per fi crònica del camí

Primera Part:
Per fi hem trobat un alberg amb internet, desprès de quatre dies de camí i moltes sensacions. El Javi s'ho apunta tot a una llibreta que ha "xorissat" del cole de Xixona (és més organitzat que jo) i la seua crònica serà més exàcta... no hi ha dubte...
Ens hem trobat ja La Loba de Montroi, el Johan veritable i el seu pare veritable, el sunyo dels gallecs i les cares de lluna de les galegues, la colla de jubilats d'Aldaia i el Juan de Urgull, donostiarra i bona gent... Molta gent que ens ha passat davant i molta altra que ja se n'ha anat perquè han acabat les vacances... Però el Javi i jo seguim ací tots d'un tros... amb la sorprenent sensació d tenir el cos a l'altura de les circumstàncies i sense fatigues ni mals greus que ens dificulten el camí. Seguim les nostres pròpies tradicions, a saber:
- 1. Botella de vi en arribar a la fi de cada etapa.
- 2. Massatge amb totes les cremes que hi portem per a l'ocasió... peus, cames... com esportistes professionals.
-3. Una especial tendència a fer bondat amb assiatics i assiatiques en general: aquesta volta son dos de Taiwan que estudien espanyol a Madrid i no ens cal l'anglès per entendren's... els he batejat : "Els Xinorros" perquè no són els típics assiàtics esquefinyats i menudets... ell, tot un samurai, ella tota una emperadriu de la Xina... simpàtics i encuriosits pels nostres motius per fer el camí... com la Sangmi, la nostra Sangmi.
- 4. Seguir cegament el nostre "Gallec" que ens fa de guia sense fallar-li mai. Seguim les seues indicacions i tot funciona de meravella...
I les novetats d'enguany... No estem centrats... ens hem equivocat de camí dues voltes ja... i ens hem xuplat set o vuit quilòmetres de més... I tropessem cada dia amb coses invisibles... (un misteri que encara no hem pogut desvetllar).
La millor sorpresa és que en la crònica d'enguany no podem parlar de rossadures a les ingles, no bombolles als dits, ni tendiditis. Vell queda ja el record d'aquelles ales que semblaven eixir-nos l'any passat del pes de la motxilla... i solament ens queda un rampall d'electricitat que (solament alguna vegada) ens travessa l'equena i ens fa marmolar uns segons... De cos estem molt be... sembla que som bons professionals de les caminades... i d'ànima anem cadascú com pot... que lo de l'anima és més complicat...
Es tira molt a faltar la colla especial que formarem Javi, André, Sangmi i jo mateix l'any passat... però anem fent camí i fent bondat amb nova gent... Ahir soparem amb el Juan de Donosti... bon tipo i bona conversa i huí ens hem bufat amb els joves assiàtics que acabem de conéixer... I està el Javi, insubstituible company i amic que fa el camí més amable a cada passa.
Hem passat les muntanyes de Lleó nevant i els prats de Cebreiro ploent... hem pujat muntanyes i travessat valls. El camí enguany no és gens monnòton, ni molt menys... hi ha de tot... i estem encertant molt els llocs de prendre l'esmorzar, i els albergs...
Els fangars plens de merda de vaca es tornen moments de felicitat absoluta en entrar a un baret d'aldea... i la secor castellana antigua i rància deixa pas a un "atràs" galleg amb un encant especial...
Riem, callem, caminem, cantem, passem llargues estones de pau... i caminem, avant...
En el moment d'escriure aquesta primera plana del camí 2009, estem a Triacastela, a 130 quilòmetres de Compostel·la... hem tingut un matí esplèndid, les mutanyes barrejades de pastura verda i morat de flors, de groc i blanc, de quinze colors del verd ens han donat l'espectacle aquest matí... Ara plou... Chove en Galiza, sempre Chove , i ens sentim tan be, que les paraules no hi poden abastar-ho...
Vam començar dijous sant a Astorga... Catedral plena de gent i carrers plens de mudats que busquen la dolçor dels pastissos del poble... Nit a Rabanal del Camino i conversa amb la catalana amancebada amb un portuguès que ens tractaven amb carinyo de família... Al matí, desprès d'una nit gelada i de conéixer el vell menjaquilòmetres, travessarem les muntanyes fins la Creu de Ferro nevant-nos damunt... allà coneguérem Jack Sparrow la seua benvolguda i ens creuarem amb els indesitjables bascos tramposos que fan camí amb motxilles de "menjar-la mona"... Arribarem a Ponferrada desprès d'equivocar-nos de camí amb els peus com a centrals tèrmiques, però arribarem i allà jo vaig fer bondat amb un xicot del Camp de Gibraltar, que ja anava espatllat abans de començar... Sen's aparegué el nostre Senyor i veguerem una processó lamentable i retrobarem la Taberna de Ra a la Plaça de l'Alzina... i ens tornà a tractar com a marquesos... Al dia seguent, haviem d'anar fins Villafranca del Bierzo, i ens tornarem a enganyar de camí... Però fou tot un goig visitar les esglésies de Vilafranca, i contemplar la bellesa i viure un poble ben bonic. L'homo Roncatrix ens donà mala nit... però ho superarem amb bon vi del Bierzo.
Duimenge de Pasqua... ja no sabrem res de l'alemany a qui batejarem "el nostre senyor"... que arribà a Ponferrada mig mort... i estem contínuament creuant-nos amb una "Loba" valenciana que ens cau com el plom... (ja saps, la vida és com el camí i el camí com la vida... A qui voldries no vore més, el veus i a qui voldries tornar a veure, ja no el veus més...). Aquest dia ens toca l'etapa més xunga... però anem parant i ens ho planifiquem com a professionals i fem cas del galego i arribem a A Faba fets uns campions... la pujada a O Cebreiro i la vesprada-nit màgiques que allà vivim, sols la trenca un "Ricardito Bofill Xixonenc" que ens trobem...
Huí, dilluns de Pasqua, hem baixat de Cebreiro a Triacastela (22 km) passejant... el cos ens respon molt be i l'anima és animosa...
En trobar un altre alberg amb internet continuarà la crònica de esta experiència única que les paraules no poden abastar...
Ara, com que l'internet és de "pago" (a Castella-Lleó era gratis)... i s'acba el bono, ho deixarem ací...
Un abraçada per a tots els nòmades que ems llegiu i un beset pal' Roget... Salut.

Campus Stellae ... fent via

Preambula Fidei

Ara fa poc més d'un any, el riu verd que travessa Lleó ens deia adéu a l'estació... en un buf desféiem un camí tan intens que forma ja part del nostre esperit com adhessiu, com agulla d'agafa, com dolç envisc. Quan tornara la primavera hi havíem de retornar, de reprendre el camí on el varem deixar... si Déu vol, si estem sans i bons, si no passa res...

Estimat Javi (el bon amic que fa pelegrinatge sense eixir del blau espígol del seu habitacle); de nou em dispose a fer crònica de cada passa, de cada etapa fins arribar a Compostel·la.

Avuí encara estic ací, sentint ploure sobre les teules de casa i amb el cap posat en els verds prats del Bierzo i Galícia... He posat música... un de Milladoiro per ambientar... Però ja fa molt de temps que hem començat el nostre camí, el de l'ànima i l'ànim, el de la recerca de la Veritat i el Be, i la Bellesa i el Ser...

Divendres 3 d'abril... en arribar de la feina de Xixona, em trobe a la paret de casa meva un taulell. Els homes de l'Ajuntament hi estaven posant-los pel camí que va de Sant Jaume de Benidorm a Sant Jaume de Relleu i, per la mateixa porta de ma casa, a Sant Jaume d'Ibi i Villena... i d'allà (amb prou feines) a Santiago de Compostela...

De davall d'eixe taulell sortirem, si Déu vol, si tenim salut i plens d'amistat i il·lusió adolescent; el proper dimecres... resseguint la fletxa groga, una passa darrere d'un altra... com NÒMADES QUE BUSQUEN ELS ÀNGULS DE LA TRANQUILITAT en les boires del nord, o als tumults civilitzats, entre els clars-foscos de la monotonia dels dies que passen... CAMINANT QUE VAS CERCANT LA PAU, AL CREPÚSCUL, LA TORBARÀS... a la fi del camí...

Quan erem infants posavem damunt del llit, poc a poc, dia rere dia, els regalets de la comunió damunt un llit... la roba, el baló de bàsquet, el llibre de signatures, els recordatoris, els jocs, els contes, la caixeta amb la creueta de la tia, les sabates lluentes que estrenariem...

Ara, al llit, vora la motxilla, hi són les coses preparades, la crema per a les bambolles, els embolics de caminant, el garrot nou que subsituí el que André portà l'any passat amb la Sangmi, el paperet dels segells i una pedreta torrudana per tirar-la a la creu de ferro com a senyal i símbol de tot el que deixem darrere per a sempre, de tot el que volem esborrar, fulminar, abandonar per caminar més lleugers la resta de la nostra vida...

La meua pedra simbolitzarà rancúnies, malrotllos, la cara de qui una volta abraça i l'endemà s'allunya, les ferides del cor i els pensaments infames, les injustícies viscudes, els paràsits i els somriures falsos, l'orgull i el desficaci, la mandra i la inoperància, la mediocritat i la desolació... ni més ni menys i tot això...

Està quasi tot preparat, sobretot el més important: la primavera en la seua esplendor que va oplint esta terra i este poble de la flaire del seu vestit millor i que estarà campant pel nord tan bella i diferent.

"a este lugar vienen los pueblos bárbaros y los que habitan en todos los climas del orbe... cumpliendo sus votos en acción de gracias..." (del Codex Callixtinus)

Ja saps, Roget... anirem fent crònica als albergs on trobem Internet... anirem contant-vos sensacions, personatges rebatejats per aquesta ment burleta, annècdotes i gastronomies entre botella i botella de vi... i ANIREM FENT CAMÍ...

"...Cal oblidar la teulada vermella i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella que s’amagava en un racó.
i el llit de fusta negra i foradada i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada que ens desperta més vells.
Però no vull que els teus ulls ploren, digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec. I oblidar tot d’una la teua imatge i aquest petit indret. Però no vull que els teus ulls ploren digue’m adéu.
El camí fa pujada i me’n vaig a peu.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris, remuntant la carena
em va dur fins aquí.
Les ones han d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors." (J.M.Serrat)

La poca intel·ligència dels ametlers...

A les acaballes del llarg i gèlid hivern l’esclat efímer, els pomells de flors blanques com difunts i rosades com les galtes d’un infant. Quan el pes dels dies curts i dels curts raonaments sembla ja insuportable, rebenta la primavera falsa, la primera alerta d’un temps nou i bo, serè i càlid. El soldat bort que vigila la costera de la Barrinada és el primer: - Alerta...! ja és ací... obriu els ulls i els forats dels nassos... si us encanteu us ho perdreu!.
Els ametlers esclaten passe el que passe, no són prudents, ni assenyats, ni tenen trellat com els sensats; i la seua insensatesa, de vegades, la paguen ben cara. Una girada d’aire a tramuntana, una nevada sobtada, les gelades de matinada poden deixar estèril el seu esforç... Au! I què?, deuen pensar... La negra llenya mig morta, llenya de taüt i de dormitori conjugal, es disfressa al febrer de “carrossa”, de princesa, d’orgull, d’espectacle meravellós... I només per uns dies, per unes hores, fins que escombra el vent els seus pètals i ompli la terra d’un mantell digne d’una Emperadriu del Japó, per ser trepitjats pels rústics músculs i l’oliassa del tractor. Sembla que s’equivoquen: un esforç tan gran els deixa exhausts, les abelles i els bumberols hauran d’afanyar-se a fer la seua feina de fecunditat. I ells acaben esglaiats, com esglaiat és el verd del seu proper fullam. No reserven cap força ni dosifiquen el riu del seu amor florit, obrin tot el cabdal de la seua energia i la regalen als ulls de qui voldrà mirar.
Dos o tres olors relliguen qui escriu a aquesta terra amb maromes tan grans com les que nuguen els bucs al port: La flaire dels ametlers florits en un breu moment de sol d’hivern fa recórrer un corrent de fort perfum fins els clots dels solcs i, des d’ells, puja al cap i embadaleix qui té la sort de sentir-la. Una olor que torna boig, un sol que ennuvola el pensament i una forta opressió al cor. I el cor s’esmuny com fregall en puny, com molles de bescuit d’ametles al palmell de la ma.
Si, no són llestos els ametlers, rebenten la lògica de la prudència i de la temperança... ells són fills de “Fortitudo”, d’escàndol i de “Follia”, són de la raça dels que ho donen tot a doll sense pensar en el futur... I si amb això els va la vida, la donen ben agust desprès d’una esplendor que no té adjectius...
I són tants els que s’ho perden...!. I tants que mai no han sentit l’embriaguesa d’eixa olor...!.

...a Leo, que em donà la idea i els adjectius.
I a la memòria del Tio Rafel que sempre romandrà als florits bancals d’ametlers del maset.

Llumener

De nou la llum del cel al mes de maig il·luminarà la nit del poblet que ens acull... perquè la geografia d’aquestes muntanyes ens acull com en un bressol, perquè la nostra festa és festa d’acollir.
El Llumener Major (que no fester major) vol que emplene un full en blanc parlant de Llumeners i, heus ací la comanda, que costa ben poc...
No faré memòria d’assenyades paraules d’altres que en saben més d’això que jo mateix, ni remenaré vells fulls de l’arxiu parroquial per justificar aquest senzill article; que no és això el que es pretén. Senzillament em faré ressò d’una conversa amb Severino als peus dels oms de la plaça de l’església, una conversa amb la complicitat de dues persones que en pensen el mateix i no calen moltes paraules per “combregar idees”... La tesi: hauríem de vore si es pot recuperar la paraula Llumener i deixar de banda alló de “festers”. Parlàvem de llumeners, de la profunditat i l’originalitat d’un terme que sembla ja no gastar ningú. Arraconat com s’arraconen les coses corcades, oblidat per la comoditat d’un llenguatge massa econòmic i poc ciudat; el mot “Llumener” comença per ser ÚNIC.

Cap altre poble ni cap altra festa utilitza aquesta paraula per referir-se als protagonistes indiscutibles de la mateixa. Per singular hauria d’estar protegit, preservat, respectat i en el mateix altar on venerem la imatge del pare Sant Gregori. Per “diferent” hauria de ser senyer i distintiu. Però els torrudans som així... allò més nostre, més identificatiu, més autèntic resta a la pallisa dels ansimboris, a les golfes del capdamunt de la casa... sabem on ho tenim, està dalt guardat, però ja no val per a res, com la caixa plena de roba vella, com l’espill de la tieta tot badat, com els testos i cossiols de velles plantes ja seques... Alguna cosa així ha passat amb la paraula “Llumener”. Substituïda per “fester” suplantada per “fer la festa”, és una granera vella al terrat, un cossi badat i engafat al portal del mas... UNA PARAULA SUPLANTADA en el seu ús... perquè ben sabut és que quan una paraula ja no es “gasta” no és més que un fòssil al diccionari. I no la gastem ja, no... ÉS LLÀSTIMA perquè amb la paraula se’n va tota una CULTURA perduda: la cultura de la LLUMINÀRIA...( i la paraula és molt important precisament perquè porta aparellada la cultura de fer la festa AMB SENTIT PROFUND).
Tractaré d’explicar-ho amb senzillesa: diuen els papers vells i la tradició oral, que al poble de La Torre, i per tal de garantir el culte a determinades devocions i sants, es crearen unes institucions devotes anomenades en temps antics Lluminàries. El seu cometut és ben senzill: proveir de llum, de cera suficient o d’oli, els altars de l’església. Els sants protectors d’aquest poble rebien dels habitants del caseriu, la cera o l’oli suficient per al culte religiós de tot un any. Les llànties no s’havien d’apagar mai, els ciris havien de cremar als canelobres perpètuament en senyal d’oració permanent i oblació dels devots... De la llum dels ciris ve la paraula Llumener... els ciris que cada festa compra per les processons i diposita a l’església per al culte anual i litúrgic en són una “supervivència” d’allò. Els cirialots embolcallats en blaus papers dels darrers temps, que porten els Llumeners a la processó, són el signe de la pervivència d’aquell costum. El joc de canelobres que mans anònimes treuen el llustre cada any per la festa. Si, aquells sis canelobres i la creu que guarneixen l’altar de Sant Gregori són la resta de les velles germandats de llumeners de La Torre.
LLUMENERS I LLUMENERES, que no s’ha distingit mai per ací. Homes i dones, caps de casa i família amb autonomia econòmica suficient per poder afrontar les despeses de l’altar i la festa de Sant Gregori. Una única condició semblava indispensable: fer-se càrrec de mantenir la tradició i els costums de tot un poble per una anualitat... i a l’any que ve uns altres se’n faran avant amb el maldecap i la despesa... altres heretaran l’obligació i la DEVOCIÓ...
De l’obligació en seguim parlant i de la devoció mancant. Els qui gasten més allò de ser “fester” (la majoria) parlen de les obligacions, dels maldecaps, de la feina que porta dur a bon termini la festa... però poc de devoció...(de fer les coses perquè si, per gust i sense esperar res a canvi). Els qui saben conscientment que són LLUMENERS DE SANT GREGORI també carreguen amb el fardell de la feinada, però amb l’orgull i l’abnegació de qui sap que té sentit, que ser llumener és gran, és essencial... Pot haver festa sense festers i sense clavariesses i sense acompanyants i sense paella ni “castillos hinchables”?... Clar que si...! podria haver-la si la cosa es presentara fotuda... amb un grapadet de llumeners que feren uns pocs pans beneïts (o un de sol) hi hauria festa... amb un pessiguet de torrudanes i torrudans que assumiren l’honor de perpetuar la Lluminària de Sant Gregori tindríem de nou la llum que il·lumina el nostre caminar com a poble: el ritual del pa, l’aigua, la sàlvia i el goig...
Si es pot demanar des d’estes pàgines alguna cosa... si es pot pegar alguna martellada a la curta i maleïda ignorància de les coses importants, si el bàcul de ferro del santet pot remoure la consciència col·lectiva... UNA PROPOSTA... al racó de les graneres, al rovell i a les teranyines la paraula FESTER... i al cim de les coses més nostres i importants, més autèntiques i especials: LLUMENER O LLUMENERA, que igual és.
I UN DESIG: Que la llum que il·lumina les consciències i que ens fa millors persones. Que la llum de l’or del seu mantell i la blancor de les robes del pa, la llum que travessa el vidre del reliquiari i ompli la placeta cada nou de maig, la dels ulls clars i els ciris blaus ens retorne de nou la nostra essència.
Salut i... que visquen les Llumeneres i els Llumeners de Sant Gregori
Amb l’esclat dels ametlers en flor del febrer de 2009

Penya i bòira

Quan el Toni pot i vol... nosaltres peguem darrere.

És hora de trencar la primera maledicció del llarg i gèlid hivern d'enguany: la maledicció de voler i no poder. Tres vegades ha intentat Javi portar-nos al forat de la penya Migjorn, la penya dels mil noms, de Xixona, Roja, mare i marassa del poble que s'amuntega contra les roques. "Boira a la Penya, aigua a l'esquena..." i no falla el refrany...!.

Són les 10 del matí, i el Tonet ahir es va disfressar al carnestoltes xixonenc sobtat i a contratemps. Ara, no ho diries, fa de guia dels quatre amb passes curtes i serenes. No sen's fa dura la pujada mentre parlem de la poca intel·ligència dels ametlers. Ells ens regalen les primeres flors d'una primavera encara inexistent mentre marmolem cançons de caire oriental per fer encendre i riure el Javi...

En arribar al cim, la bòira no ens deixa vore res més que els rostres dels companys, les pedres, el fullam banyat de les coscolles, l'amistat...

La maedicció està trencada: l'atractiu de la roca ancestral ens ha portat al capdamunt de nosaltres mateixos. I tornarem... quan el sol no aprete i el vent s'emporte els núvols... I veurem de nou les pedres i les fulles i els vius colors de les nostres disfresses d'excursionistes "d'ofici". I veurem la mar. Penya Migjorn. diumenge 15 de febrer de 2009. Javi, Joan, Pau i Toni

Les coses que fem 2

plantar un arbre en la vida... o dos... o una dotzena...

Són les 9'30 del matí. A ca La Xati, el gosset avisa de la presència d'extranys... sona el rebumbori del tractor de Vicent. Durant més d'un any, Maria José ha cuidat les carrasques, freixes, areus i anouers que portarem l'any passat del Camp de Mirra. Ara estem disposats a fer reforestació al barranquet del Clèrio. En un tres i no res està tot preparat. Estrena d'aixada del 42 i el cos malfet de mals relacionats amb l'espernegamenta que deixa l'amistat. A les 10'30 arribem al lloc triat per Albert per la primera replantació d'enguany: el racó de Santa Bàrbara queda enfront, el mas de la cova, baix. El vent ha desquarterat pins cremats de fa quatre anys ja... la rosca cremada i resseca fa cruixida davall els nostres peus. Un tango de vi, una conversa animada d'Àngel i un cigarret de Joan i Raül. Els nanos també fan clotets: la Lirios amb el pare ja n'ha plantades un parell i Jaume és feliç a dalt del tractor.

L'eixida de pinatells i el reverdir dels arborcers i l'estepera ens fa pensar en una replantació amb cara d'èxit... tornarem i ho veurem...

Un glop de cervessa remata el matí... i set glops de "bon rotllo"... Els cossiols buits aculliran les plantes que Joan ha portat enguany del viver... i tornarem, com torna la natura desprès del foc ardent. 21 de febrer de 2009. Joan, Albert, Àngel, Pau, Raül, Lirios, Jaume i Vicent. i un centenar de plantes vives més.

Allò que pensavem que mai no voriem...

Em pregunta un nano (dels grandets) al cole...

- Iei Pau, perquè ho prenen tan fort a la tele amb l'Obama eixe?...

El mestre ha de contestar, i dic:

-Home, a nosaltres, tal volta ens semble una mica exagerat, o ens done igual, però pensem junts... Preguntes a l'aire: si nosaltres forem d'aquells que pensaven que mai vorien un descendent de pobres emigrants, esclaus, massacrats pels ignorants racistes, presidint el govern dels EEUU... Si nosaltres haguéssim anhelat que algún dia el famós somni de Martin Luther King es comencés a fer realitat... si forem fills d'un poble menystingut, si haguerem patit tant i pensarem que ens moririem sense cap signe de millora... aleshores...?... I diu el nano: doncs estariem botant d'alegria, no?...
Quan "pense que pensava" que no voria tantes i tantes coses (i encara no ho hem vist tot), quan descobresc que els processos històrics son tan lents (al menys alguns...), quan em miro a l'espill i veig el mateix de sempre amb esperances renovellades cada matí, em dic a mi mateix... l'Obama no és més que una "punta de llança" que es dirigeix a un nosequè de millor...(tant de bò que no m'enganye). Perquè allò que ja és escadusser o ha caducat o hauria d'acabar-se d'una p. volta s'acabarà i encara ho veurem... això espere... això esperem.
L'annècdota del dia: al claustre del cole hem decidit canviar "un poquet" la sacrosanta tradició del carnestoltes absurd i sense sentit que soliem fer... desprès de torpecents anys de cremar el perot que ningú sabia perquè... ja s'ha acabat... canviem de rotllo... Ara rotllo "lúdic" i fora "la processó de la vella del bacallà". Veus, com a poc a poc s'encén el foc...? m'he dit a mi mateix...
"Encara voreu coses majors..." diu el Senyor...!. Amén, alleluia...!.

I que allò que ha de venir siga més i més profund, més arrelat, més humà, menys injust...

I que nosaltres ho vegem...!

Dansa

Una de les coses que més i millor recorde de tot el que he fet en la meua vida és alló de "ballar les danses"... encara que ballar, ballar, el que es diu ballar poc. Cantar, això era lo meu... era i és, que quan les coses venen malferides cante i cante aquelles cançons de més de dos-cents anys... "De folies i romanços jo en tenia un bon cabàs. De folies com la cuixa i romanços com el braç...!". Algun dia d'estiu, quan tinga temps, penjarè per ací algunes de les cançonetes que arreplegarem en aquells estius ples d'experiències inoblidables quan anàvem de poble en poble i de festa en festa. El meu amic Joanet em va fer estes fotos a l'estiu de 2008 quan els bons amics del Grup de danses Sant Jordi em convidaren a tornar a cantar damunt d'un escenari. Els que havien estat els meus companys i amics, els que recorde entre les espurnes dels afectes més sinzers i plens... ells em feren sentir de nou un més, un de la colla de la gent que fa cultura, i cultura de la nostra...

Bestial?,Increïble?... No trobe l'adjectiu... solament se que forma part de la substància més volguda de les meues coses, i dels meus casos... Escenari, dolçaina, rascar de guitarres, cant a l'aire, i aire a la balladora...!

Ahí queda això...

Un relat trencat com ametles pel torró

Nadal de 1967

A l’obrador de la fàbrica de torró, Anna embolica barres i més barres. Ahir eren polvorons, i despús ahir pastissos... Hui toca torró blanet. L’olor de la torradora d’ametles ompli tot aquell immens i gelat lloc. Els vidres plens d’envisc d’anys, fan sonar aguts xiulits per l’aire que s’emporta els dimonis. Sabut és que a Xixona l’aire destrellata la gent i la fa riure i bafanejar sense més ni més. És un aire violent i torna violentes les paraules i els gestos dels braços...
Les xicotes s’afanyen per arribar al nombre exacte de barretes embolicades que corresponen a cadascuna abans del control i de l’hora d’esmorzar.
La tontera d’avuí és enviar missatges dins les pastilles de torró... missatges de tota classe: hi ha de romàntics, poemes i oracions, elevats i destarifats. Maruja ha tingut la idea i escridassa les companyes perquè s’afanyen a posar els missatges dins les capses abans que torne Teresa, l’ama més ama de totes les ames.
Anna solament ha posat el seu nom i la seva adreça, per seguir-los l’embolic a les companyes, per no fer-se de notar; perquè troba que no te cas tota aquella tontera que els fa la feina menys monòtona. La setmana passada, la Maruja, que és la que ho mou tot , va fer treure les mamelles a totes les xicotes que s´hi pixaven de riure mentre tovejaven aquella carnada. Cada dia arguïen alguna mantrànfula per passar l’estona una mica millor, per fer que la feina no fos un rosari de moviments repetits eternament: a dreta, plec, a esquerra, plec i plec, volta amunt i pessiguet... a dreta, plec...
Anna va ficar el paperet marró dins una caixeta i va anar a llavar-se les mans. Per més que li preguntaren que havia escrit, ella mut... -Us quedareu amb gana de saber-ho, xicotes. -Mare, quin misteri, xica!...

A l’aeroport de València, com un poll torbat, hi és Horacio. El soroll del tràfeg dels passatgers no el sent, només sent els bàtecs del seu cor. Ha decidit fer-ho i ho farà ben fet. És un home educat i fort. Passe el que passe sabrà acceptar-ho.
Mesos abans, a la Presó, havia demanat ser ajudant de ciuna per veure de reduïr la seua llarga condemna. Havia fet mil feines als magatzems, al rebost, a l’infermeria. Ara ajudaria els cuiners que havien de treballar de valent per alimentar centenars d’ànimes malferides.
Horacio prepara ous bullits trencant-los les closques amb l’ungla que té més llarga. La va deixar créixer quan aprenia a tocar la guitarra i ara li fa paper per fer-ne trencadís amb les tèbies partícules de closca d’ou. – “Deja eso, chico, y ven a echar una mano con los dulces."!. Al penal preparen un menjar una mica millor perquè és dia de cap d’any. L’aromàtic torró ompli d’oliassa els dits d’Horacio.
A la soledat de la cel·la imagina Anna. Res no sap del seu aspecte ni de la seua necessitat de fer la temporada del torró per pagar-se els estudis de mestra que va traient per lliure a l’escola de Magisteri d’Alacant. Amb la llapissera a la ma escriu una carta en la qual agraeix l’Anna haver posat la seva adreça dins la caixa. L’oli d’ametla ha amerat el paperet, però ell l’ha posat dins la capsa dels cigars per a què ningú pregunte. Ara escriu i parla d’ell... Amaga la raó de la seua estança en la presó, això ho desvetllarà en una propera carta. El pensament se li ennuvola quan és conscient que la seua carta tal volta no la responga ningú.
Anna fica una oració dins un sobre, una estampa de Sant Sebastià i unes sinzeres paraules d’amistat en un paperet verd. Tot plegat vola cap a Cuba. Al penal dues llàgrimes llauren el rostre solcat de mil turments de l’Horaci. És fort, un home de ferro colat. La vida l’ha fet fort com els murs de la presó. Un gemeg i un afilador de llapissos.
Com gavines, les cartes creuen l’oceà de banda a banda...
Un poema, una oració, una anècdota, el relat d’un berenar de Pasqua amb les amigues. Una frase, uns versos, un conte popular cubà amb missatge...
Ara ja està ací... no pot tornar-se’n arrere. Pica la porta i s’adreça la corbata...
És fort, com les muntanyes, com la mar quan brama... Podrà acceptar qualsevol cosa.
Anna l’agafa del braç i el porta a passejar pels carrers del poble. S’agenollen davant l’altar mentre els xiquets assagen cançons de Nadal al cor de l’església. Ell està disposat, per ella, a creure en mil déus, perquè els dimonis ja els coneix ben be.
L’olor de les torradores d’ametles flaireja pels carrers estrets i repenjats.

Anys desprès, al Monestir de les Carmelites, en eixes nits que la ventada xiscla pels badallets de les velles finestres, Anna recorda aquell moment d’obrir la porta de casa i veure’l plantat com un xiprer. I quan bufa fort l’aire i fa moure les branques de les palmeres, Horacio dona gràcies a la vida per haver-la vist. Una sola vegada, unes hores, un instant.
Quan l’avió s’enlaira per tornar a casa, estranyament, tot fa olor de tou torró... Les hostesses reparteixen entre el passatge unes barretes per endolcir el viatge. Horacio s’acosta els dits als llavis i apreta el puny contra el cor...

bon Nadal

Tinc ganes de felicitar el Nadal... I com que tinc ganes ho faig i prou...

Amb tots els meus superherois que defensen la nostra llengua, la feina amb els nanos a l'escola, la defensa de la natura i la cultura, el projecte de fer poble amb la Gent del Bloc, amb la gent que viu amb tota la coherència possible el missatge de que és possible ser i fer una humanitat millor, amb tots els oprimits del món, amb els desgraciats i els compromesos, amb la gent de poble i amb els destrellatats amb trellat. Amb les penjades i els penjats, amb les persones de bona voluntat; que ja no se si són molts o pocs...

AMB TOTS, JO TAMBÉ DIC BON NADAL

PERQUÈ DESITJAR FELICITAT SEMPRE ESTÀ BE, SOBRETOT OBRINT ELS ULLS I MIRANT TANTES I TANTS QUE HAN DE PATIR LES INJUSTÍCIES, ELS DESPRECIS, LA INDIFERÈNCIA, EL DESGAVELL I EL DESFICACI D'AQUELLS QUE ES BANYEN EN LLACS DE XAMPANY, EN BASSES DE PERFUM, DELS QUE ES REBOLQUEN COM PASTISSOS EN LA SEUA "GLÒRIA"...

BON NADAL, SUPERHEROIS QUE ENCARA TENIU BONA VOLUNTAT.

Il Cuore, el Cor

Sonava be, massa be, increïblement be... I érem nosaltres, aquell grup de xicons i xicones que, anys arrere, portavem avant mil projectes i cent il·lusions, deu partitures i un cor. Va ser el dia de santa Anna d'aquest prolífic 2008... i com que va ser especial, vam repetir el quinze d'agost... Aquesta volta, sense presions, sense pretensió de tombar de cul ningú...

Un plaer retrobar l'Helena, la Feliueta i Vero... Un goig tornar a posar una boca com el morro d'un cànter i cantar... solament cantar. La foto ha arribat hui al correu electrònic (se n'ha recordat la xiconeta...) i m'ha renascut aquella sensació de l'estiu, la sensació de fer algunes coses be, i amb gent que té amb un algunes coses en comú, com el plaer d'interpretar coses tan belles com l'Ave Verum de Mozart o el Cant del Ocells. Convertirem l'acústica especial de l'església del poble en un ressó antic i nou, en un retronar de la nostra adolescència perduda, com un cordell que ens relliga de nou amb la veu clara o fosca, com un rebrot de plançó... I va estar molt rebé, vaja... Fins la propera, que voldria que no fos quan ens jubilem... "que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang" ...

Gràcies...

Això, senzillament gràcies... En un dia tan especial per a mi. A la Mare que em va parir i al meu bon Pare, a Pile - superamor infinit-, El Tetinio - l'únic que tinc i el millor- a Lulu i Llorenç, a la Xati, a Isa des de les mesetes gelades, a la Feliueta que és molt detallista i al Roget - que ja ho és també-, a Trini, supertrini; a Patri, a Pedro i Antoine, a Javi el meu amic,company de feina i camí, al Juliet - sonrisa perpètua-, al Joanet Parret i a la Gambi i Felip, amb el seu regalot... i a tots i totes els demès... Ah, i als que programen el caixer automàtic que també se'n recorden... o és política d'empresa solament?...

Als que esteu i als que tire a faltar... GRÀCIES

I SALUT PER A DISFRUTAR...!

MALA BROCA...

Darrerament he hagut de fer immersió en el món de la poesia per raons que no venen al cas... I res com els clàssics (que clàssica és la frase). Remenant i escarbant, furgant i gemegant... M'he trobat aquesta que ací pose... que m'ha deixat espatarrat com una panderola panxa en amunt... Senzillament "Bestial"

MALA BROCA US TRAGA L’ULL

No em façau eixes ullades,
cavaller, puix io no us vull:
Mala broca us traga l’ull.

No em façau més eixes voltes,
ni menys eixes correnderes,
perquè em pareixen revoltes
falses i molt falagueres;
vostres burles no són veres
sinó d’enganyós orgull:
Mala broca us traga l’ull.

No em façau eixes ullades,
que, si no us vull, és per cert
vent que són desconcertades,
que en si porten desconcert:
vòstron servir descobert
en mi ningun favor cull:
Mala broca us traga l’ull.

Soplic-vos que no em mireu
així com acostumau,
ni que jamai festegeu
del modo que festejau:
si en mirar perseverau
i en amor vòstron cor bull,
Mala broca us traga l’ull.
Joan Timoneda (segle XVI)

VALDÉS E HIJO, PIANOS S.L.

La meua germana major, superamor infinit, m'ha fet un regal d'aniversari especial i diferent a tots els què he rebut en la meua (ja matxutxeta) vida... Una entrada per al concert d'anit al Calderón d'Alcoi. S'ha quedat el teatret "de categoriae"(com diria un microfònic alcoià)... i la categoria hi estava en la forma més senzilla i impressionant: el so de dos pianos enfrontats al centre d'un escenari sense cap guarniment, ni artifici, ni romanç... el so net i magistral que surtia de les mans de pare i fill: Chucho y Bebo Valdés... Conservats com la moixama, i frescos com l'encisam. L'únic color de la nit, el dels ramellets de roses vermelles que la favorita els hi donà en acabant. Estavem en primera fila... ens havíen aconseguit unes entrades de protocol al primer rebanc, unes entrades que semblaven ser d'algun vice-degà o cap de departament de la politècnica que havia decidit en el darrer moment no acudir a l'event... Ells s'ho van perdre i nosaltres ho vam gaudir. Pile semblava una xiconeta davant el seu idol, feliç, simplement feliç... I qui escriu, sorprès per poder veure a vint minuts de casa, en el cul del món els dits espingardats del Bebo i el fill en maestria superior... Tot un cormull de sensacions indescriptibles sumades a la sensació d'haver tingut la sort de compartir amb la meua estimada "tatiua" un moment tan especial... És possible estar ben feliç, humilment feliç, davant de dos pianos, sobre rerefons negre, a la vora de qui s'estima de debò, i en un dissabte que pintava, des de bon matí, com un altre qualsevol...

CONSTRUCCIÓ

Sempre he volgut tindre la lletra d'aquesta cançó... Fa molts anys ja mimpactà com cançó i com artifici literari...

És una construcció deconstructiva, un deliri que et porta a la sensació de vertígen des de dalt de l'estructura de formigó d'un edifici en construcció, al cop sec del bac de la vida i la mort.

Una vegada vaig tractar d'escriure-la mentre l'escoltava, alçant una i mil voltes l'agulla del disc, parant i tornant a començar... Ara internet ho fa molt més fàcil...

ConstrucciónChico Buarque / Denisse de Kalafe - Nacha Guevara

Amó aquella vez como si fuera LA ÚLTIMA.Besó a su mujer como si fuera LA ÚLTIMA.

Y a cada hijo suyo cual si fuera el ÚNICO.Y atravesó la calle con su paso TÍMIDO.

Subió a la construcción como si fuera MÁQUINA.Alzó en algún lugar cuatro paredes SÓLIDAS.Ladrillo con ladrillo en un diseño MÁGICO.

Sus ojos empapados de cemento y LÁGRIMAS.Se puso a descansar como si fuera SÁBADO.

Comió frijol y arroz como si fuera UN PRÍNCIPE.Bebió y sollozó como si fuera NÁUFRAGO.

Bailó y se rió como si OYERA MÚSICA.Y tropezó en el sol como si fuera UN CÓMICO.

Se bamboleó y tembló como si fuera UN PÁJARO.Y terminó en el suelo hecho un paquete ALCOHÓLICO.Y agonizó en el medio del paseo PÚBLICO.

Murió a contramano interrumpiendo EL TRÁFICO.

Amó aquella vez como si fuera EL ÚNICO.Besó a su mujer como si fuera LA ÚLTIMA.

Y a cada hijo suyo cual si fuera el PRÓDIGO.Y atravesó la calle con su paso CÓMICO.

Subió a la construcción como si fuera SÓLIDA.Alzó en algún lugar cuatro paredes MÁGICAS.Ladrillo con ladrillo en un diseño LÓGICO.

Sus ojos empapados de cemento y TRÁFICO.

Se puso a descansar como si fuera UN PRINCIPE.

Comió frijol y arroz como si fuera TÓXICO.Bebió y sollozó como si fuera MÁQUINA.

Bailó y se rió como si FUERA EL PRÓJIMO.Y tropezó en el sol como si OYERA MÚSICA.

Se bamboleó y tembló como si fuera SÁBADO.Y terminó en el suelo hecho un paquete TÍMIDO que agonizó en medio del paseo NÁUFRAGO.

Murió a contramano interrumpiendo AL PÚBLICO.

Amó aquella vez como si fuera MÁGICO.(Amó aquella vez como si fuera LA ÚLTIMA)

Besó a su mujer como si fuera TÓXICO.(Besó a su mujer como si fuera ALCOHÓLICO)

Y a cada hijo suyo cual si fuera UN PRÍNCIPE.Y atravesó la calle con su paso LÓGICO.(LÚCIDO, MÍSTICO)

Subió a la construcción como si fuera ALCOHÓLICO.

(Subió a la construcción como si fuera EL ÚNICO)

Alzó en algún lugar cuatro pareces TÍMIDAS.Ladrillo con ladrillo en un diseño LÚCIDO.

Sus ojos empapados de cemento y VÉRTIGO.Se puso a descansar como si fuera UN NÁUFRAGO.Comió frijol y arroz como si fuera LÁGRIMAS.

Bebió y sollozó como si fuera SÁBADO.Bailó y se rió como si FUERA UN CÓMICO.

Y tropezó en el sol como si fuera UN PÁJARO.Se bamboleó y tembló como si OYERA MÚSICA.

Y terminó en el suelo hecho un paquete TRÁGICO.Y agonizó en medio del paseo INCRÉDULO.Murió a contramano interrumpiendo AL PRÓJIMO.

Amó aquella vez como si fuera MÁQUINA.

(Besó a su mujer como si fuera LÓGICO)

Alzó en algún lugar cuatro pareces TÍMIDAS.

(Se puso a descansar como si fuera UN PÁJARO)

Y tropezó en el sol como si fuera PRÍNCIPE.

Y terminó en el suelo hecho un paquete ALCOHÓLICO.

Murió a contramano interrumpiendo EL SÁBADO...

Els Frares

Setembre ha passat sense que hi haguès un moment per posar-me a dir les coses que m'agrada dir. Però mai és tard per reviure sensacions úniques...

A l'agost Vicent ens ha portat a Quatretondeta, al poblet on triomfavem tant quan feiem sonar les velles dances del país aquells estius de dolçaina i ball de l'ú. Des d'aleshores no havia tornat; i sembla que aquest gloriòs estiu ha estat l'estiu dels "retorns": a la Facultat, a València (quines olors mantingudes en suspens), al Castell de Guadalest (confidències a l'ombra d'una acàcia), als Tolls de Relleu (a fer Baladre amb el vell i mai oblidat amic), Alacant, a la que va ser ma casa durant tres anys i que ara és la casa on tot ha de tronar al seu lloc...

Però de tots els retorns, tal volta el més especial siga el dia dels Frares...- Si no fem coses junts, perdrem "el carinyo"... No, home, no... hi ha coses que no es perden (diu Vicent). El Joanet sembla un gat encaramitat per aquelles punxes de roca amb la càmera. Lola no diu ni pruna i s'aventura per les escletxes amb la llengua fora. Quim s'amera de suor i gaudeix com un xiquet mentre diu: - això és precís?, (referint-se a l'escalada al badall pel bell mig dels esbarzers punxant-se cames i cuixes com els infants més entremetents). Pauet està en forma; més que altres vegades... confonent les llavors de la "patxarana" amb les boletes d'una planta de Serrella de la qual no aconseguesc retenir-ne el nom. ja se sap que sempre he pecat de docte caguerot, volent controlar valls i barrancs, botàniques i "stress hídric"... defecte de "patrici", de raça, vaja...

Vicentico sap llocs i llogarets, eines i ferraments. Descriu el recorregut tal i com desprès el descobrirem. La pujada puja i la baixada suau baixa tal i com ell diu... que ell entèn del que parla...!. L'aigua freda de la font lleva l'eixardor i el sol crema la pell esblanqueïda dels quatre... Intente evitar els adjectius per no semblar coent... però la sensació podria semblar-se a la dels instants gloriosos, feliços, humilment impressionants.

Les agulles rocalloses són un gran teatre de titelles i les titelles som nosaltres. Els foracons i roques, belles com una catedral gòtica. Les posturetes que ens toca adoptar de saltimbanqui trencacames, i la companyía immillorable...

Si, el Vicentet té raó... ens ajuntem sols quan es pot, però mereix la pena no perdre el costum de seguir-li les petjades. És un màquina obrint-nos els ulls a llocs propers, nostres, meravellosos, grans... perquè és un tio gran...!

El Barranc de l'Infern, els Tolls de l'Abdet i els Frares de Quatretondeta... amb destresa i sensibilitat. I sense jugar a "Geiper-Man" amb la senzillesa d'una cervessa freda, d'un grapat d'ametles torrades i un acudit destrellatat.

Gràcies, amic.

Per la menuda placeta del poblet ressona encara la veu del cantador de dansa, del romancer de romanç i del ballador que balla, el rebumbori del tabal i els acords del llaüt... Per les roques dels frares i els runars, la nostra veu i el gaudi de viure.

Fageca

Per a Isa, amb tot l'afecte.

A Fageca hi havia un om a la plaça..., l'única plaça, l'únic om.

Un arbre poderòs i vell, un arbre que inspirava tot tipus d'adjectius magnificents... Un arbre-símbol...

La primera vegada que vaig estar-hi, vaig saber immediatament que aquell arbre era un tòtem, un vell mestre de vida, un arbre d'aquells a la vora dels quals hi néix un poble.

Ara ja no està... ha mort de mala mort, ha estat collit i arrestat. Han posat un jove lledoner al lloc on hi estava l'om, i uns girablaus, i una tanca de ferro...

Dos monuments tenia Fageca: Serrella i l'om de la Plaça... i un d'ells ha mort, per sempre més, sense remei... Ara sols hi és en fotos, en la memòria col·lectiva d'un poble que ha contemplat la seua mort com si fora la pròpia mort del poble... Ballem al voltant del jove lledoner, l'arbre màgic de Mariola on s'aparegué la Verge al Pastoret. Ballem tots entre somriures i fauna vinguda i revinguda de tants llocs. Fagequins que retornen a la festa major, forasters que hem après a apreciar les gràcies de les coses senzilles. Ballem amb un rerefons de trista malenconia per l'arbre mort. Ballem i seguim la vida amb l'extranya sensació que deixen les coses que ja sols seran contalles de vells, records de joventut, coses per contar al que venen darrere... S'ho han perdut: el soroll d'arbre tribal, les assemblees populars a la fresca de l'estiu, el descans dels caminants en tronar del Pla de la Casa. No ha mort un arbre qualsevol... Ha mort el nostre, l'arbre únic i patit...

Descanse en pau, i males nits passe qui s'ha girat de cul davant la seua mort... malson per a la "passia" de malalts que ni ploren ni plorar saben la seua trista mort...

"Que el mal que pas no puc guarir,

si no em mirau

ab los ulls tals que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja morir.

Si muic per vós, llavors creuréu

l'amor que us port,

que no es pot fer que no ploreu

la trista mort,

d'aquell que ara no voleu.

Que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

los vostres ulls que em vullen dir

que ja no us plau que jo per vós

haja morir..." (Ausiàs March)

Magna Contradicta

D'açò que avuí en vull parlar n'han parlat ja tants...!
Una annècdota (de les quals n'està el món ple...). Alacant, dimecres 20 d'agost d'anguany. 12 del matí, carrer Jerusalem, casc antic... essència de l'Alacant vell i decadent. Entre a l'estanc i, jure que sense pensar-ho, demane "un cartó de Ducados"... (Ja haureu reparat que sols per una sola lletra no és exàctament igual que en castellà). El dependent es fa el sord... Acaba d'atendre un home ben plantat amb aspecte, posem-ne, d'algerià i ho ha fet en una barreja de francès i castellà que he entés ben be... Torne a demanar - ara si amb plena consciència - el meu "cartó"...
I açò desencadena tres preguntes (algunes amb trellat... i amb tota la mala idea...): - ¿Un paquetito de Ducados?- ¿Rubio o negro?- ¿le he entendido bien?... Ara dic (afegint la lletra que em faltava): No, no, un cartón de Ducados..., negro!. I, obrint una bossa de plàstic, s'adreça a mi; ja vençut per la lletra castellana que em faltava, desarmat i confinat en la meua voluntat d'emprar la vella llengua que he après i gaste a nomès 40 quilòmetres d'allà sense traumes. Traca final: No, no se moleste no necesito la bolsa de plástico... (I damunt, ecologista imbècil que no vol acabar amb el Planeta a cop de "bossa-vil").
Serè idiota?, em dic a mi mateix... Baixo poc a la "capital", no em banyo gens a la platja de Madrid, m'agòbia el trànsit desgavellat de la ciutat de la Cara del Moro... I cada vegada el mateix destrellat: Rètols en valencià, bilingüisme oficial... però impossible... De forment i de respecte...NI UN GRA...
Hem estat al Matarranya, província de Terol, C.A. d'Aragó... (al·lucinant) i la cosa és encara més surrealista. Allò és un preciòs territori que forma pert d'allò que els catalans anomenen la Franja de Ponent, i que els paisans diuen i viuen en català. Es viu en la nostra llengua, es parla, ens comuniquem com a casa i ens agrada adaptar-nos als seus localismes i comencem a dir coses com "los xiquets i lo campanar"... Cap rètol en català, cap topònim en llengua nativa, cap respecte pel nom de les coses i dels llocs amb traduccions tan absurdes com escriure "Mazaleón" en lloc de Massalió i "Cretas" en lloc de Queretes... Oficialment som a Aragó/"Aragón"... cap nom de carrer, cap bilingüisme oficial, cap paper penjat en la llengua que parla la gent... Però com n'està de viva la identitat d'aquella gent...! Què poc problema fan de res que tingui a veure amb la llengua i la parla...! Què gust de sentir-se com a casa, dins un toll que es diu toll (com ací...) dins un forn que es diu forn, encara que el rètol de la porta diga "horno"... I a l'estanc... Un cartó... I a fumar com carreters...
Alacant és, cada vegada més, la casa de ningú... On no tenim cabuda els de la Comarca, on ens trobem exàctament igual que a Albacete o a Alcañíz... o siga, forasters... Poc afecte ens profesen els nostres capitalins als "de poble", poc trellat... Per una lletra, per una bossa de plàstic que no vols... La contradicció és aquesta: "Un extrany a casa, un veí més al Molí de Pena-Roja de Tastavins"...
Nomès passar al poble del costat (Herbers, ja a Castelló, amb un gran rètol oficial que ens dona la benvinguda en la nostra llengua)... Comença el porblema de "la lletra que falta"... Ara és la "N" de Castelló/Castellón... I jo, pobre de mi...!, em pregunte: en quina llengua parla la mar...?, en quin idioma, l'oceà immens de la ignorància?... fins quan ens han de governar la conveniència i la seua amiga inoperància amb el cavaller imperialisme cultural...?

El més sagrat...

Un regidoret d'Alcoi ha posat els ulls en l'enlluernador maletí del euros que li ha ensenyat un conegut meu dels temps que jo estava l'alcalde del meu poble... Un superempresari d'idees grandiloqüents i de butxaca esfereidora... El senyor regidor ha picat i, com que és un pepero descregut dels que no respecten la sancta moralitas, ha fet explotar la bomba a Alcoi... Dins el lloc que -diuen ells mateixos- és l'emblema més gran d'Alcoi (desprès de la Festa dels Moros, supose...), un lloc que senten tan i tant..., Parc Natural Declarat, paradís de l'alcoianitat... i Joia natural per a les persones (d'onsevulga) que estimem la natura amb dolor i gaudi alhora...

Doncs be, ara ho faran a banderes per er un hotel de luxe privatitzant el que és de tots. i HO FARAN (si es deixem) per seixanta anys (amb dret de prórroga)...

Açò no s'acaba mai?... Els diners tot ho corrompen, fins i tot "l'essència d'allò més essencial".

Doncs, jo, un més de tants que dic i dirè NO (malgrat els raonaments de l'estanquera del meu poble que diu davant el full de signatures: ai!, jo vull que el facen... que facen lo que siga!...però que facen!...) MAGNA CURTA EST, ET STULTA MAXIMA NON FINITA

Klaus i Lucas

Una mirada al món amb ulls de xiquet...
Entrar en una llibreria a cegues, sense tenir clar quina cosa vols,què desitges... L'últim llibre ha estat fascinant (El mut de la Campana) i m'ha fet passar uns moments inoblidables... El següent serà millor?...Pregunta estúpida... Ja se sap: "una cosa no és com un altra"... Gran veritat.
Era dimarts, un dimarts de juliol. Desprès de la caminada amb Juli, he d'anar a Alcoi... L'òptica (per encarregar les ulleres), la tenda de roba, i la llibreria...
Per a mi, un lloc d'experiències úniques... Hi ha qui gaudeix al circuit de velocitat i a mi em costa d'entendre que se sent... Jo sóc molt més jo dins la llibreria... Una bona llibreria, de poble gran, de ciutat, Què més dona?... Un espai gran o menut, però ple de llibres, de mil classes, de mil colors, de mil temes, de mil autors...
Esta volta, desprès del ritual de mirar i remirar, llegir sinopsis i més sinopsis, repassar les prestatgeries i els aparadors...; (pren-te el teu temps, Pauet... que no hi ha pressa...). Ha caigut a les meues mans, com per miracle, una cosa gran... "Klaus i Lukas" o Claus y Lucas (que hi era en castellà).
Una autora hongaresa Agota Kristof, de la que no en sabia res... Un titol gens suggeridor (res a veure amb els superventes que s'estilen del tipus "la botifarra de los templarios" o "el misterio de la sotana maldita" i tota aquella brossa).
El cas és que, a les vesprades ombrívoles de la meva Toscana particular, o als matins calorosos amb olor de crema protectora per al sol, estic gaudint profundament d'una història de pobres desgraciats de la vida, d'estimar-se per donar-li sentit a l'infern de la guerra i la postguerra, de crueldat i "espavil"... Una literatura impressionant.
Donarè les gràcies a la gràcia que vaig tenir aquell dia en triar llibres d'estiu... i a la vida, de pas...
Dels altres dos que vaig comprar, ja en parlarem...