN ESTIMATS.

Assaig

Es van citar a la plaça del mercat vell. Allà, a hores fosques, no massa tard que és diumenge i demà s'ha de matinar. 

No, les claus, no trobes les claus del local d'assaig del grup de teatre. Han amanegut finalment, sempre les perds... Ai, eixe cabet!.

Trona lluny, el cel està preciós, tant com el seu bescoll, com les seues natges, com el seu somriure, com els muscles i dits.

Un bes, no millor dos, tres... Al mig del carrer, on miren les veïnes i aparquen els senyors advocats, fadrins i casats, vells i velles: ...Pareu les orelles que ens anem a besar... Una dues, tres vegades més.

Vol fer-li l'amor damunt l'escenari. A la sala de l'assaig on va cada setmana a fer d'home templat, seriós, ben plantat. Sempre li donen els mateixos papers, és tan elegant...

La tèbia llum del fanal il·lumina la perfecta forma de la seva cadera, del seu cos. Plantat al mig d'una sala buida. Es miren, es beuen, es treuen el suc de dins de les ninetes. 

I els dits comencen a fer el seu camí, suaument, tendrament. I es tornen branques verdes d'un arbre jove. No, no és massa tard per desitjar fins que els gemecs retronen en la sala sense mobles. No és massa jove ni massa vell, ni molt tendre, ni molt salvatge. És com és, va com va. 

Ballen nus una dansa d'ofegs i gotes de suor. Acte primer, segon, tercer... 

El teló no hi és. No cal en una sala d'assaig.

El peu, el pit, el melic...

I els dits fan ben be el seu camí. Un camí que travessa muralles, puja esglaons i baixa costeres i muntanyes de pell i saliva. 

Ai, la seva aroma!. -M'has tirat a faltar?. -Ni t'imagines com...!.

I la boca s'obre i es tanca del tot la nit. Canta un ocell i el vent acarona les floretes del carrer.

En uns minuts hi ha assaig. La sala s'omplirà de veus i cridòries; i unes i d'altres trepitjaran en el sol de terra de les seves passions, la simfonia secreta d'abraços i mirades. Han fet l'amor a l'escenari, d'amagat, entre les ombres, Amb la sola calor que tot ho crema quan es miren.

La roba torna a cobrir-los i repassen l'espai buit per no oblidar cap cosa...

No, les claus, no trobes les claus del local d'assaig. Al pany, estan al pany, no passes pena.

Perquè ets tan bonic?, tan ben plantat?. Com un arbre de branques tendres, com un petit ocell.

Acte tercer, segon, primer. No hi ha teló... Dos besos, tres al mig d'una plaça que ara és centre del món.

Parlem...

Pensarè en tu...

Farè per trobar un poc de temps, que vaig molt ocupat...

Besa'm. Va, vés que és tard...

Tens les claus?.  

Valencianes i valencians... a l'altra banda del barranc

Estimem la nostra terra...i no està en venda...!

Aquest fou el lema escollit per la gent que ha defensat amb els colzes, les mans i el cor, un petit fragment del meu País Valencià durant 10 anys de lluita a la Coordinadora d'Estudis Eòlics del Comtat.

L'altre dia, mentre dinavem junts en una més que calorosa jornada de reflexió i germanor a Benilloba (preparant juntes els actes de celebració d'aniversaris de la Colla El Rentonar i la CEEC), discutíem un poc sobre el verb i cadascuna de les paraules d'aquell lema que va parar la Central Eòlica de la Serra d'Alfaro, a la Vall de Seta.

Avuí, una vegada més, passejant per la xarxa, en trobe una il·lustració que em punxa el cor... perquè ens hem acordat que és amb el cor amb allò que ESTIMEM... Si, ja se, un ximple dibuixet per fer gràcia en un diari que còrre de ma en ma per facebooks i tuitters, no s'ha de fer massa cas... Però m'ha fotut, perquè aquelles i aquells que portem, portavem i portarem avant projectes en defensa del nostre poble i terra, del nostre País Valencià, no som LA COLLA DE LLADRES MALPARITS que ens han portat a nivells de fama mundial en corrupció, desbalafiament i desfeta. NOSALTRES SOM LA COMUNITAT HUMANA, ells són uns quants botiflers que han pervertit les nostres institucions d'autogovern i les han convertides en un femer. NOSALTRES SOM EL POBLE VALENCIÀ, i tenim el deshonor d'haver atorgat com a poble, la confiança democràticament expressada a les urnes a la colla de "SINVERGÜENSES" (que en diem popularment) més fotografiada dels darrers temps.

Ja és cridaner com el dibuixet continua "dividint en tres trocets" (Províncies) el territori del PaísValencià. També ho és com s'ha instal·lat el concepte "Comunitat" (que és un grup de persones) com a substitut de País (que es refereix al territori). Però tot això són efectes dels estatuts d'autonomia aprovats i pastats amb fang i gintònics pel PPPSOE i de la colla d'ignorants que els hi haurien assessorat per a aquelles finalitats seves; fer-se amb els escons i desbotifarrar-nos-ho tot.

Si, jo, com tantes i tants "M'ESTIME MOLT EL MEU PAÍS", sense romanticismes, sense dir-ho amb un quadre de Sorolla com a rerefons de la imatge. Me l'estime i els meus fets ja en parlen prou d'això... no m'agrada passar-me la vida dient-ho i tornant-ho a repetir.

I per això em pega tort que acabe convertit en el paradigma de la brutícia dels mals governants, en exemple de mala gestió, de silencis servils, d'indignitats de tota mena. 

ÉS TAN FÀCIL COM USAR LES PARAULES BE, en aquesta tontera de gentola que no ha llegit res més que el prospecte de les aspirines en tota la seva vida, gentola que publica als diaris, a les xarxes socials, donant rigor de marbre a les seves paraules INCORRECTES... PERQUÈ LA TERRA I LA GENT DEL PAÍS VALENCIÀ...TOTS NOSALTRES, NO SOM UNA COL·LECCIÓ DE LLADRES BOTIFLERS QUE HAURÍEM DE DESFILAR PELS JUTJATS en una cua eterna que no tinguera final i que tapara el sol... NI SOM "la tierra de las flores, la luz y el amor" ni som una mena de cadena humana d'homes i dones emmanillats i sota sospita permament.

NOMÈS UNS QUANTS... i ben be serà que comencen a passar per la presó o per la vergonya (si és que saben això que és)...

Que visc en una terra mediterrània on s'aprecia més ser "espavilat" que "docte", "sabudet" que "intel·ligent"... això ja ho sabia. Que he de conviure amb gent, gentola, persones i personatges, també formava part de la història de ser i estar valencià... Però em negue a seure en la mateixa taula que Camps, Fabra, Milagrosa,Cotino, Sapalana, Gonzalez Pons, Rita, i la panxa sa mare... Em negue a fer "comunitat" de veïns amb aquest seguici de panderoles i caparres...

US HO PROMET... EL MEU PAÍS ESTÀ RECORREGUT DE SUD A NORD I A L'INREVÈS, per una filera de persones normals, valentes, humils, senzilles, treballadores, que se l'estimen... i que es dolen (segur com jo) que aquells que ens volíen posar al mapa del món, ens hagen posat a la vora d'una sèquia pudenta reblida de la seva porquera que sura i córre, al punt de sentir vergonya de SER...

ENTRE ELLS I NOSALTRES, UN BARRANC, el barranc de Malafí, del Carraixet o dels Algadins... el més profund i ample que tinguem: ELLS ALLÀ, I NOSALTRES ACÍ, A CA NOSTRA.

a qui em comprenga

De vegades algú escriu allò que un escriuria. Paraula per paraula, sense posar ni llevar res. Quan t'ho trobes, voldries agafar una bona llosa de pedra i treballar amb cura el text per deixar-lo per sempre més gravat.

Així passa... solament algunes vegades.

I quan passa, ho apunte al llibre de les meves paraules diguem-ne "sagrades"... un llibre en blanc que vaig comprar fa uns anys a Florència, un matí d'estiu. I que encara roman quasi tot en blanc, nu, esperant que vinguen bones i noves.

Afectes secundaris

Esgarre sense voler la capsa del medicament... Sempre s'esgarra i no volia jo descabdellar-la, no. I trec una pastilla i trague i bec. Aigua pura que tot ho cura. D'un glop, d'un bon glop.

No em queda un altra cosa que confiar en els seus efectes curatius, en la sana harmonia que m'ha de tornar el cos en passar el tractament, amb la lenta cadència de minuts i hores que solament s'empassa tendrament als braços de la son. Si, dormir i suar és el que més cura. I el temps, el passar del temps.

A les seves hores i en els moments prescrits, la pastilleta.

No, no tinc el costum de llegir el prospècte. Em fie i prou.

I aquesta vegada, en els marges plens de punxes de la ociositat més pura. En els breus passejos de la cuina al sofà i del sofà al vàter i d'allà al llit, per seguir sentint-me viu, m'ha pegat per llegir:

AFECTES SECUNDARIS.

Vés amb compte, que poden fer-te mal. El cap com un eixam i la boca aspra de besos que mai han vingut debades. Els braços tremolosos de no poder agafar amb força els seus ja mai. Arcades, mal de ventre, la panxa fent petrolis i els budells en guerra. Il·lusions òptiques i deformacions de la percepció. Si, no hi veia clar mentre passejavem junts al pondre el jorn. Tampoc quan despertava i mirava amb emoció el seu bescoll... Si, era realitat deformada com en un mirall de fira. Suors, les robes en un toll d'agres flairades. 

Viatges, esperes i cues que s'han de respectar a cal metge. Proves, resultats, analítiques de paraules seves i meves, de postures, converses, frases. Tot ben analitzat tan bon punt no estavem junts. Fins i tot el perfum del seu abric, barreja de llenya ardent i humitat de boira espessa.

Augmentant la dòsi i baixant-la a poc a poc desprès, per a què el cos no s'hi acostume i no reaccione com cal. Resistències a la medecina i vòmits inesperats en barrejar-la amb substàncies d'esperit, entregat a sentiments considerats incompatibles.

Els cavalls de l'Apocalipsi i tots els mals d'aquest món i de l'altre em poden sobrevenir si continue prenent-me el tractament. Compte. Alèrta!. 

El component químic principal del medicament m'ha de curar, però els AFECTES SECUDARIS s'han de contemplar, si.

I NO ESCARMENTES, NO APRENS LA LLIÇÓ, MESTRE. Una i altra vegada el cul al sol, el coll al vent i el pit a descobert de l'aire fred entre els botons de la camisa blanca. I puja la gola i els bacteris fan nius i els nius cabdells i els cabdells creixen com les cordes i s'enrosquen al clatell, i crien fills de gossa que et deixen sense veu. Ni per cridar, ni per dir allò que vols: t'estime, t'estimava, no em deixes d'estimar...

AFECTES SECUNDARIS... No, no hi ha afectes secundaris, almenys per a mi. Mai en tinc prou jo d'aixó i no els haig de defugir. Que provoquen maldecaps, tremolors, insomnis i febre? ... aixó diu el "prospecte "... que si s'ha d'anar amb compte, que tot això i alló...

I ES VEU QUE FORMEN PART DE LA TERÀPIA. Intrínsec sembla ser a son llenguatge que facen maldecap o que tinguen mal regust al principi, quan comença tot, quan s'inicia la mort dels virus que m'han tombat a terra, que m'han desballestat.

TOTS, TOTS ELS AFECTES VULL, EL MEU PETIT PATRIMONI DELS DIES I LES HORES, AMB AFECTES TERAPÈUTICS... Han de fer-me una bastida al voltant, un alcàsser que em defense. Amb noms propis i trobades que no vols que tinguen fi... encara que, de vegades, em facen veure llums que no hi eren, que no estaven, que sols la febra m'havía fet imaginar. TOTS ELS VULL.

Fred al poble

<<...D'ençà que ha arribat la tardor, fa mal de passejar aquí, a casa nostra, al vespre. És un poble ventós, aquest: el vant surt de la mar cada dia, bon punt el sol s'ha post; bufa d'una manera desesperada pels carrerons tortuosos, i per voler-lo resistir no resta sinò subjectar-se als passamans de ferro que la vella providència municipal va col·locar a les parets, en els punts de més risc. (...). El fred, en canvi, ara que ha arrepelgat a frec de roba amb els vestits lleugers, amb les mans nues, no deixa de semblar un intrús malèvol, al poble se'n parla amb aspror; con una cosa vinguda del nord, com un abús premeditat. (...) Ningú més no podrà sotir, crec, sense cridar l'atenció,talment corre el risc de semblar increïble cada pas sota una lluna tan enemiga. I fins i tot la terra ha sentit per un instant aturar-se el seu vell cor daurat. Les taronges maduren malament, romanen sense vendre i es marceixen, amb un color emmalaltit, dins les cistelles de vímet, atacades per l'agonia llefiscosa de les últimes mosques. Però els pagesos que cada dissabte tornen dels camps no creuen en el fred, ells consideren només un destorb l'aire, distret i passatger. Tenen unes manasses cansades i les alcen, mentre creuen a peu la plaça, murmurant el seu argot malenconiós i arcà. Demà tindran la seva festa: sempre hi ha un xarlatà, un fetiller, un venedor de roba confeccionada: amb ben poca cosa s'acontenten, sempre que puguin arrimar-se, estar calents, aixecant la cara trista i neta del diumenge cap als gestos enrevessats de l'orador, sentint con la roba nova els molesta el cos com quan de petits es feien grans.

(...) Imagineu-vos. doncs, si no hem d'enyorar l'estiu!. Aleshores els pobres dormien nus davant l'ajuntament, amb el cap recolzat damunt un roc, desvetllats a l'alba per les veus insolents i melodioses dels venedors de fruita; ens podíem perdre llavors pels veïnats aïllats, on els carrers són estrets i calents, mossegats per un sol inflexible; dones de llindar a llindar, amb una olor imperiosa de menjar, s'insultaven blanament amb mots inventats; en els patis, si una cara nova apareixia entre la roba estesa, era suficient per despertar totes les finestres.

Això fou l'estiu, per a nosaltres, ple de serenates, també. Són generalment els aprenents de barbers els qui formen les bandes: toquen instruments gentils, de senyor: el violí, l'oboè; se sentien sovint, des de mitjanit fins a les dues, els seus roncs i tendres esforços, veus d'una estrafolària desesperació. (...)

... en les octaves que ragen d'algun rondallaire. Són ells, els rondallaires, qui lliguen en una xarxa minúscula d'emocions i llàgrimes totes les províncies de l'illa: ronden per les fires, sempre a peu, com una espècie d'errant i domèstica crònica negra; a cada festa, si hi ha una multitud i se sent una veu, no et pots equivocar: és la seva veu que conta els fets dolorossíssims, les morts més importants del mes. Però en el seu llenguatge obstinat i fantasiós, quan romanen sols en un racó, el ven al seu voltant ja ha dispersat la plaça i els clava al mur com màscares lamentoses, hi ha alguna cosa més que una història de pietat: direm més aviat que s'hi adverteix el sentit obscur de la nit, el joc inútil de les estacions. Llavors més val tancar-se a casa i seguir darrere els vidres la cadència de la pluja, comptar les hores com una embriaguesa solitària. És el temps en què a l'horitzó la mort es converteix en un preciós i seductor paisatge, una nova i impacient pubertat: és el temps en què entre les cases s'alça una olor que podriem reconéixer entre mil. La vella olor fúnebre de Sicília quan té por. A la nit hi ha cent pobles de Sicília, i tots ells fan la mateixa olor de fred i de por: cent pobles com el meu, igualment perduts; cadascun amb el seu diluvi d'octubre, la seva follia dominical, el seu pobre desgraciat assassinat entre les figueres de moro, amb els ulls esbatanats. No cal enfadar-se amb ningú: tenim un cel difícil com destí...>>

Gesualdo Bufalino. La luce e il lutto. Oct 2013

Lunel... i "Els Patricis"

Lunel, un poble de França.

Dimarts, el darrer dimarts d’abril, però “il fait chaud, trés chaud”. Sembla estiu aquesta primavera seca i esglaiada. Des del cim del “morret de la forca” mirem la valleta i parlem d’oliveres i ametlers. Hi ha una correcta i educada emoció en aquest dimarts d’abril. Sense estridències, com són les emocions a casa meva.

Patricis. Aquest és el nostre “malnom”. Patricis d’un Patrici primer que n’ha portats molts desprès i que han esdevingut “Patrice” a les terres de parla occitana. Lunèl –Hérault -(Llenguadoc-Rosselló).

El primer Patrici és un pobre infant donat en adopció. De pare noble i mare criada, pastat entre les foscors d’aquella casa gran i rica, el nadó és entregat i la veritat amagada. Es dirà de cognom “Palma” per les fulles de les palmeres que creixen a voramar a Alacant. I es criarà al camp, a Teix, amb uns pobres camperols... Sabut i guapot, amb ulls color mediterrània, portarà al món una caterva: Teresa, Maria, Patrici, Àgueda i Matilde.

I perquè el segon Patrici se’n va a França i allà viu i perviu en la seva gent?. Exili republicà?. No, que va ser abans... Abans que la dictadura fera botar tants i tantes i fou desprès d’una pallissa. El pare i el fill han estat discutint i els cops li han trencat un bras. Terrible... El jove Patrici se’n va amb nomès 17 anys a França... i tornarà vint anys desprès al poble pequè enyorava la seva pobra mare. Les seves germanes menudes, quasi xiquetes, quan troba feina, van amb ell... i retornen un temps desprès al poble amb les espatlles cruixides i els cors plens d'experiències. Van i vénen postals i cartes, però desarrelat i patit de terres aspres i cops de puny, allà farà la seva vida.

Anys desprès un infant de sis anys, de nom Alain, juga a les cartes amb unes xiquetes boniques, algunes amb els ulls blaus de dolça mar. Unes cartes franceses de colors vius. Juguen a cal’ barber, i va coent-se l’arròs. Tot és festa, que la família de França ha retornat.  

Una casa plena de dones joioses amb el retorn... no s’entenen massa be... ja se sap, el francès... però es fan comprendre amb els detalls.

Avui ha tornat Alain amb el seu fill. Un xicot “afrontós” tal i com diu ma mare que era el seu oncle: templat, elegant, sabut i guapot. I mira el xiconet amb tendresa i li veu les semblances i diu: és dels nostres el xicon... quins ulls més blaus!!!. I el xicon s’afronta, és un adolescent... Quasi de la mateixa edat en la qual el Patrici, se’n va anar fugint d’un pare dur, rústic i exigent.

La vida va i torna... i està feta de coses senzilles. Un dinar, unes fotos velles que dormien en una vella capsa de llauna, un poc d’oli novell de les oliveres que beuen la mateixa saba que aquelles de principi de segle XX. Aquells carrers, aquell campanar, aquella casa, aquell bancal... són al mateix lloc.

Una creu de pedra i sota la creu, Teresa i Patrici. Foto. Una foto que un vellet de vuitanta-quatre anys veurà a casa del seu fill Alain properament. Cada dimecres, amb la seva dona, dina a casa del seu fill... I el fill li mostrarà les fotos i li relatarà tot, amb tot detall. I aquells ulls somriuran una mica, cert, segur... “peut-être les larmes, c’est possible un petit sourire”...

Una vall oberta cap a la Mediterrània i el somriure amable d’Alain i del seu fill que té els ulls del color de la mar. 

Senyor de les Marietes, empareu-nos!...

Plovia.

En aquella vesprada d’hivern a La Font de la Figuera, plovia... Ni a cànters, ni a “saltamarge”, suaument. Amb aquell ploure que fa sonar els canalons de llauna com un pausat càntic serè. Aquell ploure que fa goig quan es desitjaven temps de pluja per assaonar una mica la terra farta de gelades i gebre.

Li agrada caminar despentinat. El cap damunt els muscles com un fanal. Així es diverteix mirant amb ironia la tardor sense colors ni plomes dels seus veïns.

Mira el que ningú mira, veu el que ningú no veu, escolta sons que no semblen escoltar els altres i gaudeix de la seva particular forma de mirar i viure. És com tots, i és com ningú.

Plou i les gotes d’aigua et fan baixar el tos. Amb els ulls mirant a terra i capficat en els propis pensaments, camina amb bon ritme cap al bar. Un cafè calentet, una mica de conversa, un escridassar afectuós i una mica de calor de persones.

I plou i ella s’ofega dins un bassonet d’androna, una mica d’aigua bruta que ha fet toll. I la veu patir en el llindar entre la vida i la mort. Ofegada, pobra... sense defensa ni opció de continuar feliç entre les tiges, rosegant el fullam tendre. Ha caigut, o l’aigua l’ha feta caure i s’ofega. S’aclama als déus dels insectes, al Senyor de les aigües tèrboles, a la verge de les marietes... i veu la faç de la mort prop, ben a prop.

Ell l’ha vista i ha sentit un pessiguet al seu cor. Amb els dits, amb un bastonet, com pot i sap tracta de treure-la de l’oceà de les infectes aigües on la mort la vol prendre per portar-la al paradís promès de les marietes bones, de les que s’han portat be i han estat solidàries amb les que són del seu gènere, espècie i  classe... Però es jove i bonica. El vermell de la seva crosta i els negres puntets que la guarneixen encara són lluents i poden fer-la gaudir un temps més entre les fulles, les flors, les branquetes tendres de la xara.

-“Sóc el teu heroi, pobreta meva. Que si no ens cuidem unes a les altres, qui ens ho farà?. Ens tenim l’un a l’altre i no moriràs avui, marieta, menuda, bonica...”

La veïna el mira. Les gotes d’aigua neta li omplen els cabells de lluentors. El veu com agafa la marieta i com li parla, com la porta al palmell de la ma.

-          - Però dona, que s’ha de fer el be, xica, si...!!!. Pobreta, no?.

Ara redreça el camí cap al parc. El veritable paradís de les marietes vives. El lloc feliç de verds llits i amagatalls. El continent sense frontera ni llei. El lloc on pot estar i ser com vulga. La deixa al parc i somriu.

Heroi de les marietes, déu gran, gegant per un ésser tan fràgil... salvador de les pudentes aigües. Amb els braços forts i els ulls plens de llum.

I para la pluja. I el sol dibuixa un petit arc de sant Martí a la bassa, al toll, a la tapa de l’androna.

I ell..., mira el que ningú mira, escolta músiques que els altres no coneixen. És com tots, i és com ningú... Senyor de les Marietes, el de les mans belles i aspres... Que passa redemptor sota la pluja.

El meu Marroc

...La febre va acabar per desaparèixer; estava salvat. En eixe moment es van obrir davant meu unes portes gegantines com les de la medina de Rabat. Hi havia jardins per tot arreu. I sobre tot l’olor d’eixos jardins, l’olor del paradís.

No vaig reconèixer res, tot estava verd, tot era nou (...). Hi havia gent joiosa, no massa, gent d’aquesta que no existeix a la terra. Hi havia un guardià bell, magnífic, nu, que es deia Rajan. Em va preguntar: “Respectes el ramadà, amb totes les seves regles?”. Anava a respondre-li, a mentir. I va afegir: “No menteixis, me n’adonaré”. M’inspirava confiança: “Sóc jove, sols tinc divuit anys, no aconsegueixo dejunar fins a la fi, no sóc fort”. Aleshores em va aconsellar: “si vols trobar-te un dia entre les persones joioses a les quals veus jugar i participar de la felicitat, hauràs de respectar el ramadà: jo sóc el qui guia els bons dejunadors vers el paradís”.

I em vaig despertar. Era de dia. La meva M’Barka havia preparat sèmola. Em va mirar, em va tocar i desprès va obrir la finestra  va donar gràcies a Déu. Els ocells cantaven. Aleshores li vaig contar el meu somni. M’escoltava religiosament. Em va entendre.

Abdellah Taïa

El meu Marroc. Pp.99

Pavana per una Infanta. Difunta?...

Quan una s’entesta a perdurar...

Quan no vol veure el que tots veuen, ni beure el que tots beuen. Que de la font pública ella no beurà, valga’m Déu!!!.

Quan els rinxols del seu cap són tan falsos com ella mateixa ho és i dues donzelles, cada matí, al dematí, enrosquen i regiren els daurats cabells perquè quedin com sempre..., sense modificació alguna en llargària ni volum. Per mantenir els seu diví aspecte de nina trista i malenconiosa.

La dida de la dreta ho fa delerosa. De monàrquica i noble família, d’arrels hispàniques destil·lades en colònies americanes perdudes segles enllà. De dits plens de quibrasses dels freds de Castella, la vella. Uns dits que, amb la pràctica quiromàntica de les bruixes velles dels camps de Salamanca, han esdevingut els més destres per “enrinxolar” la cabellera reial. Ella és la dida més fidel, la de tota la vida, la senyorona que sap que la pervivència de la infanta és la seva pròpia pervivència i l’enaltiment de la corona, la seva àncora de salvació davant el poble aspre i poc cultivat que sempre vol més i més.

La de l’esquerra, més amable en les maneres i més falsa. Obre un ull cap al ponent mentre guaita les espurnes del sol que es lleva al dematí. No perd punt. És la filla d’un sinistre ciutadà que féu diners venent sedes i flocs a les filles dels prohoms. I en un cop de sort, sa magestat els elevà a l’honor de besar-li la sivella de la sabata donant-los privilegis i honors que abans només s’hi reservaven a les cases amb armes i escuts a la façana. Però els temps canvien i els monarques modernitzen els seus ceptres afegint a sa cohort gent de més baixa empunyadura. Així, ella, de vermella sang que no de blava, pentina la cabellera que el sol acarona mentre somriu i canta velles cançons camperoles que a la Infanta tant li agrada escoltar.

Una i l’altra la deixen ben preparada per al passeig entre les sèquies i les flors. Una i l’altra l’ajuden amb els faldons, les sinagües, els brials i els joiells. I enllestida, es deixa observar des de la finestra pel Pintor de la Cort que, reclòs en aspres estances, tracta de posar bellesa serena en un rostre sense gràcia. Ell la pinta des de la distància.

I a l’orgue de la capella, el Músic de confiança de sa Magestat Imperial, esbossa una obra de proporcions indescriptibles per al dia de la seva mort. Que no s’ha de veure ni es veurà soterrar com aquell. Que no s’ha plorat ni es plorarà llàgrima més amarga. Que tota la Nació s’ha d’esgarrar com un bacallà en veure la blancor de la lívida cara, la cera de la seva ma sostenint un mocador de randes fines. I el poble ha de sentir el cor en un ofec quan vegi com plouran clavells sobre la carrossa de les seves despulles.

Quan una s’entesta a perdurar, necessita de sa cort i conhort. A la dreta i a la esquerra sostenint-se mútuament. Perquè... què serà del poble, de la nació sense sos reixos?... I elles, les dides velles i ben ensenyades, no consentiran injúria alguna sobre la seva infanta de cera verge. Com soldats vigilaran que el poble no s’alce contra la mà que els hi té esclaus i servils, cecs i sords, babaus i famolencs.

I el poble farà cua segles desprès per veure la seva infanta de cabells enrinxolats, esperant un soterrar més gran, més bell encara que el de la esblanqueïda princesa de Gal·les, que Déu guardi en sa glòria d’islàmic paradís.

I res no canviarà perquè elles, les dides, tenen la clau que tanca tots els panys, una llei que diu que el poble no ha de saber mai el que vol, que si sap massa cal fer-lo callar i si parla massa se l’ha de descabar. Amén

Res, Pública... ni l’aigua de la font acabarà de tots i nostra mentre l’únic que sembla important és si a cavall o a peu costera avall. Res, pública i llibertat!!!, crida el poble... I el rei escolta missa i les dides van brodant.    

de foc i vent

...Entrava la tèbia llum per la finestra del patiet i els llençols acollien braços i planetes per descobrir.

I la força d’uns músculs que es desvetllen mentre el foc esbadoca el darrer tió.

Unes hores abans el fred xiulava pel carrer de les Tronetes. Els enderrocs de velles cases a l’abrigall del castell semblaven anunciar la fi d’un temps, d’un poble. Però el somriure i els gemecs alçaven pedres velles i les llençaven cap al cel.

Un poema a cau d’orella, descabellonat, jove, tendre.

La carícia del sol nou al terrat que mira a les runes i escoltar la seva veu al bell mig del silenci del matí serè.

I la soca de la parra plora tendres fulles menudes mentre les arrels alcen els ulls al cel.

En zel, en flama, matant el fred amb punys que s’obren en palmells de pau i vent nou, bo i veritable,

Vent... 

Amor d'olives

L’amor d’olives és amor d’amagat... amor de silencis d’arrels.

I de quina varietat, classe o plançò són elles, les olives?... Això importa ben poc i gens tractant-se d’amor.

No, no et llences a concloure que n’és de negre aquell amor. Que olives hi ha de negres brunes i morades, de galtes vermelles i esgrogueïdes, verdes, blanquinoses i del color de les roses. 

No és amor negre ni de cap altre color. És amor d’oli roent o fred, d’estar penjat als quatre aires i per ombres o assolellades gleves.

Amor de gebre i fred, de sol i neu... Amor.

Trepitjant cudols i taperals per les ombries del barranquet. Obrint escletxes amb la destral per llevar de sobte, i si poguera ser d’un cop sec, els xuclons. Espolsant branquetes joves que no suporten les pallisses i colpint el cor gris de la llenya vella.

Cauen, rodolen i s’ensaquen.

Cauen, pugen i es mesuren.

Cauen al bell llit dels esportins i regalimen.

I suma i ensuma l’oli novell un punt amarg... Com l’amor d’olives noves que retorna tots els anys... als cercles d’ociosos dies, per cap d’any.

I som d’aquells encara que s’arromanguen els braons i s’afanyen. En som encara d’aquells que compten sacs, cabassos i marraixes. Som colla d’un temps d’abans, amb ulls cansats i dits de pianista. Vara i llibres prenen els mateixos punys i als dos colpegen fort per assumir la seva essència.

Un amor estrany, com tots. Amor d’acaballes de desembre. Un amor ferit, que obre solcs al front i pinta núvols negres a les cames. Amor de gener encetat i hivern entre fullam d’argent i vida que no s’atura.

Així és el nostre amor d’oli i setrills. Amor que sura sobre l’aigua, ens eixuga les llàgrimes i ens buida el cap. Amor bocabadat mirant les branques.

De pasta fullada i suc de meló

És difícil reconstruir la primera infantesa, i més encara els mesos de la pròpia gestació. No hi resta cap record, la consciència d'allò que som sol començar amb records més tardans, més propers al temps present.

Solament s’alimenta la reconstrucció d’un mateix en moments tan primerencs, de records aliens, dels records que ja la vellúria esborra del tot i que la protagonista principal, la mare, no voldria oblidar mai. Però el cap és així, esborra arxius valuosos per sempre més, els redueix a frases inconnexes, a llençols gastats pel temps, a paraigües oblidats en un racó.

La meva mare, protagonista indiscutible de la meva gestació, m’ha contat dues històries de quan jo només era un intent de néixer, un projecte en formació, un bocí de vida nova que hauria de complicar-ho tot una mica més encara... Perquè era el que havia de fer quatre i això ja és massa tal volta, perquè ni manca ni sobra, però ahi està “el que ha de venir”.

No, no era un d’aquells desitjos de dona embarassada que no tenen cap ni peus però que s’han de comportar. No era una necessitat, ni un terapèutic consell per millorar la qualitat del temps d’espera del nadó que acabaria sent jo mateix... PERÒ EL PASTISSET DE CREMA I PASTA FULLADA passava de tant en tant el Port de Benifallim. La Cecília anava sovint a ALCOI i es passava per la confiteria “El Tunel”, una d’aquelles botigues alcoianes que mai haurien de morir. Un lloc preciós, amb uns aparadors nets, ben farcits i surtits. Desprès de contemplar la façana modernista per comprovar novament que no és un somni de sucre i xocolata, no saps que t’has d’emportar, perquè t’ho emportaries tot i més encara que dorm a l’obrador. Pastissos de crema i pasta fullada. Mmmmmmm!!!

Anys desprès, la mare i jo els compartim. Passe pel carrer sant Llorenç, mire de nou la façana i contemple rere els vidres el mostrador ben il·luminat. I tallem junts el cordellet que tanca l’embolic daurat i compartim ella i jo aquella delícia amb un somriure. I em torna a contar la història novament. Ja no se’n recorda qui dels cinc fills era el que estava dins la panxa quan els pastissets venien d’Alcoi... Seria jo? Seria alguna de les meves germanes?... Ai, com és el cap!... Però ens és igual, amb una cullereta de cafè, menuda, trenquem les mil fulles i esbadoquem el pastisset. Un per a ella i un per a mi i el companegem, que ens sap greu que se’ns acabe en un tres i no res... Alcoi és a prop i sempre ens fa sentir com si fóssim d’allà, com si no ens haguéssim anat de nou al poblet. Has d’anar mudat i no oblidar la forma particular que ells tenen d’anomenar algunes coses i fet: ets un d’ells, amb el clau de la ma ple de trossets menuts de dolça pasta fullada amb crema de pastisser, passejant content per la Plaça de Dins.

També em va contar la mare un dia que, al mateix moment que estaven esperant que vinguessin a portar-la a paritori, va mirar el pare i li digué tocant-se el panxot: “i si açò fos UN MELÓ?. Ens el menjariem i hauriem acabat. I tornariem a casa i ja. Pobrassa, com estaria que no es veia amb força de criar novament. Un altre, el que fa quatre, un més... Vaig néixer un dia de tardor nevant. I ella pensava en un meló d'estiu, un suc dolç de meló d'aigua que amera els dits.

També mengem meló junts ella i jo. Li agrada tallar-lo, fer-lo a trossets i posar-li una mica de sucre si no ha eixit molt dolç. I el posa en un perolet menut de vidre i mengem, i em guarda el coret per a mi... encara ho fa, el coret per al xic...

I la vida esdevé un seguici de coses com aquestes. La meva, pastís de crema i pasta fullada i suc de meló d’aigua dolç. I la memòria vol esborrar, trencar, confondre... I sembla que ho aconsegueix de vegades... d’aquesta pasta estem fetes les persones, si... de memòries alimentades de certeses o de certeses sustentades en boires antigues. I seleccionem, entre les tèrboles boires, espurnes de llum, de llum vermella de cor de meló, de llum daurada d’aparador de confiteria. LLUM, SI, LLUM.  

...demanant un senyal

UNA REFLEXIÓ AL PAÍS DE L'OLIVERA...

Bo, ja tinc ganes de dir la meva... I LA DIRÈ, QUE LA LLIBERTAT ens ha costat massa com per a no exercir-la finalment. 

I SI DEMÀ ENS ALCEM I EL PARLAMENT espanyol ha decretat que tanquen definitivament "El Valle de los Caídos"?. I si el mateix Parlament, amb democràtica i reglada votació, "dentro de los parámetros legales establecidos en la Constitución" decidira tancar RTVE?... La dimensió que prendria la cosa podria ser brutal, no tingues dubte. Si, a més, els arguments del govern foren "de sostenibilitat econòmica", encara seria la cosa més grossa. Ni se ni m'importa quanta gent sortiria al carrer... Que estem sortint al carrer dia rere dia de verd, de blanc, de negre o de roig i fan "EL CAS DEL PORC"... ni els desnonats, ni els dependents, ni les associacions en defensa de les dones maltractades, ni els mestres d'escola, ni els estudiants, ni la gent de la sanitat, artistes, intelectuals, miners, ni els treballadors i treballadores de la justícia, ni el "SURSUM CORDAE"... ELLS A LA SEGUIDETA SEVA... LA SEVA NOMÈS... Perquè el sistema polsòs i injust que s'han fabricat al post-franquisme els hi va be... Els va be a ells, al rei i la seva colla, a tres o quatre banquers, als de l'IBEX i als panxacontents que han enxufat en endolls de lladre gran. 

El barranc que s'ha obert entre ells i nosaltres és un abisme immens, però encara no tan gran que els diexem "menjant-se els polls del cap d'un tinyòs " i ens anem nosaltres A LA NOSTRA... ENCARA ELS HI RESTA CAMP PER SEGUIR EL JOC... el seu joc. El joc de desbotifarrar-nos i deixar-nos amb la boca al sol, com els boquimolls. 

"Tinc un cuernet en cada ull" (o un vitet, que ve a ser el mateix). Els ulls coents i amargs de veure els carrers plens de gentades. Si, a mi no m'agraden els carrers plens de gent cagant-se en judes, el traïdor... Aquell a qui van escollir (amb esperit democràtic i responsabilitat ciutadana) i que ens ha venut per 40 monedes del Temple. 

Tinc les mans com "cadenes de pou" de tocar de ben aprop la frustració, la tristesa, la manca de futur de qui m'estime.

I el "cul pelat" de treballar per mantenir una gentola que, com les panderoles: neixen, creixen, es reprodueixen i no moren... Acaben a Iberdrola, a Telefònica, o al Banc de Santander.

I JO SÓC D'AQUELLS QUE DEMANEM UN SENYAL, un signe clar que ens faça pensar que açò ja no pot durar, que ja estem farts de botiflers i cagamànecs. I EL SENYAL, tal vegada, siga que la TVV ja no dona senyal, ni senyera, ni seny, ni trellat.

Què hauria passat si haguéssin decidit per majoria tancar l'Instituto Cervantes, la Biblioteca Nacional, el Museo del Prado o El Palacio de Oriente?... I si haguéssin decidit que els espanyols ja no podrien tenir cap mitjà de comunicació en la seva pròpia llengua perquè això és car de mantenir i durant anys s'han gestionat malament aquelles institucions i mitjans?. Com s'ho prendrien si encara que siga "panderà de bou", tancaren "Los Reales Sitios" o "la Real Academia de la Lengua"???. No emprenyeu, que seria fort... PERQUÈ CAP D'AQUELLES COSES ÉS D'ELLS, CAP. SÓN DE LA GENT, LES PAGUEN ELS IMPOSTOS DE LA GENT. 

OBRI'M L'ULL O ENS QUEDAREM "campanejant", o en castellana expressió "sin plumas y cacareando".

El Poble Valencià (inexplicablement per a mi i moltes/ts com jo) havia elegit amb majoria uns/es diputats a Corts que no fan altra cosa que desfer-nos com a col·lectivitat, com a País. Judes elegits pel seu poble, traïdors de la seva pròpia llengua i cultura, moniatos amb ramells de flors per ofrenar-li a la geperuda "nación de naciones", que diu de sí mateixa ser tan diversa i que si no "esclafa, rebenta".

ESTÀ DIFÍCIL TOT, SI... Però no és per manca de diners nomès... que ens manca la dignitat i la llibertat i això ja "clama al cel".

...per cert "sursum cordae" vol dir "que alcem el cor"... El cor o el cul, però alcem-nos, que ja hi ha prou.