La meua germana major, superamor infinit, m'ha fet un regal d'aniversari especial i diferent a tots els què he rebut en la meua (ja matxutxeta) vida... Una entrada per al concert d'anit al Calderón d'Alcoi. S'ha quedat el teatret "de categoriae"(com diria un microfònic alcoià)... i la categoria hi estava en la forma més senzilla i impressionant: el so de dos pianos enfrontats al centre d'un escenari sense cap guarniment, ni artifici, ni romanç... el so net i magistral que surtia de les mans de pare i fill: Chucho y Bebo Valdés... Conservats com la moixama, i frescos com l'encisam. L'únic color de la nit, el dels ramellets de roses vermelles que la favorita els hi donà en acabant. Estavem en primera fila... ens havíen aconseguit unes entrades de protocol al primer rebanc, unes entrades que semblaven ser d'algun vice-degà o cap de departament de la politècnica que havia decidit en el darrer moment no acudir a l'event... Ells s'ho van perdre i nosaltres ho vam gaudir. Pile semblava una xiconeta davant el seu idol, feliç, simplement feliç... I qui escriu, sorprès per poder veure a vint minuts de casa, en el cul del món els dits espingardats del Bebo i el fill en maestria superior... Tot un cormull de sensacions indescriptibles sumades a la sensació d'haver tingut la sort de compartir amb la meua estimada "tatiua" un moment tan especial... És possible estar ben feliç, humilment feliç, davant de dos pianos, sobre rerefons negre, a la vora de qui s'estima de debò, i en un dissabte que pintava, des de bon matí, com un altre qualsevol...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada